Cinc vides de mar


Joaquim Fondecaba. Patró major de la confraria durant 30 anys.
“La clau de tants anys és la gestió”
Esperàvem veure arribar Joaquim Fondecaba amb la seva gorra marinera al cap, i així va ser. Esperàvem veure'l arribar amb una cigarreta als llavis, però no. El metge li té prohibit fumar des de fa uns dies. Fondecaba, de 75 anys, ha deixat de ser patró major de la confraria rosinca després de 30 anys al capdavant. Abans de seure, abans de posar en marxa la gravadora, abans de preguntar, sentencia: “Això està molt negre!”. Curt, senzill i contundent com totes les seves respostes. Fondecaba parla poc i diu molt. “Calia gent jove amb idees noves, amb empenta”, diu que ja era hora de jubilar-se. Jubilar-se, a mitges. Perquè a quarts de cinc de la tarda comprovem que és a la llotja. Xerra, comenta, mira, compara. I a les sis li entrega un paper amb les captures de la barca familiar al seu fill, Joan Fondecaba, que és secretari de la confraria. Que avui n'han fet tant, que darrerament es pesca molt i es ven per poc.
Quan el veterà Fontdecaba va presentar-se per primera vegada per patró major, el van vetar malgrat la clara victòria. Eren a les acaballes de la dictadura i s'havia presentat per la branca social, perquè era treballador, encara no posseïa la barca. Però en les següents eleccions, ja propietari, va guanyar i es va mantenir al càrrec durant trenta anys. Els que hi entenen expliquen que va impulsar la confraria rosinca fins a la primera fila, va convertir-la en la primera de l'Estat amb subhasta de peix electrònica i va introduir l'ús de les caixes de fusta. Va formar part de la federació de cofraries a nivell català, espanyol i europeu. “Quina és la clau?”, preguntem. “La gestió, una bona gestió”, sentencia.



Vicenç Abad. Propietari d'una barca de pesca artesanal.
“Les noves generacions no donen valor al peix”
La qualitat per sobre de la quantitat. Així es resumeix la pesca artesanal que fa Vicenç Abad, de 45 anys. És la pesca de les distàncies curtes, de l'escassa potència del motor, de la captura exemplar per exemplar. “En aquesta pesca la mort serà més lenta”, augura en Vicenç. “Et retallen a poc a poc el preu, el mercat, i et vas quedant enrere”. Avui és dissabte i posa a punt tot el material al seu magatzem del port pesquer. Sota la llum artificial i amb l'ajuda d'ulleres per a vista cansada, repassa els hams. Va començar a treballar a la mar amb 16 anys, a l'arrossegament. Nota que la tecnologia ha canviat de forma vertiginosa. El seu avi es discutia amb el seu pare per la sonda que s'usa per mesurar la fondària. I el seu pare es discutia amb ell per l'última màquina inventada. Se'l nota decebut de la tecnologia i de les barques d'última generació: “La nova maquinària garantitza que cada dia es pesqui. Però l'augment de la potència dels motors i la tecnologia punta són... extermini assegurat”. Diu que li té prohibit als seus fills dedicar-se a aquest món. “Quan han buscat la primera feineta d'estiu, els he fet venir aquí. Els he manat les feines més embolicades i emprenyadores perquè no puguin prendre gens, però gens de carinyo a aquesta feina”.
De moment Vicenç Abad aposta per la qualitat, creu que la solució és garantitzar al client que aquest car i suculent peix que menja és fresc i d'aquí. “Mentre hi hagi gent que doni valor al peix, jo puc anar a pescar”, reflexiona. “El problema és que les noves generacions no donen aquest valor al peix. Jo, a casa meva, competeixo amb en Pescanova, que no té espines”.





Carme Barberà. Última remendadora en actiu.
“Porto seixanta anys remendant al port”

“Un pare sempre vol el millor pels seus fills”, sentencia al saló de casa seva Carme Barberà, la Carmeta, de 71 anys. El seu pare, que era guardamolls en aquells temps de postguerra, va veure que la pesca era molt abundant, que era un bon negoci. I va comprar una barqueta per complir un desig. El pare treia les hores d'on podia per pescar i la mare s'ocupava de vendre el peix a plaça. “Aquests beneficis eren per estalviar i complir la seva il•lusió: comprar una caseta per cadascuna de les seves dues filles”, recorda la Carmeta, plena d'orgull. La vida era dura en aquells temps. La Carmeta no va tenir ni estudis a la capital ni va complir el somni de ser perruquera. Amb només 10 anys va entrar a cal senyor Ortensi a aprendre un ofici: remendar. Van ser tres anys de feina, d'ensenyar-li a cosir, a tallar i a muntar la xarxa.
Ara, després de 60 anys a l'ofici, i aquí, en el seu poble mutat pel turisme, ens explica que s'ha convertit en l'última remendadora que queda en actiu a Roses. Cada tarda s'encamina al port per reparar les xarxes de l'embarcació del seu fill. “Remendar és un ofici que, com més el faig, més m'agrada”, es confessa. Ja no cal treballar a contrarellotge per no deixar les embarcacions a terra; ja no cal suportar la pluja, la humitat, la tramuntana. Reconeix que l'ofici s'acaba, que s'extingeix sense remei perquè les noves xarxes ja no reclamen rotllanes de dones curant ferides. Li agrada que el seu fill es dediqui a la mar com els seus avantpassats que arribaren per pescar a Roses els anys vint. Però és pessimista: “Arribarà un moment que des de Roses al Cap de Creus ja no hi haurà res. El futur serà mar enllà, més endins”.



Julio Sastre. Pescador d'embarcació d'arrossegament.
“Avui dia s'ha perdut el respecte al mar”
Julio Sastre no parla de “mar” sinó de “marc”. Per tant, confirmat: és rosinc de tota la vida. La tradició marinera ve de família. El seu pare, i el seu oncle, i el seu cosí, i el seu germà s'han dedicat al mar. En Julio va entrar-hi amb 17 anys, després de provar sort a l'obra, una feina que no el va acabar de convèncer. Ara, amb 46, treballa en una barca d'arrossegament com a primer motorista. No només s'ocupa del motor: són cinc tripulants i sovint cal fer de tot. La seva jornada a la mar és de set del matí a sis de la tarda, encara que ell és el primer en arribar per tenir tota la maquinària a punt. No marxen gaire lluny a pescar, els seus caladors més apartats són a una hora i mitja de viatge. Creu que avui dia la tecnologia ha fet perdre el respecte a la mar. Fa poc, en una jornada de tramuntana enfurismada, tres barques van atrevir-se a sortir a feinejar, la seva embarcació inclosa. Diu que al port, com al món del futbol, hi ha barques de primera i de segona.
Viu en la pròpia pell les grans preocupcions de la pesca actual. “Actualment, per un dia que et paguen bé el peix, n'hi ha dos que no te'l paguen”, es queixa. I és que el peix que ve de fora fa molt mal i és que en aquest ofici els ingressos són tan irregulars que s'ha d'estar sempre a l'aguait. A la barca també noten els fluctuants preus del petroli: “Home, es nota molt! Sembla que no però ara, amb la baixada, a l'hora de repartir són 50.000 pessetes de petroli que ens estalviem al dia”. També parlem dels immigrants, que la seva barca no en té. “Gràcies a aquestes persones hi ha barques que surten a pescar, que sinó estarien amarrades”, apunta.



Maria Velasco. Fotògrafa i autora de 'Diàlegs amb el mar'.
“Vaig buscar la sensibilitat en un ofici tan dur”
Al port encara la recorden. A ella, a la seva càmera i al seu llibre, que conserven amb estima. Maria Velasco, rosinca, professora d'institut, va enamorar-se de la fotografia uns anys enrere i el port pesquer es va convertir en el seu primer camp de proves. “El moll era un lloc que tenia a l'abast i on podia practicar. M'hi vaig trobar bé amb la gent, em va enganxar el tema i vaig entrar en un món que desconeixia”, recorda. El fruit de tantes hores al port i a les barques va ser un llibre editat per l'Ajuntament de Roses l'any 2007, Diàlegs amb el mar. Ens comenta que és una visió molt personal del món de la pesca: “Vaig buscar la sensibilitat en un ofici tan dur com la pesca. Crec que a la gent li va agradar veure el romanticisme en aquest món”.
Darrere l'objectiu de la càmera va conèixer millor la gent del mar. “A la majoria els agrada el mar i volen viure del mar. D'altres són al món de la pesca perquè sí, perquè s'hi han trobat”, observa Velaco, de parlar lent i meditatiu. Diu que els pescadors saben que el seu món té poc futur i això els fa patir. Recorda que quan va començar a retratar el moll, uns 4 anys enrere, hi havia nois joves que havien fet el salt al món de la pesca i ara han preferit tornar a terra. “És un professió complicada i les noves generacions potser no estan acostumades a tanta duresa”, reflexiona amb música de fons. Avui, dia de la presentació oficial de l'equip esportiu dels seus fills, fa de mare, però no es cansa de fotografiar. Li preguntem pel seu actual projecte fotogràfic. Treballa en un tema sobre interculturalitat que la va dur fa unes setmanes al Marroc. De nou, Maria Velasco retrata mons sovint desconeguts.

Publicat al setmanari Empordà, del 25 de novembre de 2008

Cap comentari: