La mirada VISA

La mirada VISA

Milers de fotos que prenen el pols al món. Una trentena d’exposicions professionals i una seixantena d’amateur. Centenars de professionals de la fotografia i milers d’inconformistes amb el món. Racons curiosos d’una ciutat que s’obre al món gràcies al fotoperiodisme. Això és Visa pour l’image de Perpinyà, que ha arriba enguany a la majoria d'edat.


Perpinyà (Rosselló).-
En una capella de Perpinyà, una mare alemanya explica als seus fills una fotografia. Una de la trentena d’imatges que formen l’exposició L’ombra indeleble de Txernòbil d’un reporter de la National Geographic. S’hi poden veure algunes de les 400 persones que han decidit quedar-se a viure dins perímetre de seguretat que envolta l’antiga central nuclear i podem conèixer les famílies que passen a la zona el dia en què anualment està permès vistar-la. I aquesta exposició és una de la trentena que Perpinyà ha acollit aquests dies dins del marc del festival de fotoperiodisme Visa pour l’image. Un gran esdeveniment per a la ciutat, que s’ha convertit en una trobada de referència pel sector periodístic i en una interessant experiència pel púbic en general. “És una cita militant dedicada a la llibertat de la premsa i a la reflexió política sobre diversos temes d’actualitat. Perpinyà és converteix en la capital mundial del fotoperiodisme”, explica l’alcalde Jean-Paul Alduy. Enguany han celebrat els 18 anys i el seu director no vol relaxar-se, vol “mirar, mostrar, descobrir, contribuir al reconeixement de reportatges que ajuden entendre el món en el qual vivim”.

Des de la posada en marxa del festival l’any 1989 han passat per alguna de les exposicions 2.702.760 persones. Una xifra remarcable per a la vila i en una clara tendència creixent. El primer any va tenir 35.000 entrades i hi participaren 7 agències; l’any 2005 – les xifres del 2006 no s’han fet públiques encara-, 165.200 entrades i 260 agències. El projecte va néixer gràcies a dues idees: l’interès de l’administració perpinyanesa en promoure el patrimoni de la vila i la necessitat de revaloritzar el premi al gran reportatge fotogràfic que Paris Macth concedia anualment a la capital francesa. Va néixer, l’any 1989, el Festival Internacional del Gran Reportatge fotogràfic. La seu èxit fou inesperat i l’any 1997 va renéixer com Visa pour l’image, amb una major participació pública i privada.

Entre els centenars d’instantànies emmarcades hi trobem els rostres de joves empresonats a Filipines amb la por del primer dia al centre o de la impotència davant de les malalties que els afecten irremediamediablament. Hi contemplem impotents la violència quotidiana a Llatinoaamèrica amb rius de sang al carrer contemplats pels curiosos, amb petjades vermelles en una botiga de roba com si fossin una taca més o amb paper de diari que cobreix el cadàver d’un policia com si el terra acabés de ser fregat. Diu autor de l’exposició Sangre (imatge 2), Diego Lévy, que “l'espectador veu una escena horrible en una foto, sent el dolor, l'emoció, però no se sent amenaçat, està segur mirant una foto. És un viatge del cor”. També s’hi mostra, amb la mirada del New York Times, l’absurditat en plena guerra: el coronel que es pentina en ple combat, el camperol que rumia sota un cel on hi resta la marca blanca de les maniobres aèries d’atac a l’Afganistan o el jove soldat americà a l’Irak que menja una barreta de xocolata quan es transportat al camp de batalla. El festival retrata amb cruesa el món i les seves desigualtats, injustícies i matances mentre “als mitjans de comunicació el cop de cap de Zidane passa per davant d’un conflicte entre Israel i Líban”, assegura el director de Visa.

La mirada Visa, independent i gairebé incòmoda, no s’exposa en freds passadissos d’una sala d’exposicions construïda amb materials industrials. Sinó que ens endinsem en el patrimoni arquitectònic i cultural de la capital del Rosselló perquè recorrem antics convents i casernes, esglésies o el mateix símbol de la ciutat, l’inclassificable Castillet. El Castillet, del segle XIV i que fou en presó, acollia aquests dies un reportatge fotogràfic ambientat a l’Afganistan que té com a protagonista un humanitzat líder de la lluita contra els talibans, en les imatges on llegeix, medita o conversa. S’accedeix a la sala en una escala en forma d’espiral, digne de fatiga, amb què també s’arriba al capdamunt, on hi ha grans vistes a la ciutat. També acull exposicions aquests dies l’Arsenal des Carmes, una caserna on la premsa francesa i internacional exposa les millors fotografies de l’any: els cayucos a les Canàries vistos per La Vanguardia, la revolta dels estudiants francesos segons Le Parisien o el sud-est asiàtic un any després del tsunami amb imatges de El Punt.

Però, un dels punts neuràlgics del festival és, sense dubte, el monesteri Couvent des Minimes. Un gran edifici amb una recent restauració -malgrat que encara hi ha sales on a cada pas se sent cruixir el terra- i que acull la majoria de les exposicions, a més de la llibreria del festival dedicada al fotoperiodisme. Els visitants més veloços hi poden passar un bon parell d’hores i amb els més experts la xifra pot dilatar-se considerablament. Enguany, al convent, s’hi podia repassar la història més recent d’Argentina, amb fotografies de 65 fotògrafs: l’abans, durant i després de la dictadura militar a què fou sotmès el país des de 1976. Claudia Guadarrama (imatge 1) hi exposava un treball sobre la immigració clandestina al sud de Mèxic amb imatges com la mare que abraça al fill amb la cama amputada pel frustat pas de la frontera i Todd Heisler mostrava amb The final salute les fotografies que ha fet des de fa un any, el temps que porta acompanyant l’encarregat de comunicar als familiars dels soldats nord-americans la mort dels seus a l’Irak. “No buscàvem cap sensacionalisme; volíem transmetre veritat”, explica l’autor del treball.



Més enllà dels marcs


La cosa no s’atura aquí. El festival inclou una setmana pels professionals amb col·loquis al Palau de Congressos de la vila sobre, per exemple, el paper de la professió avui dia. Els fotògrafs independents i les agències mostren els seus treballs aquests dies. I als vespres, quan ja fa nit, al Campo Santo, un conjunt funerari del segle XIV, s’hi fan Les Soirées. Aquests dies les projeccions han tractat, entre d’altres temes, els problemes que pateix l’Àfrica, temes mediambientals com les energies renovables o els últims pescadors del Mar d’Aral, una retrospectiva de la Guerra Civil Espanyola i del vintè aniversari del desastre de Txernòbil. A més, s’entreguen premis Visa d’Or als millors reportatges en diverses categories, el premi Jove reporter de la Vila de Perpinyà i el Canon a la dona fotoperiodista.

Tradicionalment l’esdeveniment fou fundat per dedicar-se a la fotografia professional, però paral·lelament l’any 1996 es creà el Festival Off de fotografia amateur. Aquest any s’ha convertit en Visa off, ja que ha passat a organitzar-se de forma coordinada amb el Visa pour l’Image. L’off també és tota una experiència, inclassificable i simpàtica. Són exposicions més amables sobre els pallassos a l’Àfrica, un viatge a l’Índia, els carboners de les Gavarres... en llocs totalment inusuals. Són els comerços de la ciutat que acullen les 63 mostres: des d’un elegant hotel o una clínica privada fins a la seu de la Generalitat a la Catalunya Nord o correus, passant per un banc, diversos restaurants i unes bodegues. És un recull de “reflexos d’un món en moviment, ecos de l’actualitat immediata o passada, o testimonis de tipus sociològic”, diu Aminda Quéralt, la presidenta.


Perpinyà bategava aquests dies com mai per mostrar-nos el món en imatges. Pels passadissos de les exposicions milers de persones en silenci no volien tancar els ulls a aquella nena i la seva nina soles entre les runes del terratrèmol, ni a aquelles mares africanes que tenen aigua potable pels seus fills un cop cada 15 dies ni al mort que flotava en una autopista de Nova Orleans ni a l’immigrant subsaharià que espera a ser repatriat des de les Canàries i que duu una cridanera samarreta de la selecció espanyola.

Més informació a www.visapourlimage.com