Els petits passos del català institucional

La Carta del català es converteix en una acció simbòlica

La web corporativa de l’Ajuntament de Perpinyà té un lema: “Perpinyà, la catalana”. El Consell General dels Pirineus Orientals, una institució semblant a les diputacions, té un símbol: les quatre barres sobre fons groc. Però això no implica que, a les institucions de la Catalunya Nord, el català s’utilitzi en igualtat de condicions que el francès. Expliquen que l’ús és tímid i insuficient, però que comença a existir. Hi ha un buit legal respecte al català perquè no és oficial, però en els darrers mesos algunes iniciatives han començat a canviar el seu rumb.

Un exemple, la Carta del Català, que el Consell General va promoure a finals de 2007. El document pretén garantir la supervivència de la llengua, desenvolupar el bilingüisme en tots els àmbits de la vida quotidiana i estendre la retolació en català per tota la regió, entre d’altres voluntats. “Amb aquesta Carta diem que el català està al mateix nivell que el francès en la nostra institució”, explica el conseller general a càrrec de la Comissió de patrimoni i catalanitat, Marcel Mateu. “És de valor simbòlic perquè no serà oficial fins que l’Estat francès no ho promogui, però per nosaltres és un pas important”. I és que el Consell General no té competències per declarar el català com a llengua oficial, només ho poden fer l’Estat i la Constitució.



I per què la Carta del Català ara? El polític regional contesta: “Pensem que era el moment de fer-ho perquè l’Estat rebutja reconèixer la resta de llengües més enllà del francès”. Fa uns dies França va estrenar per estreta majoria una reformada Constitució. En el procés es va intentar que llengües com el català o el bretó siguin reconegudes com a llengües oficials. Fou denegat pel Senat. Finalment s’ha aconseguit que la Constitució, a l’article 75, digui: “Les llengües regionals formen part del patrimoni de França”. És un pas important? És simbòlic, opina el nord-català Joan Lluís-Lluís, però remarca: “És un article que reconeix una existència, que ja és molt, perquè no havia passat mai des de la Revolució Francesa”.

Joan Lluís-Lluís, escriptor, treballa a la Casa de la Generalitat de Perpinyà. La institució catalana té a la capital rossellonesa, com a altres ciutats europees, una seu que no té cap competència, però manté relacions amb els ajuntaments i el Consell General. Va obrir l’any 2003 per “recuperar un paper en un indret de Catalunya que la Generalitat va perdre”, afirma Lluís. L’edifici té un celobert amb un taronger que vol recordar el Palau de la Generalitat i una funció bàsica: “servir de pont entre el Nord i el Sud en temes lingüístics, culturals, laborals, institucionals i comercials”.

A l’espera de les dades d’enguany, se sap que la Generalitat va destinar l’any passat 300.000 euros per finançar projectes de la Catalunya Nord que impliquin la promoció de la llengua i cultura catalana. “Estem sol·licitats o bé per demanar informació o bé per demanar diners”, ens expliquen. Per exemple, la Casa de la Generalitat ofereix als municipis títols que certifiquen l’ús del català per part dels ajuntaments, tant en els tràmits administratius com en la retolació de les viles.

I un dels consistoris pioners en l’ús del català és l’Ajuntament de Perpinyà, que des de 1993 aplica una política lingüística relativa al rossellonès. De fet, el Consistori té una regidoria dedicada exclusivament a la llengua i cultura catalanes, coneguda com Institut Font Nova. “Sovint s’utilitza el català, però no hi ha una paritat entre les dues llengües”, reconeix Joan Miquel Cross-Roca, treballador de la regidoria que troba “insuficient” el paper del català a l’Ajuntament. Cross-Roca explica que les declaracions i discursos oficials acostumen a ser només en francès, a excepció que vagin dirigits a un “públic molt concret”. Així mateix, des de l’Institut Font Nova, asseguren que l’Ajuntament de Perpinyà està desenvolupant “un programa per millorar les aptituds lingüístiques dels funcionaris, sobretot d’aquells que tenen un contacte directe amb el públic”.