Foli en blanc




Sí, sí, ho sé. Que el periodista no pot convertir-se en la notícia, que el periodista no ha de tenir afany de protagonisme. Ho sé. Però aquesta vegada Revista de Roses és la notícia. Tristament. Vaig obrir el correu amb la notícia, amb la trista notícia, en un ordinador de la Facultat, una institució que fa fornades de vora 300 periodistes l'any. Any rere any. I notícies com aquestes, tristes notícies com aquestes, no animen gaire.

Vaig dir que sí, que escriuria algunes línies per la darrera edició. I em vaig dir, en aquella sorollosa aula plena de periodistes en potència, que calia escriure un bon article. Unes paraules per trasmetre què ha significat per Roses i per a mi aquest projecte anomenat Revista de Roses.

Vaig dir que sí, que tant era l'atrafagat mes de gener universitari, amb examens per aquí i treballs per allà. Podia haver-ho escrit aquella mateixa nit. Però no era un simple article, era l'article. O l'endemà. Però no, no. No era un simple article, no, era l'article. I m'adono que avui l'edició tanca i el foli segueix en blanc.

En blanc, potser per ser el darrer article, potser per escriure sobre nosaltres i no sobre els altres. Potser. I el foli segueix en blanc. I penso que la Revista havia estat un petit camp de proves per a mi, una facultat feta a mida. Perquè s'aprén quan arribes a casa i la foto a l'entrevistat ha quedat massa fosca. Quin desgraciat que estàs fet, et dius. O quan algun polític et fa parar la gravadora i et diu que això no es pot publicar. El meu primer off-the-record, et dius. O quan en una entrevista amb una important dona rosinca, la gravadora no funciona. I déu méu ara que li passa, et dius, sort que en duc una de recanvi. (Dona important de Roses, això queda entre nosaltres). Perquè el periodisme s'aprèn al carrer, amb el bloc de notes a la mà, o en un bar, quan veus que l'entrevistat no arriba.

I el foli segueix en blanc, potser perquè no és un article, no, és l'article. I penso en la importància de la periodisme local, dels mitjans pròxims que haurien d'ajudar a convertir la societat en més transparent i democràtica. I en aquest moment d'optimisme, somio com sempre amb un periodisme local que no només tingui opinions sense justificació, agressions verbals sense firma, notes de premsa escrites pel mateix Ajuntament.

I mentre no sé què escriure, me n'adono de l'herència de Revista de Roses. Ha parlat d'associacions i de polítics i de ciutadans i d'artistes i d'esportistes. Ha anunciat empreses d'una o altra manera. Ha inclòs veteranes firmes rosinques, però també noves plomes. Perquè la comunicació local és un bon lloc per forjar-se en aquest ofici tan bell. I ho dic als futurs estudiants, ja que per Roses en corren alguns talents. Amb la Revista hem vist com naixien i morien persones i projectes, hem presenciat com Roses es feia oficialment ciutat, hem rebut una subvenció per vitalitzar el casc antic i hem canviat un govern de majoria per un quadripartit. Atenció, no hi ha segones intencions: ni en govern de majoria ni en quadripartit. Cap ni una, simples termes polítics. Atenció, que potser ja em quedava a la camisa alguna etiqueta col·locada. Quedi dit, només per si de cas.

Perquè mentre el full segueix en blanc, me n'adono que en aquesta Revista he après. I espero, lector, lectora, que si d'aquí uns anys ens tornem a trobar, ens tornem a veure així, cara a cara, espero que no digui el mateix, espero que em contradigui. Senyal que encara estaré aprenent.


Publicat a Revista de Roses, gener de 2009.

Cap comentari: