"La millor casa de tot Roses"



“Mira, aquí hi he viscut jo!”, exclama als seus fills cada vegada que passen per davant del Far de la punta de la Poncella. Xavi Fernández ha passat mitja vida en fars. Fins als 8 anys a Mallorca, a un far de Sóller, i després, al de Roses. “El meu avi s’encarregava del far de les Medes i el meu pare va demanar venir al far més pròxim”. Així, el seu pare, Antonio Fernández, va venir amb la seva muller i els seus dos fills bessons a ocupar-se del far de Roses. Hi serien una quinzena d’anys, fins a la dècada dels noranta.

Recorda que una vegada van dir-li que vivia a la millor casa de tot Roses, i ara ho corrobora. “Viure en un far és una cosa molt especial, almenys per a mi”, relata evocant el passat. “Ara és quan te n’adones. Quan ets petit no acabes mai de valorar-ho. Sempre havia viscut en un far i estava acostumat a tenir aquella casa amb un jardí enorme”. El Xavi jovenet gaudia de l’enorme espai per jugar, i de baixar a cabussar-se al mar a la mínima que la calor picava, i de contemplar aquelles grans vistes des de casa. “A les nits d’estiu era una passada. Veies tot de vaixells, tot de llums. Era com si veiessis el cel ple d’estrelles, però al mar”.


La família Fernández al Far / Arxiu familiar


Sembla que el tema l’absorbeix. Parlem dels apassionats dels fars, també dels seus familiars que han estat faroners o del final de la professió. De cop, sense voler-ho, la taula de fusta d’un bar cèntric de Roses es converteix simbòlicament en mar. I la tassa del cafè sol, en far. I el platet del donut, en un vaixell. I volten per la taula per il·lustrar com funciona i per què serveix un far. “A vegades penso que, si m’hagués de replantejar les coses, realment m’agradaria recuperar la tradició faronera de la família”, es confessa Fernández, que és optometrista de professió.

Xavi Fernández es mostra partidari de la reconversió del far de Roses. Defensa que s’obri a la gent, que es conegui i que no s’oblidi. Qui sap si una escola nàutica, una hostatgeria o un centre d’investigació. “Sigui quina sigui la funció, crec que s’hauria de poder visitar”.

Publicat al setmanari Empordà, del 30 de desembre de 2008

Cap comentari: