Sovint desconeguda, ignorada i, fins i tot, oblidada. Descuidada durant dècades i silenciada per la mediàtica Empúries. La Ciutadella de Roses, marcada per segles d’història, demana ara que la contemplin, que l’elogiïn, que la visitin. I és que les platges rosinques atrauen milers de turistes i veïns empordanesos, però en total només ocupen cinc quilòmetres de longitud. Només, si ho comparem amb els 46 quilòmetres quadrats del terme municipal de Roses, una de les majors superfícies de la comarca. Una extensió que acull la terra humida d’aiguamolls, l’abrupta costa del Cap de Creus i senders elevats amb vistes inabastables, però també un notable patrimoni històric, sovint subestimat.
“La Ciutadella és encara força desconeguda, està per descobrir”, reconeix Gemma Vieyra, arqueòloga responsable de la difusió del patrimoni del recinte monumental. Explica que molts estiuejants queden sorpresos quan entren a la Ciutadella. Diuen que és més gran del que es pensaven, que mira que havien passat vegades per allà davant sense aturar-se. “S’hi pot venir a gaudir, a passejar, a llegir sota un arbre o a fer fotos de racons preciosos”, enumera la Gemma asseguda de bon matí en un banc amb vistes al recinte. “Però també s’hi pot venir a conèixer el lloc, perquè aquí hi ha recollida tota la història de Roses”. Anys enrere, la Ciutadella dormia oblidada i només rebia la visita de la mainada del poble que s’hi colava per jugar: “era un lloc salvatge i feréstec”, recorda Vieyra. No obstant, les conegudes com muralles ara volen i poden apropar a la gent la història renaixentista, medieval i clàssica.
I més enllà. Si el visitant vol indagar més enllà, en els orígens humans, en la prehistòria, l’espera a Roses una passejada completament aïllada del tràfec del turisme de masses: la ruta megalítica. És una recepta excel•lent per qui vulgui veure dolmens i menhirs, descobrir la flora del Cap de Creus o, simplement, gaudir de panoràmiques excepcionals del mar i de la terra de l’Empordà vora el dolmen més gran de Catalunya. Se sent llibertat contemplant aquestes vistes o circulant per la carretera que duu a Jóncols. D’una banda, natura verda sense embuts i de l’altre, la immensa mar, a vegades brusca i brava quan la tramuntana fa de les seves.
Hi ha espectacle al matí quan les barques surten a pescar amb tanta pressa que qualsevol diria que el peix s'acaba.
Faci el que faci la tramuntana, el port pesquer pot ser una indret per passejar. No ens enganyem, la seva bellesa no eclipsa al visitant però té el seu encant, perfumat per aquella olor de peix i mar alhora. Hi ha espectacle, per exemple, al matí quan les barques surten a pescar amb tanta pressa que qualsevol diria que el peix és a punt d’acabar-se. I mentrestant, la sirena de sortida i les gavines ressonen per mig poble, llavors amb els carrers buits, com si les masses de turistes no existissin. De fet, els rosincs ja se les empesquen per desconnectar dels milers de visitants que arriben per tenyir les seves pells de vermell. Les cales són una bona solució: allunyades, discretes, menys concorregudes i d’una bellesa extraordinària. Com si fos un secret dels autòctons, hi ha cales que s’omplen de rosincs els diumenges. La Pelosa, per exemple, una cala petita i íntima, antic refugi de pescadors, a tocar del Cap Norfeu. Els rosincs la gaudeixen, i desitgen que no hi arribin els forasters. Ben pensat, per complir el seu desig, hauria estat millor no desvetllar el nom de la cala. Conservar el secret.
Publicat al setmanari Empordà, de l'1 de juliol de 2008.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada