Sergi López, actor.

´És un monòleg surrealista i caòtic, però sobretot és una comèdia que fa riure´




Centenars de personatges sobre l'escenari, i un sol actor. Això és "Non Solum", l'obra que l'actor Sergi López (Vilanova i la Geltrú, 1965) representa dissabte al Teatre Municipal de Roses. L'actor explica que coneix Roses, que li agrada passejar-s'hi i "anar a cal Ferran Adrià". I ara arriba a la vila per ensenyar un fill, un monòleg personal i trencador, creat pel mateix Sergi López i el dramaturg Jorge Picó.

-Hi ha manera d'explicar què és "Non Solum"?
-És difícil. És una obra de creació, poc convencional, però en el fons acabava sent teatre pur. Non Solum és un monòleg que ni s'assembla al teatre clàssic ni segueix cap estructura ja coneguda. És una peça surrealista i caòtica, però sobretot és una comèdia que fa riure a la gent. Encarno un personatge que està posseït per un munt de personalitats. I jo, com a partícip de la creació, m'hi veig molt reflectit. Hem transportat a l'escena moltes idees que m'han acompanyat durant anys.

-Una obra trencadora i poc convencional. No té por que algú faci un pas enrere abans d'entrar a la sala?
-Abans d'entrar, no. Quan ja són dins la sala, sí que s'espanten. La gent que no m'ha vist al teatre no s'espera aquesta obra ni sap què esperar-se. L' obra és arriscada, hi ha continguts que poden molestar i que són políticament incorrectes. La nostra intenció és fugir d'allò banal, lleuger i intranscendent. Hi ha coses gruixudes: es parla malament, hi ha insults i sexe explícit. Malgrat això, estem impressionats per la reacció del públic, que s'ho passa molt bé i queda molt sorprès.

-Per tant, el públic s'hi sent identificat?
-Moltíssim. És un monòleg molt ex?cèntric, però el millor és que en el fons parla de la condició humana, els nostres dubtes i les coses que vivim. Justament la gent riu perquè s'hi veu projecta?da. Per exemple, parlem d'un hipotètic ?càr?rec públic i alguns espectadors s'han sentit incomodats, molestos. Però tots tenim ganes d'insultar en algun moment aquells que ens manen. És un sentiment molt contemporani.

-Els espectadors van a veure "Non Solum" o el mediàtic Sergi López sobre l'escenari?
-És un fet que molta gent ve a veure l'actor. I això em pot agradar més o menys, però només fal?taria que em queixés. Si hi ha un parell o una vintena d'espectadors que vénen a l'obra perquè han sentit el meu nom i els fa gràcia veure'm a l'escenari, benvinguts siguin. És un privilegi per a mi. Del que estic més orgullós és que la gent, vingui per una o altra raó, acaba entusiasmada amb l'espectacle perquè té una força que s'encomana.

-Com és que un actor de renom es dedica ara a recórrer petits teatres?
-Sempre he fet teatre. És com vaig descobrir aquest ofici de fer de pallasso i actor. Els meus inicis estan molt lligats als escenaris. De fet, la meva entrada al món del cinema va ser gairebé per accident. Amb aquesta obra he pogut retrobar el moment d'actuar amb el públic en directe i totes les sensacions que hi van unides. El teatre em carrega les piles, m'ajuda a no treure els peus de terra... El públic és davant teu, i respira, reacciona, riu.

-De fet, vostè va pujar als escenaris l'any 1986 amb "Brams o la kumèdia dels herrors". Ha canviat molt l'escena catalana des de llavors?
-Crec que sí. El món ha canviat molt i no hem sabut reaccionar. Ara, per exemple, hi ha menys com?panyies de teatre i els actors treballen de manera molt més individualista. S'ha perdut l'esperit de la companyia de teatre, aquell grup de gent que s'unia perquè volia explicar unes històries, crear un llenguatge i trobar un públic. També ha canviat el públic. Molta gent busca les obres amb actors coneguts, amb els que surten a la televisió. O consumeixen cultura des de casa i de franc. Canvis n'hi ha: al meu poble, a Vilanova i la Geltrú, abans teníem quatre sales de teatre. Ara cap.

-Vostè hi segueix molt vinculat, a la seva vila natal. Des d'aquesta òptica, creu que la cultura catalana peca de centralisme cap a Barcelona?
-Totalment. Sempre he pensat que a Catalunya hi ha dos sistemes culturals. Hi ha l'oferta de Barcelona, que sembla que és l'única cosa que existeix. I després hi ha desenes de companyies de teatre a la resta de Catalunya, que existeixen, que creen, que es mouen. Però no tenen els mitjans econòmics per arribar a actuar a la capital. Sembla que no existeixin, però hi són.

-Té una visió crítica de la cultura catalana, i tot sovint elogia el sistema francès. Què ens diferencia?
-Hi ha diferències abismals. A França ja fa molt temps que han assumit que la cultura té una doble vessant: és una indústria que genera diners, però també és un tresor que cal cuidar i conservar. I per aconseguir-ho, les decisions polítiques han estat bàsiques. La implicació de l'Estat és brutal. A les viles petites inverteixen en infraestructures culturals amb unes instal·lacions que ens faciliten el treball. Però també intenten fidelitzar el públic, amb descomptes i una programació estable. Aquí a Catalunya, si no es té un nom, és molt difícil crear.

Publicat a Diari de Girona, del 14 de febrer de 2008

Cap comentari: