Nostàlgia 2.0



---------- Forwarded message ----------
From: Damià Sánchez Bonmatí
Date: 2009/11/22
Subject: Article des de Brussel·les
To: "Setmanari Empordà"



Salutacions des de Brussel·les,

Com estàs? Per aquestes terres del nord, l'hivern comença a fer de les seves, encara que aquí ningú sembla preocupat per la grip nova.

Potser sí que és això. Potser sí que m'enyoro dels petits detalls de la vida rosinca. D'aquell cafè amb llet en una terrassa assoleiada vora el mar, d'aquella passejada pel port amb les seves olors i textures inigualables, i d'aquells encàrrecs pel carrer major en què creuava un conegut cada deu metres. Els petits detalls, saps. Però, sincerament, em va estranyar que em preguntessis què enyorava de Roses en el teu darrer correu electrònic.

M'ha vingut la imatge d'aquell emigrant que treballava de sol a sol en la freda Europa, que esperava amb candeletes el correu postal amb les darreres notícies de casa seva, que ho estalviava tot i més per poder marxar d'aquell país de parlar incomprensible. Nostàlgia, enyor, malenconia. Paraules que potser han caducat en l'Europa dels erasmus (com jo), de l'euro i de Ryanair. Potser ja no tenen sentit en l'era del mail, de les xarxes socials i dels mitjans electrònics. Perquè les distàncies i els temps han perdut pes.

Mentre t'escric aquestes paraules, puc saber com ha anat el partit de bàsquet del meu germà, qui ha anat a veure l'última estrena dels cinemes rosincs o amb qui ha dinat avui l'alcaldessa Casamitjana. Els meus rosincs m'expliquen la seva vida rosinca gairebé en directe gràcies a la xarxa social Facebook. O poden reenviar-me un correu electrònic amb l'agenda cultural del poble o xerrar de franc per videoconferència. Sóc a 1.300 quilòmetres de Roses o, el que és al mateix, a un clic.

O quan acabi d'escriure't el correu, puc obrir el portal emporda.info per conèixer les darreres iniciatives del consistori, o puc veure els darrers vídeos de la televisió local, o connectar-me a qualsevol dels webs rosincs que informen mitjançant notes de premsa o cròniques amb alguna que altra falta d'ortografia. Som a l'era del clic, de la nostàlgia 2.0.

La nostàlgia de les sensacions, converses i olors. Recordo ara, ves a saber per què, els sons del cementiri de Roses: el cruixir d'aquelles pedretes al caminar i el crits amortitzats dels nens competint al pavelló municipal. Allò també és sentir-se a casa perquè és on recordes o t'expliquen la història humana que hi ha darrere aquell marbre inhumà. Parlant de Roses, de distàncies, i de nostàlgia i d'Europa... Les seves parets blanques acullen alguns d'aquells que van fugir cap a Europa per ser d'un bàndol i no de l'altre; però també aquells que, dècades després, van jubilar-se lluny de la grisor de la seva terra.

I esperem, que d'aquí molt, el cementiri acollirà també aquells que ja no marxem cap a Europa, perquè som Europa. Aquells que ens podem formar en qualsevol llengua, que podem viure en qualsevol ciutat europea i podem crear vincles amb qualsevol altre europeu.

Aquells que ja no sentim aquella buidor que aportava la llunyania. Recordo haver llegit a les portes del cementiri rosinc: "“El darrer son dormir sota el cel blau/Al cementiri de l’eterna pau/Ser-hi enterrat és ser encara a Roses”". Si sabés, l'estimat Carles Pi i Sunyer, com han canviat les coses! L'extranger, pels rosincs, ja no és la sortida d'emergència: és la porta del futur.

El que et deia, l'enyor ja no és l'enyor. Això és l'era de la nostàlgia 2.0.

Records des de la capital d'Europa.


Publicat al setmanari Empordà, del 24 de novembre de 2009

Cap comentari: