El català asmàtic

A la Catalunya Nord, al rossellonès li ha costat respirar moltes vegades. L’ús de la llengua catalana en la vida diària, en els mitjans de comunicació i les institucions és minoritari. Tot i això, sembla que la societat comença a injectar aire al català, fet que es demostra amb l’alta demanda a les escoles bilingües. La situació del rossellonès és en un moment decisiu.


Què no em conaixau?” pregunta un home en veu alta i accent tancat a un parell de nens. Ells, jugant, no s’immuten. “Nem” li diu l’un a l’altre, i baixen corrent per un dels carrers escarpats, estrets i bruts del barri de Sant Jaume de Perpinyà. I és que a Sant Jaume, un barri marginal de la capital rossellonesa poblat per gitanos i àrabs, se sent parlar el català. Cap al migdia, els veïns gitanos, elegants i ben vestits, formen cercles de conversa amb una clara absència del francès. “Els paios [francesos] entre ells només parlen en francès, en canvi els gitanos parlem en català, des dels més petits fins els més jaios [vells]”, ens diu Manel Borràs, coordinador del Centre Intercultural, una oficina menuda plena de gent i fum, al mateix barri de Sant Jaume.

El català no és oficial a la Catalunya Nord i, salvant excepcions com Sant Jaume, el francès és la llengua d’ús en gairebé tots els àmbits de la vida quotidiana. En la majoria d’institucions, de tràmits administratius, de mitjans de comunicació, de comerços, d’escoles... i al carrer. “No hi ha cap document oficial que reconegui el català”, sentencia a la Universitat de Perpinyà, Jean Becat. La política centralista de l’Estat Francès ha fet minvar al llarg dels segles el paper del rossellonès, el dialecte català de la Catalunya Nord, fins al punt que “ja s’ha perdut la transmissió oral des de fa 40 anys”, assegura l’escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís. Com a bibliotecària i catalanoparlant, Mireia Casavella afirma de manera rotunda: “malauradament el català s’està perdent“.

El 65% dels nord-catalans entén el català i un 37% el sap parlar, segons una enquesta encarregada l’any 2005 per la Generalitat de Catalunya i realitzada en francès. Però, l’ús social del rossellonès és mínim, sobretot al món urbà: tant amb els fills (usat per un 6’7%), els comerciants (6’2%), els amics (6%) i els veïns (3’9%). És davant d’aquestes dades que Joan-Lluís Lluís subratlla: “és quan una llengua desapareix que la societat pren consciència”, i això sembla. El mateix estudi revelava que el 58% dels enquestats voldria saber parlar el català i el 63% creu que els infants l’han d’aprendre.

La voluntat hi és. Les escoles bilingües i d’immersió en llengua catalana, una quarantena de centres, estan plenes i tenen moltes famílies en llistes d’espera. Paral•lelament, els Ajuntaments i l’associació Òmnium Cultural organitzen cursos per a adults. Les causes de tot plegat van més enllà de les culturals i identitàries. Des de la Catalunya Nord, una de les zones més pobres de França, és percep el Sud com un mercat pròsper i adient per a comerciar-hi o treballar-hi. “Nosaltres espiem pas cap a París sinó cap a Barcelona”, reconeix Casavella. I afegeix: “Tinc col•legues que marxaran al sud quan arribi el TGV”.

Fills bilingües
Fa 30 anys, a la Catalunya Nord, es va posar en marxa un projecte revolucionari: les escoles Bressola, que es defineixen com escoles catalanes, immersives, associatives, laiques i concertades. El seu director general, Joan Pere Le Bihan, ho recorda: “havíem de crear un sistema educatiu diferent al francès, que no sembla que passi per un bon moment”. A una Bressola de Perpinyà, la de Sant Galdric, el seu director, David Altimir, diu que “fa 15 anys trèiem la catifa vermella a les famílies que venien”. Ara ja no. Només al seu centre hi ha vint famílies en llista d’espera i l’excés de demanda és generalitzat.

Les famílies volen fills bilingües, i no precisament per a seguir l’exemple que troben a casa. “Un 95% de les famílies parla només francès a casa”, apunta Altimir. Les raons per les quals volen matricular els fills a La Bressola són múltiples: perquè és la llengua dels avis, diuen uns; perquè el TGV augmentarà les relacions econòmiques amb el sud, diuen d’altres; o perquè no volen inscriure els fills en l’escola pública, argumenta més d’un pare. Sigui com sigui, un factor estrella és la fórmula del bilingüisme. “El que els interessa és que aprenguin una segona llengua, independentment de quina sigui”, afirma Jean Becat, de la Universitat de Perpinyà.

Una part dels centres reben ajudes de les alcaldies, de la regió i de la Generalitat de Catalunya, fet que els converteix en concertats, fórmula atípica a França davant del gairebé monopoli de l’escola nacional. A les 8 escoles Bressola distribuïdes per la Catalunya Nord, la majoria de classes es fan en català, els mestres només parlen català i al pati, assegura Le Bihan, tothom es relaciona en català. Al pati del centre Sant Galdric, sota el sol del migdia, un grup de nenes parla i juga de manera escandalosa. Unes xerren en rossellonès; d’altres, en francès, perquè quan arriben amb 3 o 4 anys mai abans havien escoltat el català, argumenta el director del centre. Però, fora dels murs de les escoles, la vida parla francès, un punt dèbil segons Joan-Lluís Lluís: “És un problema perquè per a ells el català és una llengua d’escola i no d’ús a la vida”.

I, quinze anys enrere, es va començar a introduir el català a l’escola pública, que, per tant, depèn del ministeri d’Educació del Govern francès. La fórmula, posada en marxa l’any 1993 quan François Bayrou era ministre, és diferent a La Bressola. “Utilitzem la paritat horària entre el català i francès”, ens explica Coleta Planas, que és consellera pedagògica de català a les escoles públiques. Així mateix, reconeix que “el problema és la falta de mestres, que han de conèixer igual de bé el francès que el català”. Actualment hi ha 29 escoles públiques bilingües i 9 instituts (sota la denominació francesa collège i lycée).

A la Universitat de Perpinyà, també s’ensenya català. Jean Becat, professor i membre de l’Institut Franco-Català Transfronterer, ho exposa: “hi ha un centenar llarg d’estudiants en la llicenciatura d’Estudis catalans”. El títol, que inclou coneixements en dret, història, llengua i cultura, té sortida professional. “Qui sap català, té feina aquí”, assegura Becat. Des de l’Ajuntament de Perpinyà també aposten per l’ensenyament de català des de l’any 2004, quan es va crear el Centre d’Autoaprenantge de Català. Al centre reben “un esprectre molt ampli de persones: des de joves fins a jubilats”, segons Joan Miquel Cross-Roca, que hi treballa.


Presència “testimonial”
“Acaben de sonar les deu i ara, a Ràdio Arrels, l’actualitat. Victòria dels Dragons Catalans ahir en la lliga...”. Així comença el butlletí informatiu de les deu, de Ràdio Arrels, una emissora feta a la Catalunya Nord i que emet íntegrament en català. És, de fet, una excepció perquè la presència del català als mitjans és escassa. Pere Manzanares, el seu director, reconeix que és “difícil” tirar endavant la graella. Ràdio Arrels és una emissora associativa i, per tant, ha “renunciat a la publicitat”. La graella consta de programes informatius, d’entrevistes, de música, de sardanes i l’audiència mitjana és d’uns 5.000 oients diaris, segons una enquesta independent. “És una oportunitat d’expressar-se en català i de fer pedagogia”, afirma Manzanares.

Un altra mitjà que també té un paper cabdal en la difusió del català és TV3. “La meitat dels nord-catalans mira alguna vegada un programa televisiu en català i la majoria ho fa a TV3”, afirma Jean Becat. Segons Pere Codonyan, delegat de Televisió de Catalunya a Perpinyà, és comprensible: “és l’única emissora que emet 24 hores íntegrament en català”. Els programes més seguits al Nord són, segons Codonyan, la previsió meteorològica i els esports. La seva recepció fou difícil, als inicis, i es va aconseguir amb un finançament repartit a parts iguals entre la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments empordanesos, recorda Becat. Ara el futur és incert amb l’arribada de la televisió digital.

“La presència del català a la televisió pública és testimonial”, sentencia el corresponsal de TV3. France 3, l’emissora pública que va néixer amb vocació regional, només produeix dos programes en llengua catalana. El primer, de periodicitat setmanal, és “un telenotícies de set minuts que resumeix l’actualitat en català”, especifica Céline Llambrich, una de les periodistes de la redacció. El segon és un “magazine de 26 minuts”. La redactora de France 3 reconeix que “la presència del català és insuficient i quasi inexistent” i afirma que, tot i les propostes fetes pels periodistes, la direcció no vol ampliar la programació en català. Una prova més del poder del francès.

Mentrestant, la societat nord-catalana sembla interessada en injectar aire al català, en tornar a aprendre’l, encara que sigui per raons pràctiques. “El nostre desig és que les noves generacions que aprenen el català el parlin en un futur”, reconeix Mireia Casavella. Però, de moment, el francès respira tranquil•lament en tots els àmbits de la vida diària. Al mateix barri de Sant Jaume es pot apreciar. Al mercat, que a mig matí el tràfec el fa gairebé intransitable, hi ha parades regentades per gitanos, que entre ells parlen català, però cara al client gairebé sempre utilitzen el francès. “Una cosa és saber parlar el català i una altra molt diferent usar-lo”, recorda el professor Jean Becat. El temps dirà.

___________________________________________________________________________________

Institucions, per damunt de tot, franceses

La web corporativa de l’Ajuntament de Perpinyà té un lema: “Perpinyà, la catalana”. El Consell General dels Pirineus Orientals, una institució semblant a les diputacions, té un símbol: les quatre barres sobre un fons groc. Però això no implica que, a les institucions de la Catalunya Nord, el català s’utilitzi en igualtat de condicions que el francès. “L’ús és tímid i insuficient, però comença a existir”, diu Joan-Lluís Lluís. Hi ha un buit legal respecte al català perquè, a més de no ser oficial, l’Estat Francès no ha ratificat la Carta europea per al foment i la protecció de llengües regionals i minoritàries, que va signar l’any 1996.
Davant d’aquesta situació, l’ús del català depèn molt de la sensibilitat dels organismes. Una de les institucions pioneres és l’Ajuntament de Perpinyà, que des de 1993 aplica una política lingüística relativa al rossellonès. De fet, el Consistori té una regidoria dedicada exclusivament a la llengua i cultura catalana, coneguda com Institut Font Nova. “Sovint s’utilitza el català, però no hi ha una paritat entre les dues llengües”, afirma Joan Miquel Cross-Roca, treballador de la regidoria que troba “insuficient” el paper del català a l’Ajuntament. Cross-Rocca explica que les declaracions i discursos oficials acostumen a ser en francès, a excepció que vagin dirigits a un “públic molt concret”. Així mateix, des de l’Institut Font Nova, asseguren que l’Ajuntament de Perpinyà està desenvolupant “un programa per a millorar les aptituds lingüístiques dels funcionaris, sobretot d’aquells que tenen un contacte directe amb el públic”. Altres iniciatives de l’ajuntament són, a nivell cultural, el CEDACC (Centre de Documentació i Animació de la Cultura Catalana) i, a nivell purament lingüístic, el Centre d’Autoaprenantge de català.
Per la seva banda, la institució regional, el Consell General, inverteix en projectes per a promoure “la catalanitat”, o sigui, dóna ajudes a l’educació en rossellonès, coopera amb activitats relacionades amb la cultura catalana o promou les relacions transfrontereres. A més, des de fa 2 anys, promou un programa de política lingüística, que es materialitza en la figura d’un assessor especialitzat en el tema.
La Generalitat de Catalunya té a Perpinyà, com a altres ciutats europees, una seu, anomenada Casa de la Generalitat, que no té cap competència, però manté relacions amb els ajuntaments i el Consell General. Va obrir l’any 2003 per a “recuperar un paper en un indret de Catalunya que la Generalitat va perdre”, afirma l’escriptor Joan-Lluís Lluís, que hi treballa. L’edifici, que té un celobert amb un taronger que vol recordar el Palau de la Generalitat, té una funció bàsica: “servir de pont entre el Nord i el Sud en temes lingüístics, culturals, laborals, institucionals i comercials”, diu Lluís.
La Generalitat ha destinat enguany 300.000 euros a finançar projectes de la Catalunya Nord que impliquin la promoció de la llengua i cultura catalana. “Estem sol•licitats o bé per demanar informació, o bé per demanar diners”, ens expliquen. Per exemple, la Casa de la Generalitat ofereix als municipis títols que certifiquen l’ús del català per part dels ajuntaments, tant en els tràmits administratius com en la retolació de les viles.

__________________________________________________________________________________

Una cultura de minories

El dissabte anterior a Sant Jordi, una vintena de parades de llibres compartien espai amb les habituals terrasses de bar d’un passeig comercial de Perpinyà. La ciutat nord-catalana se suma cada any a les celebracions de Sant Jordi, però acostumen anticipar o endarrerir la festa per a què sempre tingui lloc en cap de setmana. Ni les formes ni la mobilització ciutadana són equiparables al Sud. Molts vianants no hi paraven atenció i pocs curiosos sabien parlar el català. I sí bé és cert que totes les parades lluïen la senyera, els llibres eren majoritàriament en llengua francesa: només una llibreria, la Llibreria Catalana, tenia l’estand dedicat a les publicacions en català.
La Llibreria Catalana és tota una institució per als catalanoparlants de Perpinyà i el Rosselló. Tot i les petites dimensions del local, s’hi pot trobar des de llibres per aprendre el català fins alguns best-sellers dels darrers temps, tot passant per revistes com la Sàpiens o El Temps. L’Ester Montserrat, la dependenta, percep un augment de les ventes darrerament: “hi ha més escoles bilingües i un major interès general de la gent”. No obstant això, la llibreria no entra dins les rutes de distribució convencional i el propietari es veu obligat a baixar a Barcelona regularment per a comprar els productes que després vendrà. A més, la premsa diària en català, com l’Avui, ja no hi arriba des de fa un any.
Un dels clients de la llibreria és el Centre de Documentació i Animació de la Cultura Catalana, que depèn de l’Ajuntament i ocupa tres plantes d’un palauet a l’eixample perpinyanès. Recull llibres d’adults i joves, revistes, cartells, manuscrits, audiovisuals i “un fons antic molt important”, segons la bibliotecària, Mireia Casavella. És en aquestes parets on coneixen molt bé l’estat de la producció cultural nord-catalana. A la mediateca, una de les encarregades, Leslie Malet-Salvador, creu que la producció discogràfica “es manté, fins i tot creix una mica gràcies a grups de joves”, i afegeix: “el problema és que no hi ha una casa d’edició”.
D’editorial sí que n’hi ha alguna, però el consagrat escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís reconeix: “vaig tenir molt fàcil publicar en català recorrent a editorials de Barcelona”. Divergeix de Lluís una poetessa nord-catalana, Coleta Planas, que assegura: “és difícil trobar lectors en català”. En conseqüència, el seu segon recull de poemes, Carrer i dona hort, és , a diferència del primer, bilingüe per petició d’alguns lectors potencials. En el món de la música, la cantautora i exiliada l’any 1939, Teresa Rebull, creu que, en el món cultural, hi ha iniciatives “amb bona voluntat, però de cara a la galeria”.
De fet, hi ha diverses associacions culturals, com la Colla sardanista Sol i Vent, l’Aplec per a l’ensenyament de la llengua, la delegació d’Òmnium Cultural o Angelets. Aquesta darrera està vinculada a l’equip de rugbi de la capital, l’USAP, i pretén promoure la cultura i la llengua catalana. Segons el seu president, Ramon Faura, “l’USAP és com el Barça durant el franquisme: és on pots dir que ets català”. I reconeix: “quan surts al carrer tot és diferent”. Perquè, com diu Faura, la llengua i la cultura catalana segueixen sent minoritàries a la Catalunya Nord.