La vida dels estudiants rosincs a Barcelona

Una corredissa de maletes de rodes, motxilles i un centenar de persones provoca curiositat als viatgers de l’Estació de Sants de Barcelona. És divendres a la tarda i el panell d’informació de l’estació acaba d’anunciar la via del Catalunya Express destinació Figueres, només cinc minuts abans de l’hora de sortida i a la via 3, a l’altra punta de l’estació. Molts dels viatgers són estudiants universitaris, que tornen a casa després de passar la setmana a la capital. Una d’ells és l’Ariadna Juan, una rosinca (i figuerenca alhora) que estudia primer de Farmàcia a la Universitat de Barcelona i que marxa cada divendres amb “un grup de tres o quatre noies de la residència”.


El nombre de rosincs i rosinques que estudia a Barcelona és difícil de determinar. Les universitats no acostumen a facilitar les dades, com la Universitat Ramon Llull, que afirma necessitar l’autorització “prèvia dels propis estudiants”. Només la Pompeu Fabra dóna dades exactes: té dos rosincs matriculats, “un estudiant de Periodisme i un altre de Ciències Polítiques i de l'Administració”. Sembla, sense dades oficials, que el major nombre d’estudiants rosincs cursen la carrera a Girona. Però a Barcelona “hi ha una major oferta de carreres i recursos”, diu l’Ariadna. La capital catalana també atreu estudiants per la seva condició de ciutat cosmopolita i per tenir centres d’estudis de major prestigi.


Qui estudia a Barcelona acostuma a veure avantatges a això de viure a la capital. L’Àngel Compte, estudiant rosinc de Direcció i Administració d’Empreses a ESADE, destaca la gran oferta cultural de la ciutat: “cinema, teatre, fires, conferències, exposicions...”. D’altres, com la Laura Alabau, una rosinca que estudia tercer de Periodisme a la Universitat Autònoma, es queden amb la “diversitat ètnica” de la ciutat, on pots passar desapercebut vagis com vagis i siguis qui siguis. L’Ariadna creu que importaria a Roses el sistema de transport públic de l’Àrea Metropolitana, amb un servei gairebé permanent les 24 hores del dia.


No són tot meravelles, però. La Laura veu la vida a Barcelona molt cara: l’alimentació i el transport, per exemple. No va gaire errada perquè Barcelona és la província més cara de l’Estat segons la Fundació Espanyola de Caixes d’Estalvi. A aquestes despeses cal sumar-hi l’allotjament. La fórmula de la residència normalment no baixa dels 600 euros mensuals. L’experiència, diuen, s’ho val. L’Àngel i l’Ariadna viuen a dues residències i ressalten l’ambient familiar i de companyonia que s’hi troben. La Laura, que aquest curs viu en un pis, creu que el col·legi major és la millor opció fins que “coneixes bé Barcelona”. Llavors arriba el pis, un pas més d’independència i responsabilitat, també a uns preus desorbitats.


I, a més, cal sumar-hi el tren cap a Figueres. El preu, segons l’Àngel, és “acceptable” gràcies al Carnet Jove; però la Laura el veu “excessiu”. El preu d’un viatge amb el Carnet costa al voltant de 7’5 euros i, si s’opta per l’abonament de 10 viatges, val 6’95 cada trajecte. El servei té mancances i en més d’una ocasió hi hagut algun retràs considerable (de 45 minuts a 1 hora) o algun episodi de falta d’informació.


Han constatat que hi ha prejudicis i desconeixement de Roses i la comarca. Alguns veuen l’Empordà com un lloc de “pagesos”; d’altres no saben on és Roses, només coneixen Cadaqués. També hi ha qui coneix Roses com a punt d’atracció turística i de riquesa considerable. No obstant això, ser de comarques no els desagrada, sinó al contrari. Tots destaquen que Roses és un lloc relaxant i tranquil que contrasta amb el fragor urbà. Un moviment que no evita de tant en quant un fugaç sentiment de sol·litud. És la paradoxa de la gran ciutat.