Neda que nedaràs

Festa Major: les Cucanyes i l'Empaitada d'Ànecs

“Veus que durant vint minuts l’ànec aquell neda i neda i s’escapa. I el noi darrere, i no l’agafa, i quan ja sembla que el té, torna a escapar! És molt divertit”, explica Joan Prats amb un somriure d’orella a orella. Prats és el portaveu dels Amics de les festes i tradicions de Roses, una entitat cívica que concentra la seva feina per Festa Major. Organitza el dia 16 l’Empaitada, la festa del primer que agafa l’ànec, i les Cucanyes, la celebració de l’últim que cau a l’aigua. Diu el portaveu que són dos actes oberts, participatius, gratuïts, on tothom pot col•laborar-hi.

Ja fa més d’un lustre que els Amics de les tradicions rosinques treballen en plena Festa Major. L’associació nasqué de forma espontània quan l’Ajuntament de Roses va voler deixar d’empaitar ànecs. Un grup de joves i no tan joves es va entossudir en salvar la festa, en conservar una de les més veteranes tradicions del poble. En Joan fa memòria: “Vam recollir firmes i vam poder demostrar que no érem quatre sinó 1.500 persones a favor de la festa”. I sí, van arribar a un acord. L’associació organitza la festa i l’Ajuntament hi dóna suport. Esperen que enguany l’Empaitada compti amb cent ànecs, mig miler de participants i un nombrós públic. “N’hi ha molts que miren i s’hi acaben tirant”, remarca.



El portaveu dels Amics sembla cansat de la polèmica sobre l’Empaitada, sobre si els ànecs pateixen i sobre si la festa incompleix la llei. Actualment l’associació suma 200 rosincs, i fer-s’hi amic és lliure i gratuït. “Som gent que hem viscut la festa des que érem petits”, comenta el portaveu. I és que s’explica per Roses que l’Empaitada d’ànecs és una de les tradicions més antigues del poble. Està documentada des de 1918, però molts autòctons asseguren que els avantpassats ja perseguien aus al mar des de molt abans. “Avui dia és una festa molt integradora”, assegura amb orgull en Joan. “Hi ha gent de Roses de tota la vida, hi ha els fills dels immigrants castellans que van venir fa trenta anys i ara també hi ha magrebins, francesos i alemanys que viuen al poble”.

La cara d’en Joan s’il•lumina quan parla dels ànecs i les cucanyes, dels riures del públic i les caigudes dels més intrèpids. Ell hi participa? No, no pot. Potser d’aquí uns anys la seva joveníssima filla seguirà la tradició. Però no, no pot, respon amb certa pena. Forma part de l’organització i ha de controlar l’espectacle. “Cada any posem més mesures de seguretat per a les persones i els animals”, assegura. I es marca un repte: “Hem d’anar inculcant a la gent que no tingui en males condicions l’ànec que ha agafat. O el mates i el menges com marca la tradició, o el tens en un bon lloc: amb aigua, menjar, sense gaire sol”. Els Amics de les festes i tradicions de Roses compren els ànecs sota registre sanitari i donen l’opció als participants de retornar l’animal un cop pescat.

Xof
L’Empaitada és l’acte que reuneix més curiosos, més participants i més expectació. Però també el dia 16, una estona, els Amics celebren les Cucanyes. Qui aconsegueix creuar un pal greixós i relliscós sense caure, premi, una tovallola enguany. Qui no arriba a la bandera del final, xof, cau a l’aigua. “Ets allà amb els companys”, recorda. “És molt divertit: aviam si aquell l’agafa, mira aquell que ha caigut, l’altre ha fet només un pas... si vas en grup, rius molt”.

I riu, aliè al despatx des d’on es contempla el taller de motos que regenta. Veu futur a l’Empaitada i a les Cucanyes? “Sí,sí,sí, i tant. Veiem futur a la festa, tenim el suport de l’Ajuntament, posem moltes mesures de seguretat i atraiem molta gent”.


Les Cucanyes
“La gent es tira a l’aigua, un mitjà hostil a l’home i propici a l’ànec. Des d’una barca es tiren ànecs i la gent intenta agafar-los. Si ho aconsegueix, pot endur-se l’ànec”


L’Empaitada
“Consisteix en un pal de fusta rodó sobre el mar que l’omplim de greix i té una bandera al final. Si aconsegueixes arribar-hi abans de caure a l’aigua, tens premi”



Publicat al Setmanari Empordà, del 5 d'agost de 2008

Cap comentari: