Roses, juny 2007- Un home ros, d'uns seixanta anys i que parla holandès, és assegut en un dels bancs de fusta i formes ondulants de la planta baixa del CAP. Duu roba lleugera i unes sandàlies de cuir amb mitjons ocres, i fa companyia a la seva dona, que es queixa gestualment de la cama. L'holandès sembla avorrit i, de cop, contempla lleugerament desconcertat el celobert del centre. Al bell mig del pati interior, hi ha un mòdul prefabricat, blanc i impersonal, que podria recordar un búnquer. La construcció evidencia, juntament amb les llargues cues a la recepció, la falta d'espai al CAP. Els rètols deixen clar que el mòdul no inclou cap consulta mèdica, sinó la sala de receptes i de mediació cultural.
Són importants els rètols i cartells al CAP. N'hi ha un, bilingüe, que diu: "es demana correcció en la higiene i el vestir". N'hi ha d'altres, de múltiples mides i dissenys, que demanen silenci, malgrat que, des de fa estona, una dona mantingui pel mòbil una conversa, aparentment interessant. Però la majoria de gent calla. Això atorga una gran importància a les mirades, com la de l'holandès. Hi ha mirades neguitoses, impacients, tristes o d’avorriment. Com la d'una dona, d'uns quaranta anys i vestida de rosa, que, avorrida, manté un constant i disciplinat joc de mirades. Una i altra vegada. Dels genolls al terra, del terra al celobert, del celobert als cartells, dels cartells a la porta. Molts miren la porta. Com si el poder de la mirada fes sortir el pacient que porta 8 minuts a l'interior.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada