L'ànima immutable

L’Iu és rosinc, té 5 anys i, des que va marxar de la Llar d’infants, fa classe en un mòdul prefabricat. A classe juga i aprèn amb companys vinguts de tot el món. La seva mare, la Sílvia, també és rosinca de tota la vida. Però a l’edat de l’Iu estudiava a una escola de parets antigues, gruixudes i blanques. I a la seva classe no hi havia gaire mestissatge cultural. I és que les aules són un reflex de la societat, dels canvis viscuts a Roses en les darreres dècades. I els mestres i professors han estat uns espectadors privilegiats d’aquestes transformacions.

Roses ha canviat i sobretot ha crescut, però conserva les arrels del poble de sempre. Un poble on, de bon matí, a la fleca o a la botiga dels diaris, la gent se saluda, xerra i dóna records per la família. Lluny de la impersonalitat de les ciutats, les notícies i les xafarderies corren pels carrers. Sí, que demà hi ha concert al teatre o que, mira per on, els veïns no se’n surten amb la botiga que han obert.

“Quan vaig arribar, Roses era un poble petit que ja s’havia obert al turisme i amb una sola escola”. Ho recorda Anna Massip (Badalona, 1934), mestra que a finals dels anys seixanta va fundar l’única escola concertada del municipi, coneguda popularment com L’academia. “Però ràpidament va arribar molta gent a treballar al món de la construcció i del turisme. Ja instaurada la democràcia, la Generalitat va compensar aquest creixement amb l’ampliació de les infraestructures educatives”.

Des del saló de casa seva, ple de llibres diversos i guies per aprendre anglès, Massip ens explica: “Roses és una població antiquíssima i crec que això crea una cultura pròpia i una manera de ser especial. Però jo m’hi vaig sentir molt ben acollida, aquí”. És un dels grans canvis de les darreres dècades a Roses, la notable arribada d’immigrants, de persones vingudes de més lluny o de més a prop.

Quan els dies s’allarguen, al capvespre, les places de Roses s’omplen de nens que s’entretenen als gronxadors mentre que les mares els contemplen des dels bancs. Això sí, d’una banda hi ha les mares d’origen àrab i de l’altra, d’origen espanyol. Una frontera il•lusòria les separa. Roses ha sabut afrontar l’arribada d’immigrants? Imma Carrión (Roses, 1959) és professora de l’IES Illa de Rhode especialitzada en atenció a la diversitat i no n’està del tot orgullosa. “Els rosincs han acceptat bé els canvis de la vila. Però em dol sentir com la gent parla dels marroquins, per exemple. I és gent de qui no t’ho esperes. Sents coses que no et dirien dels vinguts d’Europa”.

I Roses creix. El professor de l’IES Cap Norfeu Salvi Jacomet (Roses, 1951) no amaga la seva sorpresa: “A Roses cada vegada hi viu més gent. Si ja som 20.000 habitants és perquè la gent es guanya la vida... Sincerament no sé com, però se la guanya”. Sembla capficat en l’assumpte. El turisme ha guanyat força, i altres ocupacions tradicionals perden gas any rere any. De fet, pels volts de Setmana Santa, els rosincs veuen obrir sempre nous comerços amb noms extravagants, amb poca esperança de vida i amb propietaris desconeguts. Sembla que a Roses és fàcil fer diners, comenta Jacomet, i a les escoles ho noten. “Pels joves rosincs és molt fàcil treballar a l’estiu i aconseguir diners”, ens diu Carrión. “Molts estudiants deixen a la lleugera els estudis però saben que de seguida trobaran feina. N’hi ha que diuen que viuran millor que els futurs llicenciats. El que no veuen és que la feina de cambrer o de dependent no sempre els donarà per viure”.

No sempre, perquè l’economia rosinca és molt inestable, potser massa depenent del sol i de la platja. I aquesta economia d’inacabables jornades de treball, de festius sense festa té conseqüències en la societat. Ens expliquen els ensenyants que les feines de cara al turisme ocupen moltes hores i fa que molts nois estiguin desatesos en sortir de classe o que se’n vagin de vacances en ple curs escolar.

Diuen que el turisme crema, però el món de la pesca perd força dia rere dia. Diu Salvi Jacomet que “nanos que vulguin dedicar-se a la pesca ja no en conec. Per contra, quan jo era més jove sí que n’hi havia que marxaven a pescar”. Això sí que ha canviat. Amb certa tristor i resignació, la vila veu com els seus vincles amb una tradició tan arrelada a Roses es debiliten. L’Imma afegeix: “només sents alguns alumnes marroquins que van a descarregar caixes al port i, a canvi, reben una bossa amb peix per dur a casa”.

Ens comenta Ana Massip amb un somriure que té “la sensació que l’esperit del pescador té tendència a crear associacions potser perquè dalt de la barca es passa por i es creen vincles”. La vila té associacions, algunes actives i d’especial importància, però el panorama social no ha canviat molt amb els anys. Ni els rostres. Hi ha una Roses submergida, anònima, amb certa reticència als actes socials. I un cercle de rosincs actius, visibles però segurament en minoria. “Quan vas a una conferència o al teatre sempre et trobes la mateixa gent, que és gent de Roses o gent que porta molts anys aquí i que està plenament integrada a la vila”, il•lustra Carrión amb el seu parlar segur però reflexiu.

Fa poques setmanes, l’alcaldessa de la vila va aparèixer plena d’orgull i alegria a la televisió local: la vila havia arribat als 20.000 habitants. Roses passava a ser considerada ciutat. Sí. Però Roses és ciutat? “Tu creus que és una ciutat?”, ens contesta Massip, “Jo crec que Roses és un poble i tan debò que ho conservi”. Unanimitat total entre els entrevistats. Els anys han passat, la població s’ha inflat, les activitats econòmiques no són les mateixes... però l’ànima de Roses segueix immutable.

Són les veus de tres rosincs, de generacions i vides diferents. Però tots coincideixen. Ho diuen tres veus que han ensenyat a milers de ciutadans, que han vist créixer Roses des de les aules. I des de més enllà: “al cap dels anys em trobo alumnes pel carrer i em recorden i em paren. I em diuen que a l’escola potser em donaven mal de caps però que ara treballen i que el seu superior està molt content d’ells”, comenta l’Imma. Una prova més que els carrers de Roses, de moment, tenen ànima de poble. D’aquí un temps, aquell xiquet de 5 anys, l’Iu, ens dirà què en pensa.

Publicat al suplement especial d'Empordà en motiu del 30è aniversari de la publicació. 24 de juny de 2008.