Làvia de la Nova Cançó

No va ser fins que va tenir cinquanta anys que Teresa Rebull (Sabadell, 1919) va decidir-se per cantar sobre els escenaris, integrada dins del moviment de la Nova Cançó. Això sí, amb dues peculiaritats: era lúnic exponent de la Nova Cançó a l’exili i l’única que havia viscut activament la República i la Guerra civil. Fa un temps, amb gairebé noranta anys, va rebre un multitudinari homenatge al Palau de la Música Catalana, envoltada d’amics i companys.




Vostè sempre ha relacionat les sabates de xarol amb la lluita obrera. Per què?
“ La meva mare em portava als comissariats, on hi havia detinguda la gent. Allà, la meva mare m’enfilava per una finestra molt petita i quan tenia mig cos a l’altre banda... Pam! M’agafaven el meu pare, l’Àngel Pestaña i el Joan Peiró, grans figures de l’anarcosindicalisme. El meu pare em descordava una de les sabatetes de xarol, i hi trobava missatges polítics de la gent de fora.”

Va créixer envoltada d’adults i en una família humil. Va deixar de ser nena massa aviat?
“ Jo vaig deixar de ser nena molt aviat... si no me’n recordo! Tota la meva infància ha estat marcada per les dificultats i va transcórrer enmig d’un anar i venir de gent a casa meva. A més, jo anava a l’escola protestant, on no obligaven a resar, i les nenes de les escoles de monges m’apedregaven i m’insultaven.”

I ara, dècades després, encara se sent vinculada al món obrer?
“ Jo? No he deixat de ser-ho mai. Ara sóc una burgesa perquè estic jubilada, però he estat sempre una obrera, des de ben petita vaig treballar a la fàbrica. En la meva època, els obrers eren gent que sofrien, que patien, que suaven. No me n’he desfet mai, a vegades hi estat massa abocada, i tot.”

Quan tenia 12 anys va arribar la República. Era tal i com se l’imaginaven?
“ No. Hi va haver una gran eufòria a casa amb la proclamació. Suposo que imaginàvem que la República significaria l’alliberació del moviment obrer i la fi d’un estat repressiu que hi havia hagut durant la monarquia. Però no va ser així.”

De fet, durant la guerra, va estar detinguda en una txeca per ser membre del POUM. Va ser dur ser republicana i ser perseguida per la pròpia República?
“Va ser molt dur, fins i tot va dificultar la relació amb el meu pare, a qui van pressionar per a que em denunciés. Finalment, ho va fer un parent meu, oficial de l’exèrcit comunista. Me’n recordo que quan sortia de la feina em seguien, però com que el porter de l’edifici m’avisava, els enganyava mentre caminava. La República veia el POUM com un diable perquè era un partit honest, transparent i crític. Fins i tot, durant la guerra, se’ns va arribar acusar de nazis i feixistes perquè vam criticar els enfrontaments interns a Rússia.”

Perduda la guerra, va marxar cap a l’exili amb el seu company Pep. Com van fer front a l’ocupació nazi de França?
“Ens vam amagar a casa d’uns i d’altres. Quan ja no vam poder més, vam entrar als maquis, a la clandestinitat. I no ho vam fer per protegir-nos, sinó per lluitar contra el nazisme. Me’n recordo que els homes havien d’anar al bosc, durant la nit, a recollir armes que ens llençaven des de paracaigudes. Durant aquella època van detenir, entre altres companys maquis, a en Pep ”

I d’on treien les forces i l’esperança per tirar endavant ?
“Quan és lluita per una causa és té molta energia, valentia i convicció. En Pep sempre em deia que ens en sortiríem, però ho feia per animar-me perquè sempre era conscient del què ens esperava. També és veritat que a França, a París per exemple, els catalans vam trobar gent solidària, que ja havíen cooperat durant la Guerra Civil. Nosaltres vam tenir molta sort de trobar la família Verdaux, que ens va arribar a donar els seus propis papers. És per això que el meu home va viure durant molt de temps amb una identitat falsa ”

Per què comença a cantar amb cinquanta anys?
“Perquè vaig sentir cantar el Raimon a París i jo, que sempre he tingut un esperit militant, vaig dir: jo també. Tots els textos de les meves cançons són reivindicació. No són pamflets, que tots sabem que duren el que duren, sinó que són bons textos que encara es mantenen vigents.”

Li va costar fer-se un lloc al mercat?
“Vaig viure moltes peripècies per difondre les meves cançons. Els inicis de la meva carrera van ser plens de solitud. Anava i venia de París amb el cotxe, sense cèntims a les butxaques, i a Espanya, moltes de les meves cançons eren prohibides. A més, la meva família no estava del tot contenta de la meva iniciativa, es notava la meva absència a la llar. Però l’afany de defensar Catalunya va guanyar. Raimon va obrir-me la fe per Catalunya i ningú me l’ha treta.”

Després de tot el que ha viscut: la guerra, l’exili... Té por d’alguna cosa?
“Del deteriorament del planeta. Ara, ja no tenim por de les desgràcies, de la guerra, de la mort, perquè hi estem acostumats. No tenim por ni de la bomba atòmica. Em preocupa la Terra martiritzada i si no hi ha un miracle, ens trobarem en un camí sense sortida. Tothom vol fer cases altes i més altes. Hi ha un afany per a fer grans infraestructures, moltes inútils, que destrossen el nostre entorn. I ningú hi diu res, tothom calla.”

Què va significar per vostè el recent homenatge al Palau de la Música envoltada d’artistes i amics?
“Vaig sentir tantes coses, que no sé ni explicar-ho. Encara no ho he paït. Va ser una tarda de molta tendresa, tothom tenia un somriure a la boca. No havia vist mai les dents del Lluís Llach rient fins aquella nit! Diuen que al públic la gent cantava i plorava.”

La Teresa viu a Banyuls de la Marenda (Rosselló)i d'aquí poc arribarà als noranta anys, però ningú ho diria. Té un ordinador d'última generació a la seva habitació i, a les nits, les hores s'escolen mentre navega per internet. I llegeix el diari Avui, i està al dia de l'actualitat, i pinta, i li encanten les plantes. Així és Teresa Rebull, l'anomenada "àvia de la Nova Cançó".