Faroners d'ahir i d'avui

El Far de Roses està totalment automatitzat i controlat des de Barcelona. De tant en tant, un tècnic, Miquel Molina, visita les instal·lacions per comprovar que tot funcioni. És un faroner del segle XXI, un tècnic que s’ocupa del manteniment. Les famílies faroneres que residien a l’edifici jan han quedat enrere. “És una pena que s’hagi perdut l’ofici”, es lamenta Xavi Fernández, que va viure una quinzena d’anys al far rosinc.



Són les vuit i deu del matí. M’intento encabir al seient del darrere del cotxe, envoltat de draps, cubells, algun fregall i altres invents per netejar. La música flamenca i de copla sona amb força a la ràdio. A fora bufa un vent tossut, cau una pluja fina però insistent i la mar té un color que espanta. M’han dit que entri al cotxe, que allà fora em glaçaré, que en tenim per una estona. Antonio Guerrero i José Antonio Puyol s’encarreguen de la neteja del far de Roses. M’han dit que en tenim per una estona, que en Miquel ha patit un contratemps de camí cap a Roses, que s’ha trobat una carretera tallada. I Miquel Molina, a qui esperem, és el tècnic que s’ocupa del manteniment del far de Roses. És un faroner del segle XXI.

Al Far d’avui dia ja no hi viu ningú i està totalment automatitzat. Com la resta de fars, és competència de l’Autoritat Portuària de Barcelona des de 1991, un organisme que té desplegats tres tècnics a la Costa Brava. Un d’ells, Miquel Molina, resident a Banyoles, normalment s’ocupa dels fars de l’Alt Empordà, de Portbou a l’Escala. “Com a màxim, passem per cada far cada quinze dies. Però n’hi haurà on gairebé mai hi vas i d’altres que potser hi aniràs tres cops per setmana si té una avaria”, explica mentre desactiva l’alarma de l’edifici. “El de Roses no dóna problemes, té una instal·lació molt senzilla”.

El seu nom és Far de la punta de la Poncella, a Roses, al peu del puig Rom, en servei des de 1864. És fix, o sigui, el llum és intermitent en lloc de fer voltes a mode de radar. A diferència del seu veí del Cap de Creus, és únicament marítim i cobreix una distància màxima de vint milles —uns 37 quilòmetres. Com tots els fars té un joc personalitzat de llums curtes i llargues que l’identifica. Miquel Molina ho explica mentre comprova registres, repassa la maquinària i ho anota tot en un quadern oficial, inclosa la nostra visita.

De guàrdia
Treballa amb rapidesa i agilitat. Vora l’entrada hi ha una tauleta de despatx, un ordinador antiquat, màquines que registren dades i un generador elèctric per garantir que el far sempre faci de far. L’automatització va ser progressiva fins enllestir-la a mitjans de la dècada dels noranta. I així, des de Barcelona, ho saben gairebé tot del far rosinc: si ha entrat algú, si s’ha apagat el llum o si ha fallat alguna màquina. Gairebé tot. I els tècnics, els faroners del segle XXI, poden rebre lluny de Roses una trucada d’urgència, com si fossin un cirurgià de guàrdia.

“És una pena que s’hagi perdut l’ofici de faroner”, es lamenta en Xavi amb cara de nostàlgia. Xavi Fernández, rosinc, 39 anys, és membre de la penúltima família que va viure a l’edifici. “El faroner era el que s’encarregava de tots els llums de senyalització del Far i del Port. El llum havia d’estar encès tota la nit. Però a mesura que les tecnologies van avançar, el faroner va deixar d’estar tota la matinada en vela”, recorda. Una alarma avisava al seu pare, el faroner Antonio Fernández, de qualsevol incidència.

Encara queden restes de la vida al Far. L’antic habitatge té el senyal elèctric tallat, però a les fosques s’hi intueix el menjador amb una taula circular al centre, i els passadissos amb la pintura caiguda, i les habitacions on ara ressona qualsevol mínima vibració. Els encarregats de la neteja han fregat amb tanta energia que ja hem de sortir de l’edifici.

El jardí i l’hort són grans i espaiosos, amb unes vistes impressionats. Bufa el vent. Preguntem al tècnic Molina sobre els projectes de l’Ajuntament rosinc de reconversió del Far. “Hi ha un projecte en marxa però no en sé gaire res més”, respon. Les converses polítiques són amb l’Autoritat Portuària, però recorda una visita recent de tècnics del Consistori per estudiar els espais de què es disposen.

Feina enllestida, avui els esperen més fars de la Costa Brava. No m’estic de caure en el tòpic, no m’estic de fer a Miquel Molina aquella pregunta que tothom li fa: “Encara tenen utilitat els fars?”. “Quan navegues els necessites veure”, contesta Molina, que sempre ha treballat vinculat a la mar. “Els vaixells avui dia podrien navegar a cegues, però no hi ha ningú que estigui navegant així ni que ho vulgui fer. Quan tu entres per aquí, i és de nit, i hi ha tempesta, i tens radar i GPS, i ho tens tot, vols veure el far igualment. Et tranquil·litza”.

Publicat al Setmanari Empordà, del 30 de desembre de 2008.

Cap comentari: