Festa Major: Una història a ritme de corranda


Roses celebra aquesta Festa Major els deu anys de la recuperació de les
Nyacres i la Bolangera, dos balls tradicionals





Ja fa una dècada. Una dècada d’aquella tarda d’agost, en plena Festa Major, en què un grup de rosincs va tornar a ballar, després de gairebé mig segle d’oblit, les Nyacres i la Bolangera, dues danses tradicionals de Roses. “Recordo les ganes, el córrer i l’entortolligar-se de tots nosaltres”, explica amb mirada nostàlgica Cristina Barceló, en l’actualitat directora del Grup de Danses Tradicionals de Roses. La recuperació dels dos balls rosincs va ser l’embrió de l’actual grup de danses i per això, han decidit celebrar el desè aniversari d’aquella ballada d’una manera especial. Amb l’actuació, la tarda del 15 d’agost, de totes aquelles persones que algun any hagin format part del taller de danses.

El vespre del passat 27 de juliol, al teatre municipal, era el dia clau: el retrobament. S’hi veien somriures i els rostres semblaven reviure molts records. Descalços o amb espardenyes, van repassar, entre d’altres, les danses que feien deu anys: la Bolangera i les Nyacres. De la Bolangera de Roses, Cristina Barceló en subratlla la singularitat: “és la bolangera catalana amb més figures i fa una aixecada final única, de totes sis parelles a la vegada”. L’altre ball, les Nyacres de la Badia de Roses, “té una explicació, que serà certa o no: mentre els homes pescaven, les dones feien sorolls amb les nyacres [cloïsses buides] des de la platja per a que el peix pugés”, diu Barceló.

Un tresor en blanc i negre
Com si fos un petit tresor, Cristina Barceló ens ensenya una fotografia en blanc i negre, amb una trentena de dansaires. Diu que aquell és l’origen dels balls i l’esperit ballador. I és que a Roses, mig segle abans d’aquella tarda de festa major de l’any 1997, va haver-hi un esbart dansaire que va recuperar balls populars. Corrien els anys cinquanta i un mestre clandestí de català, el senyor Batlle, va començar a donar classes de balls populars, permesos pel Règim. Sílvia Ferrer, ara Jutgessa de Pau de la Vila, recorda aquelles classes: “m’ho passava molt bé, érem molta gent i fèiem unes classes molt disciplinades”. I afegeix: “per la Festa Major o l’homenatge a la Vellesa, ens vestíem de catalans i ballàvem”.

I closa aquella època, les danses populars a Roses es van acabar. Fou durant l’organització de l’agermanament amb Rodhos (Grècia) que els balls van tornar a sortir a la llum. Al Grup de Teatre de Roses, se li havia encarregat un espectacle per presentar a Grècia i l’impedient de l’idioma va decidir-los per les corrandes, sempre comprensibles, de la dansa tradicional. Ajudats per Carme Muñoz, de l’Esbart d’Argentona, van donar vida de nou a un ball de mar, d’homenatge al peix i a la pesca -les Naycres-, i a una dansa viva, boja, de festa i diversió -la Bolangera-.

Poc a poc, el repertori i el nombre d’alumnes va anar creixent. El grup va parlar amb gent que recordava les danses i va recórrer, segons Barceló, a “costumaris, bibliografia d’Aurèlia Capmany i articles” per reconstruir antigues danses de Roses, l’Empordà i Catalunya. En aquests deu anys han ballat en actes benèfics rosincs, a fires i festes de la comarca i a Beas de Segura (Jaén), en motiu de l’agermanament amb Roses. I, uns dels espectacles més destacats, fou a Barcelona, dins dels actes de la Mercè, l’any 2004: “va ser fantàstic perquè no és fàcil que t’invitin a la Mercè, perquè vam poder fer l’espectacle en un entorn com la plaça del Rei i perquè vam participar en un cercavila divertidíssim”, diu Barceló.

Aquests dies la directora i els dansaires estan ocupats en la preparació de l’espectacle de la Festa Major. Han d’estar a punt els balls, amb passos múltiples; la música, amb la cobla Tres Quartans en directe; i la roba, dissenyada pel propi grup. I després de la Festa Major, “hem de fer recerca, treballar més coses noves”, es proposa Barceló.


Entrevista

Cristina Barceló / Directora del Grup de Danses Tradicionals de Roses
“El nostre plantejament és 'ballem i divertim-nos'”


Quina és la fórmula per haver-se mantingut i crescut aquesta dècada?
Jo crec que a la gent li ve de gust ballar i aquí ho té molt a l’abast. Quan parlem d’una escola de dansa, parlem de quelcom molt estructurat i amb uns horaris molt concrets. En canvi nosaltres volem ballar allò tradicional i no fer una punta de peu perfecte. El nostre plantejament és ballem i divertim-nos, sempre amb una mínima estructura.
Així i tot, és difícil dirigir les classes?
No, és bastant fàcil. Amb els joves sempre hi ha moments, però jo m’adapto perquè si veig que estan alterats, ballem alguna cosa que hi jugui.
Quin és el perfil dels alumnes del grup?
Són perfils molt diversos perquè no hi ha cap exigència prèvia. Hi ha grans i petits. De fet, molts pares de la mainada, s’engresquen i acaben ballant.
I que n’aprèn vostè dels alumnes?
Quantitat de coses. Aprenc petits detalls, el que senten, el que pensen, et fan revisar la teva manera d’ensenyar. A més, durant les actuacions, hi ha frases molt maques i situacions molt enriquidores
Es passen nervis a les actuacions?
Sí, molts, i intento que no sigui així perquè en definitiva no ens juguem res, som un grup d’aficionats.
I a l’escenari?
L’escenari és perfecte, s’han acabat els problemes. S’ha d’estar alerta de la història, però si algú s’equivoca, solucionen ràpid el problema. En realitat, quan balles, el que vols és comunicar amb el públic.
Ho aconsegueixen?
Jo crec que sí. La prova és que, quan fem actuacions, venen a veure’ns de nou.
Amb quin balls es queda?
Amb la Bolangera i la Dansà. La Bolangera és un ball absolutament magnífic, de gaudir, de desfocar-te. I amb la Dansà, de creació pròpia, he flipat molt amb l’intercanvi de percepcions amb la resta del grup. Al primer ball hi has de posar tota la força i al segon, la sensibilitat.


Publicat al Setmanari de l'Alt Empordà, del 7 d'agost de 2007

Cap comentari: