Els 282 amics de l'alcaldessa

L’alcaldessa de Roses s’ha fet present a Internet. Té gairebé 300 amics a la xarxa social Facebook, permet la interacció ciutadana al seu bloc i recull el seu perfil més institucional en un web. “Permet la relació directa amb la gent”, remarca Marc Teixidor, assessor de comunicació a l’Ajuntament.



Abans de marxar a l'embalat, l’alcaldessa va fotografiar-se amb una disfressa d'índia. A l'endemà, el seu amic Martí Sans, director general de Pesca, va dir-li: "Dues fotos magnífiques aquestes últimes. Tens sensibilitat plàstica". La conversa no va ser privada. De fet, tenia un públic potencial de gairebé 300 persones. Així és la vida al Facebook, la xarxa social líder a Internet, que permet compartir, xafardejar i contactar amb amics, coneguts i saludats. El Facebook, però també el web institucional de l'alcaldessa i el seu bloc, són les vies de contacte de Magda Casamitjana amb els internautes. "Si hi ha eines de comunicació directa com aquestes, per què el ciutadà hauria de fer una instància i dificultar-li la relació amb la màxima representant del municipi?", es pregunta Marc Teixidor, assessor de comunicació de l'Ajuntament de Roses.

El primer pas de l'alcaldia a Internet va ser el web institucional de Magda Casamitjana, inclòs al portal de l'Ajuntament ―www.roses.cat―. Permet demanar cita amb l'alcaldessa, llegir els seus articles i discursos, o veure fotos. Les imatges cobreixen els principals actes amb presència de la política rosinca, però també evoquen la infància i adolescència de Magda Casamitjana, un bateig familiar o el darrer carnaval ."Les imatges donen una vessant humana, permeten explicar la seva història", comenta Marc Teixidor, que es va incorporar al Consistori quan el web ja funcionava. "L'antic alcalde tenia una imatge distant i es volia trencar aquesta idea del polític inaccessible i potenciar la de persona del carrer", argumenta.


Però Teixidor reconeix un problema: "La pàgina institucional de l'Ajuntament és poc dinàmica i la Magda volia un espai on la gent hi pugui contribuir i pugui mostrar les seves opinions”. És per això que uns mesos enrere es va posar en marxa un bloc de Casamitjana ―magdacasamitjana.blogspot.com―, que rep una mitjana de 50 usuaris diferents al dia. Reflexiona sobre el problema de l’aigua o la pau, però també sobre el voluntariat lingüístic o joves rosincs amb talent. El bloc permet fer un salt més enllà del text: “El vídeo és una forma senzilla a l’hora de comunicar i més avui dia, quan tot són pantalles”, argumenta l’assessor de comunicació.

L’alcaldessa parla, sí, però també hi apareix passejant, saludant a rosincs o consultant un missatge d’un internauta. “El bloc tampoc es redueix a allò audiovisual, perquè li permet fer raonaments complexos i a fons sobre molts temes”, assegura Teixidor via telefònica. I no només això. El bloc dóna a conèixer què té previst fer l’alcaldessa en cada moment. Junta de govern, el dilluns a primera hora; Diputació de Girona, dimarts al matí; cites concertades, gairebé cada dia... L’assessor de comunicació remarca que “és el primer cas de política municipal que fa transparent la seva agenda”.

La vida en imatges
Recorda Marc Teixidor que un dia l’alcaldessa volia saber què era el Facebook, que en volia un perquè tenia familiars que ja l’utilitzaven. I es va registrar a la xarxa social. “Va ser casual, no buscava cap eina de propaganda política. I ara la Magda és un fan del Facebook”, assegura. Té registrats 282 amics, això vol dir que gairebé 300 persones poden seguir les actualitzacions que fa, veure imatges o deixar-li missatges. Els perfils són molt diversos: amics personals, joves rosincs, polítics professionals, coneguts, companys d’Ajuntament... Qualsevol internauta registrat a Facebook pot sumar-se a la llista.

A diferència d’altres polítics comarcals, Casamitjana aporta continguts gairebé a diari i amb un element distintiu: les fotos instantànies. Puja a través del mòbil i a temps real imatges dels petits detalls del seu dia a dia. El darrer llibre que ha llegit, la carta del restaurant o els darrers preparatius de les colles de Carnaval. Preguntem a Marc Teixidor si el Facebook és de l’àmbit personal o professional de l’alcaldessa. Creu que s’han de trencar aquestes barreres.

L’assessor de l’alcaldessa remarca la idea de l’alcaldessa com a ciutadana, destaca que ni al bloc ni al Facebook hi ha referències explícites al partit de Casamitjana, el PSC. “És una pàgina personal, però també és alcaldessa en tot moment. És un lloc on relacionar-se amb els ciutadans, penjar fotos, compartir preocupacions”. L’alcaldessa, com els regidors Francisco Martínez i Antonio Rodríguez, han apostat per les noves eines de comunicació social. “És d’iniciativa pròpia d’ells. Si des del Departament de Comunicació els controléssim, perdrien frescor”.

Publicat al setmanari Empordà del 24 de febrer de 2009.

Faroners d'ahir i d'avui

El Far de Roses està totalment automatitzat i controlat des de Barcelona. De tant en tant, un tècnic, Miquel Molina, visita les instal·lacions per comprovar que tot funcioni. És un faroner del segle XXI, un tècnic que s’ocupa del manteniment. Les famílies faroneres que residien a l’edifici jan han quedat enrere. “És una pena que s’hagi perdut l’ofici”, es lamenta Xavi Fernández, que va viure una quinzena d’anys al far rosinc.



Són les vuit i deu del matí. M’intento encabir al seient del darrere del cotxe, envoltat de draps, cubells, algun fregall i altres invents per netejar. La música flamenca i de copla sona amb força a la ràdio. A fora bufa un vent tossut, cau una pluja fina però insistent i la mar té un color que espanta. M’han dit que entri al cotxe, que allà fora em glaçaré, que en tenim per una estona. Antonio Guerrero i José Antonio Puyol s’encarreguen de la neteja del far de Roses. M’han dit que en tenim per una estona, que en Miquel ha patit un contratemps de camí cap a Roses, que s’ha trobat una carretera tallada. I Miquel Molina, a qui esperem, és el tècnic que s’ocupa del manteniment del far de Roses. És un faroner del segle XXI.

Al Far d’avui dia ja no hi viu ningú i està totalment automatitzat. Com la resta de fars, és competència de l’Autoritat Portuària de Barcelona des de 1991, un organisme que té desplegats tres tècnics a la Costa Brava. Un d’ells, Miquel Molina, resident a Banyoles, normalment s’ocupa dels fars de l’Alt Empordà, de Portbou a l’Escala. “Com a màxim, passem per cada far cada quinze dies. Però n’hi haurà on gairebé mai hi vas i d’altres que potser hi aniràs tres cops per setmana si té una avaria”, explica mentre desactiva l’alarma de l’edifici. “El de Roses no dóna problemes, té una instal·lació molt senzilla”.

El seu nom és Far de la punta de la Poncella, a Roses, al peu del puig Rom, en servei des de 1864. És fix, o sigui, el llum és intermitent en lloc de fer voltes a mode de radar. A diferència del seu veí del Cap de Creus, és únicament marítim i cobreix una distància màxima de vint milles —uns 37 quilòmetres. Com tots els fars té un joc personalitzat de llums curtes i llargues que l’identifica. Miquel Molina ho explica mentre comprova registres, repassa la maquinària i ho anota tot en un quadern oficial, inclosa la nostra visita.

De guàrdia
Treballa amb rapidesa i agilitat. Vora l’entrada hi ha una tauleta de despatx, un ordinador antiquat, màquines que registren dades i un generador elèctric per garantir que el far sempre faci de far. L’automatització va ser progressiva fins enllestir-la a mitjans de la dècada dels noranta. I així, des de Barcelona, ho saben gairebé tot del far rosinc: si ha entrat algú, si s’ha apagat el llum o si ha fallat alguna màquina. Gairebé tot. I els tècnics, els faroners del segle XXI, poden rebre lluny de Roses una trucada d’urgència, com si fossin un cirurgià de guàrdia.

“És una pena que s’hagi perdut l’ofici de faroner”, es lamenta en Xavi amb cara de nostàlgia. Xavi Fernández, rosinc, 39 anys, és membre de la penúltima família que va viure a l’edifici. “El faroner era el que s’encarregava de tots els llums de senyalització del Far i del Port. El llum havia d’estar encès tota la nit. Però a mesura que les tecnologies van avançar, el faroner va deixar d’estar tota la matinada en vela”, recorda. Una alarma avisava al seu pare, el faroner Antonio Fernández, de qualsevol incidència.

Encara queden restes de la vida al Far. L’antic habitatge té el senyal elèctric tallat, però a les fosques s’hi intueix el menjador amb una taula circular al centre, i els passadissos amb la pintura caiguda, i les habitacions on ara ressona qualsevol mínima vibració. Els encarregats de la neteja han fregat amb tanta energia que ja hem de sortir de l’edifici.

El jardí i l’hort són grans i espaiosos, amb unes vistes impressionats. Bufa el vent. Preguntem al tècnic Molina sobre els projectes de l’Ajuntament rosinc de reconversió del Far. “Hi ha un projecte en marxa però no en sé gaire res més”, respon. Les converses polítiques són amb l’Autoritat Portuària, però recorda una visita recent de tècnics del Consistori per estudiar els espais de què es disposen.

Feina enllestida, avui els esperen més fars de la Costa Brava. No m’estic de caure en el tòpic, no m’estic de fer a Miquel Molina aquella pregunta que tothom li fa: “Encara tenen utilitat els fars?”. “Quan navegues els necessites veure”, contesta Molina, que sempre ha treballat vinculat a la mar. “Els vaixells avui dia podrien navegar a cegues, però no hi ha ningú que estigui navegant així ni que ho vulgui fer. Quan tu entres per aquí, i és de nit, i hi ha tempesta, i tens radar i GPS, i ho tens tot, vols veure el far igualment. Et tranquil·litza”.

Publicat al Setmanari Empordà, del 30 de desembre de 2008.

L'altra cara de la llei

Presentada com el quart pilar de l'Estat del Benestar, la llei de la dependència pateix retards en el seu desplegament. Tots els casos greus haurien de rebre les ajudes, però n'hi ha que encara l'esperen. “No sé quan la començaré a rebre”, comenta Joan Garcia, un rosinc de 29 anys. A l'Ajuntament, la treballadora social Elisa Rigau també ho viu a diari: “No pot ser que algú hagi d'esperar l'ajuda tant temps”.

"Es necessita, es necessita, perquè cuidar una persona denpenent són molts diners", reconeix Pilar Barbarà. Ella i les seves germanes van demanar des del primer dia les ajudes previstes per la llei de la dependència. La seva mare, Anna Portell, de 83 anys, necessita atenció per qualsevol petita acció quotidiana. "No es val per si mateixa", explica Barbarà, "i quan ens van concedir l'ajuda vam estar molt contentes". La prestació els permet cobrir gran part de les despeses: adaptar el llit amb travesseres, buscar un matalàs idoni o instal·lar una grua per moure la seva mare.

Fa tot just dos anys que entrava en vigor la llei de la dependència. El govern de Zapatero la va presentar com el quart pilar de l'Estat del Benestar. El seu objectiu era millorar l'atenció a totes aquelles persones que presenten algun grau de dependència, independentment de l'edat o de si pateixen alguna discapacitat física o intel·lectual. Anna Portell presenta el grau 3 de dependència. Són els anomenats grans dependents, persones sense autonomia personal i que requereixen atenció individualitzada per realitzar accions quotidianes. L'any 2008 tots els grans dependents haurien d'haver rebut l'ajuda. Però no és així. L'administració pública reconeix que hi ha retards en els tràmits i en la rebuda de l'ajuda.

"No tindria sentit no reconèixer els retards. Són una evidència", sentencia Joan Garcia. Els enderrariments s'han convertit en l'altra cara de la prometedora llei. Es calcula que la meitat dels catalans amb grau 3 de dependència encara no reben la prestació. Garcia, un rosinc de 29 anys, pateix osteogènesis imperfecta, coneguda popularment com la malaltia dels ossos de vidre. És un gran dependent, però encara no rep l'ajuda. "En cap moment m'han donat la data en què començaré a rebre-la", assegura. L'àvia nonagenària de Joan Garcia patia la mateixa espera, el mateix endarreriment. La setmana passada va morir sense que la promesa ajuda arribés.

Ni del nombre de peticions, ni del nombre d'ajudes rebudes, ni del nombre de retards. A nivell rosinc no hi ha xifres concretes, perquè la prestació es pot tramitar a través de diferents organismes. Ho asseguren Alba Garcia i Elisa Rigau, treballadores socials de l'Ajuntament de Roses. Recorden l'allau de sol·licituds des del primer matí en què es podia optar a rebre l'ajuda. L'entusiasme general del principi s'ha convertit ara en carpetes amb enderrariments i expedients amb dades pendents. "Nosaltres som els referents de la gent, som els que hem de donar la cara", comenta per telèfon Elisa Rigau.

Les treballadores socials asseguren que es respira decepció respecte la Llei. "Molta", exclama Garcia. "Sí, i tant", corrobora Rigau. "No pot ser que algú estigui esperant tant temps. I sovint quan els informen de la quantitat econòmica o la plaça de residència no s'ho acaben de creure, s'esperaven una altra cosa". Ens comenten que l'atípica quantitat d'institucions implicades en la llei dificulta els processos. Que si aquí confirmen l'ajuda, que si allà no els consta res.

Càlculs a la baixa
"Les sol·licituds van començar a tramitar-se un dilluns", recorda Rigau. "Doncs el divendres abans vam marxar a casa sense cap tipus de model o informació sobre el procés. Vam saber com funcionava amb la gent davant". Una altra de les causes dels retards és aquesta: la falta de previsió. La llei es va tramitar a partir del Llibre Blanc de la Dependència, però no existia cap cens oficial de persones dependents a Espanya. Els càlculs es van fer a la baixa. Joan Garcia, un dels afectats per l'enderrariment de les prestacions, es mostra crític: "Abans de fer una promesa d'aquesta envergadura, s'han de comprovar els recursos disponibles i la situació de les persones amb discapacitat o dependència al país. I llavors que facin la promesa".

"No ens podem queixar gaire", afegeix Garcia, "perquè tal com està la situació econòmica...". Els recursos econòmics han estat una trava més en el desplegament de la llei. Primer, perquè la Generalitat assegura que l'Estat espanyol no compleix la seva part de l'acord. El Departament d'Acció Social i Ciutadania ha confirmat a aquesta publicació que per cada euro que aporta l'Estat, Catalunya en posa tres. I segon problema econòmic, la crisi, que redueix dia rere dia els ingressos de l'adminitració pública.

Les germanes Barbarà s'ocupen de cuidar la seva mare, Anna Portell, que viu a casa. "Tenim dues noies joves que ens ajuden esporàdicament. Més que res per vigilar-la, per no tenir-la sola", explica Pilar Barbarà. El problema afegit és que Espanya no té una bona xarxa de cuidadors per a persones dependents. D'una banda, no hi ha prou gent ni prou formada. I de l'altre, no surt rentable que un familiar decideixi convertir-se en el cuidador de la persona amb dependència: "¿Qui deixa una feina per ajudar algun familiar per 500 euros al mes?", es pregunta la treballadora social Elisa Rigau. I sentencia: "La dependència és un tema important, que ens hem de plantejar tots plegats".

Joan Garcia
“He après a conviure amb la malaltia”

En sortir de casa, la seva mare l'ajuda a col·locar-se a la cadira de rodes. S'acomiaden. Tarda grisa i freda de dissabte. I Joan Garcia enfila el carrer amb força, xerra, no necessita cap ajuda. Cap ajuda, fins que topem amb l'escaló del bar. Una barrera. “Com que la meva malaltia és de naixement he après a conviure amb ella. M'he fet una vida adaptada a la meva situació. Faig com qualsevol persona, però amb les meves limitacions i amb les meves ajudes”.

Garcia, de 29 anys, transmet energia. Treballa a l'Ajuntament de Roses, a l'àrea de Festes. Mentre espera el tallat parla de la seva malaltia, els ossos de vidre: “Afecta al creixement i a la fortalesa dels ossos. Arriba un punt, passada l'adolescència, que la malaltia es queda parada. A partir dels 18 anys és més fàcil de portar”.

Li preguntem sobre la fortalesa psicològica per resistir-ho. “Hi ha algun moment dur, però aprens a conviure-hi. Necessito ajuda per moltes coses quotidianes, però tenir una cadira de rodes amb motor dóna certa llibertat”. Diu que el més difícil va ser de nen, que la seva malaltia no és gaire freqüent i la mainada no ho acaba d'entendre. “Quan més adult ets, més accepten la situació”.

Li agrada trobar-se amb els amics i ajudar als altres. Ha fet tasques de voluntariat amb gent gran. S'acaba el tallat. Li sona el mòbil. Queda d'aquí una estona.

Publicat al setmanari Empordà, 27 de gener de 2009.

Cinc vides de mar

Joaquim Fondecaba. Patró major de la confraria durant 30 anys.
“La clau de tants anys és la gestió”
Esperàvem veure arribar Joaquim Fondecaba amb la seva gorra marinera al cap, i així va ser. Esperàvem veure'l arribar amb una cigarreta als llavis, però no. El metge li té prohibit fumar des de fa uns dies. Fondecaba, de 75 anys, ha deixat de ser patró major de la confraria rosinca després de 30 anys al capdavant. Abans de seure, abans de posar en marxa la gravadora, abans de preguntar, sentencia: “Això està molt negre!”. Curt, senzill i contundent com totes les seves respostes. Fondecaba parla poc i diu molt. “Calia gent jove amb idees noves, amb empenta”, diu que ja era hora de jubilar-se. Jubilar-se, a mitges. Perquè a quarts de cinc de la tarda comprovem que és a la llotja. Xerra, comenta, mira, compara. I a les sis li entrega un paper amb les captures de la barca familiar al seu fill, Joan Fondecaba, que és secretari de la confraria. Que avui n'han fet tant, que darrerament es pesca molt i es ven per poc.
Quan el veterà Fontdecaba va presentar-se per primera vegada per patró major, el van vetar malgrat la clara victòria. Eren a les acaballes de la dictadura i s'havia presentat per la branca social, perquè era treballador, encara no posseïa la barca. Però en les següents eleccions, ja propietari, va guanyar i es va mantenir al càrrec durant trenta anys. Els que hi entenen expliquen que va impulsar la confraria rosinca fins a la primera fila, va convertir-la en la primera de l'Estat amb subhasta de peix electrònica i va introduir l'ús de les caixes de fusta. Va formar part de la federació de cofraries a nivell català, espanyol i europeu. “Quina és la clau?”, preguntem. “La gestió, una bona gestió”, sentencia.



Vicenç Abad. Propietari d'una barca de pesca artesanal.
“Les noves generacions no donen valor al peix”
La qualitat per sobre de la quantitat. Així es resumeix la pesca artesanal que fa Vicenç Abad, de 45 anys. És la pesca de les distàncies curtes, de l'escassa potència del motor, de la captura exemplar per exemplar. “En aquesta pesca la mort serà més lenta”, augura en Vicenç. “Et retallen a poc a poc el preu, el mercat, i et vas quedant enrere”. Avui és dissabte i posa a punt tot el material al seu magatzem del port pesquer. Sota la llum artificial i amb l'ajuda d'ulleres per a vista cansada, repassa els hams. Va començar a treballar a la mar amb 16 anys, a l'arrossegament. Nota que la tecnologia ha canviat de forma vertiginosa. El seu avi es discutia amb el seu pare per la sonda que s'usa per mesurar la fondària. I el seu pare es discutia amb ell per l'última màquina inventada. Se'l nota decebut de la tecnologia i de les barques d'última generació: “La nova maquinària garantitza que cada dia es pesqui. Però l'augment de la potència dels motors i la tecnologia punta són... extermini assegurat”. Diu que li té prohibit als seus fills dedicar-se a aquest món. “Quan han buscat la primera feineta d'estiu, els he fet venir aquí. Els he manat les feines més embolicades i emprenyadores perquè no puguin prendre gens, però gens de carinyo a aquesta feina”.
De moment Vicenç Abad aposta per la qualitat, creu que la solució és garantitzar al client que aquest car i suculent peix que menja és fresc i d'aquí. “Mentre hi hagi gent que doni valor al peix, jo puc anar a pescar”, reflexiona. “El problema és que les noves generacions no donen aquest valor al peix. Jo, a casa meva, competeixo amb en Pescanova, que no té espines”.





Carme Barberà. Última remendadora en actiu.
“Porto seixanta anys remendant al port”

“Un pare sempre vol el millor pels seus fills”, sentencia al saló de casa seva Carme Barberà, la Carmeta, de 71 anys. El seu pare, que era guardamolls en aquells temps de postguerra, va veure que la pesca era molt abundant, que era un bon negoci. I va comprar una barqueta per complir un desig. El pare treia les hores d'on podia per pescar i la mare s'ocupava de vendre el peix a plaça. “Aquests beneficis eren per estalviar i complir la seva il•lusió: comprar una caseta per cadascuna de les seves dues filles”, recorda la Carmeta, plena d'orgull. La vida era dura en aquells temps. La Carmeta no va tenir ni estudis a la capital ni va complir el somni de ser perruquera. Amb només 10 anys va entrar a cal senyor Ortensi a aprendre un ofici: remendar. Van ser tres anys de feina, d'ensenyar-li a cosir, a tallar i a muntar la xarxa.
Ara, després de 60 anys a l'ofici, i aquí, en el seu poble mutat pel turisme, ens explica que s'ha convertit en l'última remendadora que queda en actiu a Roses. Cada tarda s'encamina al port per reparar les xarxes de l'embarcació del seu fill. “Remendar és un ofici que, com més el faig, més m'agrada”, es confessa. Ja no cal treballar a contrarellotge per no deixar les embarcacions a terra; ja no cal suportar la pluja, la humitat, la tramuntana. Reconeix que l'ofici s'acaba, que s'extingeix sense remei perquè les noves xarxes ja no reclamen rotllanes de dones curant ferides. Li agrada que el seu fill es dediqui a la mar com els seus avantpassats que arribaren per pescar a Roses els anys vint. Però és pessimista: “Arribarà un moment que des de Roses al Cap de Creus ja no hi haurà res. El futur serà mar enllà, més endins”.



Julio Sastre. Pescador d'embarcació d'arrossegament.
“Avui dia s'ha perdut el respecte al mar”
Julio Sastre no parla de “mar” sinó de “marc”. Per tant, confirmat: és rosinc de tota la vida. La tradició marinera ve de família. El seu pare, i el seu oncle, i el seu cosí, i el seu germà s'han dedicat al mar. En Julio va entrar-hi amb 17 anys, després de provar sort a l'obra, una feina que no el va acabar de convèncer. Ara, amb 46, treballa en una barca d'arrossegament com a primer motorista. No només s'ocupa del motor: són cinc tripulants i sovint cal fer de tot. La seva jornada a la mar és de set del matí a sis de la tarda, encara que ell és el primer en arribar per tenir tota la maquinària a punt. No marxen gaire lluny a pescar, els seus caladors més apartats són a una hora i mitja de viatge. Creu que avui dia la tecnologia ha fet perdre el respecte a la mar. Fa poc, en una jornada de tramuntana enfurismada, tres barques van atrevir-se a sortir a feinejar, la seva embarcació inclosa. Diu que al port, com al món del futbol, hi ha barques de primera i de segona.
Viu en la pròpia pell les grans preocupcions de la pesca actual. “Actualment, per un dia que et paguen bé el peix, n'hi ha dos que no te'l paguen”, es queixa. I és que el peix que ve de fora fa molt mal i és que en aquest ofici els ingressos són tan irregulars que s'ha d'estar sempre a l'aguait. A la barca també noten els fluctuants preus del petroli: “Home, es nota molt! Sembla que no però ara, amb la baixada, a l'hora de repartir són 50.000 pessetes de petroli que ens estalviem al dia”. També parlem dels immigrants, que la seva barca no en té. “Gràcies a aquestes persones hi ha barques que surten a pescar, que sinó estarien amarrades”, apunta.



Maria Velasco. Fotògrafa i autora de 'Diàlegs amb el mar'.
“Vaig buscar la sensibilitat en un ofici tan dur”
Al port encara la recorden. A ella, a la seva càmera i al seu llibre, que conserven amb estima. Maria Velasco, rosinca, professora d'institut, va enamorar-se de la fotografia uns anys enrere i el port pesquer es va convertir en el seu primer camp de proves. “El moll era un lloc que tenia a l'abast i on podia practicar. M'hi vaig trobar bé amb la gent, em va enganxar el tema i vaig entrar en un món que desconeixia”, recorda. El fruit de tantes hores al port i a les barques va ser un llibre editat per l'Ajuntament de Roses l'any 2007, Diàlegs amb el mar. Ens comenta que és una visió molt personal del món de la pesca: “Vaig buscar la sensibilitat en un ofici tan dur com la pesca. Crec que a la gent li va agradar veure el romanticisme en aquest món”.
Darrere l'objectiu de la càmera va conèixer millor la gent del mar. “A la majoria els agrada el mar i volen viure del mar. D'altres són al món de la pesca perquè sí, perquè s'hi han trobat”, observa Velaco, de parlar lent i meditatiu. Diu que els pescadors saben que el seu món té poc futur i això els fa patir. Recorda que quan va començar a retratar el moll, uns 4 anys enrere, hi havia nois joves que havien fet el salt al món de la pesca i ara han preferit tornar a terra. “És un professió complicada i les noves generacions potser no estan acostumades a tanta duresa”, reflexiona amb música de fons. Avui, dia de la presentació oficial de l'equip esportiu dels seus fills, fa de mare, però no es cansa de fotografiar. Li preguntem pel seu actual projecte fotogràfic. Treballa en un tema sobre interculturalitat que la va dur fa unes setmanes al Marroc. De nou, Maria Velasco retrata mons sovint desconeguts.

Publicat al setmanari Empordà, del 25 de novembre de 2008

L'horitzó és a terra ferma

El port pesquer de Roses s'ha convertit en un referent en les darreres dècades. Fa unes setmanes Antoni Abad ha rellevat el veterà Joaquim Fondecaba del càrrec de patró major. Però els pescadors rosincs són pessimistes sobre el seu futur. Creuen que són la darrera generació vinculada al mar i que el destí dels seus fills és a terra. El preu del petroli, el peix vingut de mig món i la duresa de la feina són les principals amenaces.



La llum groguenca de les faroles tenyeix la foscor. Ressona el so esmorteït d'un motor. Alguna barca treu fum. Són les set del matí. I de sobte, la sirena trenca el silenci, el seu xisclet s'expandeix amb força, comença la cursa de llumetes en la negra mar. Les barques rosinques marxen amb força. Amb una força aliena a l'incert futur de la pesca, a les fluctuacions del preu del petroli i al peix deslleial vingut de mig món. De fet, la confraria de pescadors de Roses s'ha situat amb els anys al capdavant dels ports de la Costa Brava en nombre de captures. Destaca per l'elevat nombre de pescadors i armadors: 290 inscrits segons les últimes dades. L'herència de les darreres dècades s'atribueix a Joaquim Fondecaba, que ha encapçalat la institució pesquera durant 30 anys i aquest any ha decidit jubilar-se. El patró major escollit fa poques setmanes es diu Antoni Abad, que promet idees joves i aires frescos al moll.

A primera hora de la tarda comença la subhasta del peix, avui amb una cinquantena de persones a punt per comprar. Només hi ha dues dones. Els mòbils s'aferren a les mans, a punt per comparar els preus amb les altres llotges, i les llibretes esperen sobre la taula, a punt per fer càlculs i anotar les compres. A les pantalles electròniques el preu de venda cau a gran velocitat. Al nostre guia per la llotja, Fernando Climent, administratiu de la confraria, no li entranya.

I el preu de venda continua caient a gran velocitat. Sembla que la globalització i el mercat comú europeu no ha ajudat gaire la mar rosinca. El mercat espanyol rep a diari quantitats industrials de peix forà, la majoria de països del Sud. I molts restaurants de Roses consumeixen aquest producte, i peixateries instal•lades al propi moll el comercialitzen. Un pescador, Vicenç Abad, diu que és difícil veure la diferència: “Ho noto, sí, però et puc dir que per la vista em poden enganyar”.

En Vicenç és propietari d'una barca de pesca artesanal. “A mi els canvis de preu del petroli m'afecten molt poc”, reconeix. Abans de l'estiu, el preu dels carburants va escalar fins els cims més alts, sí, però creu que va afectar sobretot a les barques de pesca industrial, les de major potència. Francesc Terol és copropietari d'una embarcació d'arrossegament des de fa vuit anys. “Ho notem molt. Quan vam comprar la barca, el petroli anava a 20 pessetes al litre; avui dia va a 80 i hem arribat a pics de 130”. Aquí tothom parla en pessetes. Preguntem pels efectes de les protestes del passat mes de juny, quan el carburant asfixiava els pescadors. Ens diuen que cal esperar, que tot just ara arriben les ajudes aprovades per la vaga de fa tres anys.

Retorn a la pesca
Al despatx de la confraria porten tot el dia rebent trucades d'entitats bancàries. Els bancs, capficats en els seus problemes de liquiditat, proposen ofertes a la junta renovada. Aquí, al moll, també s'ha notat la mala salut de l'economia. Ara que s'ha desinflat la bombolla de la construcció, alguns rosincs volen tornar a la mar, però les barques tenen la plantilla completa.

Les embarcacions solen tenir tripulacions reduïdes i no sempre en les millors condicions laborals. Almenys així ho denunciava un pescador: “No tenim ni sindicat ni conveni ni res. Com fa 40 anys. Cada barca és una empresa i estem a la mà de déu”. El pescador no té nom, prefereix no identificar-se per no patir represàlies.

Diu que aquell que protesta pot escollir per on marxa, per babord o per estribord. La duresa de la feina, i la incertesa econòmica, i el dèbil mercat del peix i el costós petroli. Tot se suma i submergeix el futur de la pesca en un mar de dubtes i interrogants. “No promet unes condicions de vida favorables per molts dels fills dels pescadors”, asseguraven les investigadores Sílvia Gómez i Victòria Riera en un estudi sobre la pesca a Roses i al Cap de Creus presentat a l'Institut d'Estudis Empordanesos.

La investigació conclou que “la continuïtat de la pesca no queda assegurada en un termini de 50 anys, sempre que no hi hagi noves incorporacions”. Carme Barberà, la Carmeta, l'última remendadora en actiu a Roses, ho corrobora. “El capitalista ha invertit molt en la mar, s'han sobrepassat tots els límits i se li ha permès tot. Si hi hagués hagut respecte a la mar, a la badia hi hauria peix”. I potser a la badia l'horitzó dels joves no seria a terra ferma.

El nou patró major potenciarà la marca de peix de Roses
El flamant president de la confraria de Roses, Antoni Abad, arriba accelerat. El primer que fa és elogiar la bona gestió del seu predecessor, Joaquim Fontdecaba. Hi ha hagut canvis a la junta de la confraria després de les eleccions: dues terceres parts són rostres nous i la mitjana d'edat ha baixat. Parla d'energies renovades: “Hem d'intentar lligar el binomi de veterania i joventut. Ens costarà feina però, si ho aconseguim, serà un gran èxit”. Abad es marca reptes a curt termini: la marca de peix de Roses i modernitzar la subhasta. “Totes les empreses treballen la seva imatge. Nosaltres ens hem dedicat durant molts anys a treballar dur i ara és el moment d'obrir aquest producte i de fer conèixer el peix de Roses”, comenta Abad, de forma emfàtica. “A més, si vam ser una confraria pionera en implantar la subhasta electrònica, ara és el moment d'apostar per reptes com la subhasta per internet. Tenim un gran nombre de clients potencials”.

Publicat al setmanari Empordà, del 27 de novembre de 2008.

La capital francesa de Catalunya

Dit i fet. “Vaig jubilar-me, vaig decidir vendre la casa i me'n vaig venir cap aquí”, recorda Régine Tricot, una francesa afincada a Roses. Enrere van quedar les seves classes de matemàtiques en un institut, el clima del nord de França, l'estrès de la rutina. Es va instal·lar a Roses, una vila mediterrània on estiuejava des de feia 37 anys.

Així és la història de la Régine, però podria ser-ho de molts altres rosincs amb noms afrancesats. De fet, Roses és la població de Catalunya amb la comunitat francesa més nombrosa, segons confirma el Consulat barceloní. Traduït en xifres: un 7'6% de la població censada a Roses és de nacionalitat francesa, o sigui, uns 1.550 ciutadans. Tot i això, les xifres exactes són difícils de determinar.

“Sí, són difícils de determinar”, reconeix Màrius Fàbrega, cònsol honorari de França a l'Alt Empordà. “Hi ha molts francesos que van i vénen constantment, durant tot l'any, i no estan censats”. Fàbrega, nascut i criat a Catalunya, sap de què parla. El seu contacte amb la població gal·la a la comarca és constant: noves inscripcions, baixes per defunció, carnets d'identitats, passaports, dubtes... “Aquest càrrec té una llarga tradició a la comarca”, recorda Fàbrega, advocat de formació.

Transmet hiperactivitat, energia i seguretat quan atèn els ciutadans al seu despatx figuerenc. Almenys així se sent des de la sala d'espera, silenciosa i amb revistes en francès. Una d'elles és titula Le petit poisson, de 120 pàgines, trimestral, amb una tirada de 5.000 exemplars, a tot color. S'edita a Roses i la seva directora es diu Régine Tricot. Sí, la mateixa, la professora jubilada afincada a Roses.

“Fa dotze anys que en sóc directora”, explica vestida de negre absolut. “És una publicació amb seccions fixes elaborades per col·laboradors, la majoria francesos residents a Espanya”. Sona el timbre. Bonjour, bonjour, se sent de fons. Tricot destaca la importància de la publicitat per garantir la gratuïtat de la revista: “Actualment tenim un comercial que se n'ocupa. Una bona part dels anunciants són empreses catalanes, a qui traduïm els textos publicitaris al francès”. Sona el timbre. Bonjour, bonjour, es torna a sentir.

I és que Le petit poisson, traduït al català com El peixet, és la revista de l'Amicale, una associació altempordanesa de francòfons. La seu és a Roses, en un apartament mig buit però amb una abundant biblioteca en francès, un parell sofàs de cuir i taules de tertúlia. De nou, el timbre. Bonjour, bonjour. El tràfec és constant divendres a la tarda.

Un dels fundadors de l'entitat és Màrius Fàbrega. Sí, el mateix, l'advocat amb funcions de cònsul. I la presidenta actual es diu Caroline Daullé, una jubilada francesa afincada a Roses que ja té mitja familia a Catalunya. “L'Amicale ha permès consolidar els vincles entre la comunitat francesa a la comarca i ajudar els nostres compatriotes acabats d'arribar”, descriu. Organitzen “petanca, jocs de taula, cinema, sopars, conferències, picnics, excursions, viatges...”, ennumera amb ritme la presidenta, com si s'hagués après la llista de memòria.

Caroline Daullé és major de 60 anys, com el 40% dels francesos censats a Roses. La seva recepta per jubilar-se amb qualitat de vida té tres ingredients essencials: sol, tranquil·litat i bellesa. A l'associació expliquen que Roses produeix bones collites dels tres ingredients, que els agrada, que s'hi integren molt bé. L'únic problema és la llengua. Alguns se senten massa grans per aprendre, d'altres no troben el moment per practicar: “Els comerciants parlen en francès, ens contesten en francès i la gent no troba la utilitat d'aprendre l'espanyol”, comenta a la seu de l'Amicale, Régine Tricot, que sí que parla castellà.

L'associació els brinda l'oportunitat i una bona colla l'aprofiten. Setmanalment la seu de l'entitat acull una hora de conversa en castellà. ¿I el català?, preguntem. Aquí les cares canvien: que és una llengua molt complicada, que vaig provar-ho i vaig desertar, que només s'utilitza a Catalunya.


El català espanta
Ens apropem a un local regentat per francesos. En Dominique, que dirigeix aquest bar a primera línia de mar, no entén la importància que es dóna al català i sentencia en francès tancat: “El nacionalisme no et fa menjar i aquí sembla que no ho vegin”. És exagent de seguretat en un estadi parisenc i és l'altra cara dels francesos a Roses: empresaris de mitjana edat. Segons dades de l'Ajuntament, 97 activitats econòmiques estan a nom de titulars francesos, un 7% del total. “Aquí hi ha menys pressió fiscal, no tens la sensació que et van al darrere”, comenta en Dominique al seu bar.


Menys impostos, menys tràmits administratius i una estimulant demanda són l'asquer per a metges, dentistes, fisioterapeutes, restauradors i botiguers. “Fa sis anys que som aquí i n'hem tardat tres per atraure el públic autòcton. Ara el local s'ha convertit en un bar de referència per la seva decoració atractiva i perquè està obert tot l'any”, explica orgullós en Dominique, que duu una camisa blanca amb una marca de licor brodada al pit. La Joanna, en canvi, acaba d'arribar. Regenta des de fa sis mesos una llampant botiga de roba interior mentre que les seves filles viatgen a diari a França per anar a l'escola. “De moment m'està costant l'idioma perquè portava vint anys sense parlar l'espanyol però la gent m'ajuda. Els clients de Roses es fan entendre com poden”.

La Joanna ens comenta en francès que se sent ben integrada. Però no tothom percep una bona adaptació de la comunitat gal·la a Roses. “No veig que facin gaire esforç, tinc la sensació que viuen entre ells”, opina Françoise Lloançy. “Sí que s'adapten en alguns aspectes, participen en alguns actes, però sempre van plegats, a la seva”. De sang rosinca i criada a França, la Françoise s'ha involucrat més d'una vegada en el món associatiu i polític del poble. Se sent empordanesa, catalana. “He parlat amb molts francesos i molt pocs fan esforços per a la integració”, conclou.

Més pes de la llengua francesa
El Consolat francès a Barcelona, encapçalat per Pascal Brice, s'ha marcat un repte: potenciar l'estudi de la llengua francesa a les aules de la comarca. Fa gairebé un any, en visita oficial a Roses, Brice va plantejar la seva intenció a l'Ajuntament i les converses segueixen vives. “El procés és lent però el contacte continua”, comenta l'alcaldessa rosinca, Magda Casamitjana. I subratlla: “Roses es va oferir per acollir el liceu francès a la comarca. Volem que el francès sigui una llengua viva i de carrer”.Casamitjana, formada al Liceu francès de Barcelona, visita de forma regular l'Amicale de francòfons. “Oh! Hi ha una excel·lent relació amb l'alcaldessa, com també ho era amb el seu precedent, Carles Pàramo”, exclama Caroline Daullé, la presidenta de l'entitat. L'alcaldessa aposta per la interrelació: la comunitat francesa pot aportar “la seva cultura i la seva manera de fer”, i l'administració pública pot treballar per a que coneguin la societat catalana i el seu funcionament.

Publicat al setmanari Empordà, del 28 d'octubre de 2008.

Apte per a tots els públics

“Jo no puc estar sense disfressar-me”, reconeix la Cristina, “un any no vaig desfilar i no vaig aguantar ni cinc minuts entre el públic”. Cristina Llatas, 45 anys, dependenta, porta més de tres dècades desfilant al carnaval de Roses. Es disfressen ella i tota la família, perquè els seus pares i les seves filles senten la mateixa passió pel Carnaval.

Diuen que el carnaval no té edat, i a Roses ho confirmen. Algunes famílies, com la Llatas, preparen aquests dies roba per a totes les generacions. En d'altres cases, els avis han passat l'herència a fills i néts, però col•laboren encantats en els preparatius de la gran festa de l'hivern.

L'avi de la família, Josep Maria Llatas, encara es disfressa als seus 75 anys. Ho fa des que van arribar a Roses, als anys setanta. “La festa ha canviat molt”, assegura. “Abans els rosincs es disfressaven però totes les celebracions eren a la sala (Sala d'Unió Fraternal). Amb el temps, la gent es va aficionar, es va unir en colles i van arribar a fer grans vestits”. Ara, en canvi, diu que el carnestoltes s'ha massificat i “quan hi ha tanta gent, s'espatlla una mica”.

Qui s'ho passa com sempre és una de les filles Llatas. La Cristina amaga, rere la seva timidesa, una gran devoció pel Carnaval. Es disfressa des dels 11 anys i recorda haver sortit amb disfresses de tot tipus. A Roses expliquen que la família Llatas sempre ha dut vestits molt originals i confeccionats a la perfecció. De fet, les germanes Llatas recollien premis de dos en dos quan eren joves i van recórrer concursos de disfresses d'arreu de Catalunya.

I sembla que les nétes de la família segueixen el mateix camí. La Cristina explica que “a les meves dues filles els agrada el carnaval, però sobretot a la petita”. La petita és l'Ariadna, de 12 anys, que ens comenta: “ajudo a tallar la roba, a marcar-la i a repartir-la entre la gent de la colla”. Algun dia ha estat ajudant la seva mare fins ben entrada la matinada. La pubilla de la casa, la Judit, de 18 anys, no dubta ni un moment: “seguirem la tradició dels nostres avis, el carnaval no s’acabarà”.

L'avi, un veterà dels carnestoltes, i l'àvia, que s'hi ha acabat apuntant, seran aquest any els reis de la gent gran. Les nétes ens comenten que estan molt il•lusionats i que passen els nervis de sempre. “Anirem de brasilers”, anuncia en Josep Maria, “una bona disfressa per celebrar una data especial”. Es disfressen amb el casal d’avis. I qui s'ocupa de la roba?, preguntem. “La nostra filla, que és l'artista de la confecció”, contesten orgullosos.

La Cristina encara no ha acabat el vestit dels seus pares, i el va començar a l'octubre. Aquests dies té tanta feina amb les agulles que no sap si podrà anar a veure la proclamació dels reis del carnaval, explica amb resignació. Es passa els caps de setmana cosint i últimament només dorm cinc hores diàries. “A mi m'encanta”, diu, però reconeix que és molta feina. Cristina Llatas dirigeix la confecció del vestuari de la seva colla, que reuneix gent de totes les edats i suma més de 250 integrants.

“El millor moment del Carnaval és divendres al vespre, a les nou, quan baixem cap a la passada”. Ja està tot apunt: els retocs dels vestits, els detalls del maquillatge, tot. “Són moltes emocions de cop”, comenta la filla Llatas. I els esperen una dies en què Roses viu llargues hores de ball, de riures col•lectius, de sentiment de colla i, a vegades, d'excessos etílics. Les tres generacions estan d’acord: la inversió de temps, diners i esforç val la pena. Però dilluns al vespre acabarà arribant. La Cristina és franca: “Quan s'acaba el carnestoltes, sento un buit total”.

Publicat al setmanari Empordà, del 29 de gener de 2008

Un pla pel Casc Antic

Roses rebrà una subvenció de 4’31 milions d’euros per rehabilitar el casc antic de la vila. L’ajuda s’emmarca dins el Pla de Barris de la Generalitat. “El gruix dels treballs serà al 2010 i 2011”, apunta l’arquitecta municipal encarregada del projecte, Cristina Casas.




La notícia es va conèixer durant el matí del 8 de juliol: Roses obté més de quatre milions d’euros del Pla de Barris per rehabilitar el casc antic. Era un dels 21 ajuntaments catalans afortunats, entre la seixantena que s’hi van presentar. Aquella mateixa tarda, des de l’entorn de l’alcaldessa es va convocar una roda de premsa pel dia següent i es va avisar els tècnics que eren de vacances. A la presentació, l’alcaldessa, Magda Casamitjana, estava satisfeta: “El Pla de Barris és un dels projectes de la Generalitat que més il·lusió em fa” i va explicar que aquest ajut significaria “fer del casc antic un lloc agradable i amb una qualitat de vida millor”.


1/ Què és el Pla de Barris?
És un ajut que concedeix el Departament de Política Territorial i Obres Públiques dins l’anomenada Llei de Barris. La Generalitat cofinança fins al 50% de projectes de rehabilitació i millora de barris degradats de les viles. A Roses, el Departament defineix així l’actuació: “El projecte té tres eixos principals: l’eix urbanístic, el social i el d’equipaments. Com a principals actuacions es troba la reurbanització dels carrers i la dotació dels espais verds”. Roses és una de les tres poblacions gironines que se’n beneficien en aquesta cinquena convocatòria, juntament amb Figueres i Palafrugell.


2/ A quina zona s’aplicarà?
Al casc antic, una zona que representa un 1’4% de la superfície rosinca i que acull més d’un miler d’habitants. “El casc antic s’ha anat quedant enrere respecte a les comoditats i serveis dels nous barris de la vila”, argumenta el projecte elaborat per l’Ajuntament al qual ha tingut accés aquesta publicació. A la pràctica, el perímetre d’actuació el delimiten la Rambla Ginjolers, el carrers de Sant Sebastià, Joan Badosa, Francesc Macià i Gravina.


3/ El Casc Antic necessita el Pla de Barris?
Sí, assegura l’arquitecta municipal Cristina Casas, que exemplifica: “Al casc antic hi ha molts carrers amb edificis en males condicions, realment és molt diferent de l’Eixample”. El barri ha patit una progressiva degradació dels habitatges, de la xarxa viària i de la pavimentació. A més, hi ha nombroses barreres arquitectòniques, clavegueram en mal estat, i el soroll i les males olors hi abunden. Un 12% dels edificis es troben en ruïna o mal estat, un percentatge molt superior a la resta de la vila.
El Projecte d’intervenció integral del casc antic apunta dos grans arguments socials: l’envelliment de la població i la concentració d’immigrants. La població jove i autòctona ha marxat a altres parts de la vila on gaudeix de més comoditats. Però els majors de 65 anys s’han quedat al centre i ja arriben al 21%, quan a la resta de la vila no superen el 14% dels habitants. “Aquesta zona es converteix en un pol de concentració de la nova immigració”, afegeix el projecte, perquè les males condicions dels habitatges es tradueixen en lloguers més barats.

4/ Per què la Generalitat de Catalunya ha subvencionat el projecte?
El Departament no fa públiques les raons de la subvenció. “El projecte l’havíem redactat altres vegades però l’àmbit era molt major”, assegura Casas. “Jo suposo que llavors ens van deixar fora perquè agafàvem gairebé tot el casc. Ens van recomamar fer una cosa més concreta i amb l’equip polític ho vam decidir així”.


5/ Quins canvis notarà el Casc Antic?
La Maria cus a la fresca en un carrer del casc antic: “Jo visc molt tranquil·la en aquest barri i hi porto quaranta anys. Només hi falta més ordre i seguretat”, explica en castellà. Desconeix el Pla de barris però contesta des de la seva cadira plegable que benvingut sigui. Això és el que vol l’alcaldessa: buscar zones comunes per reunir i trobar-se amb els veïns.
El Pla de Barris pretén esponjar el casc antic i crear espais comuns: més zones verdes, més zones de vianants i més mobiliari urbà. Per exemple, es vol connectar directament la plaça de l’Església i la Rambla, o vincular la placeta del carrer de Colom amb el carrer Nou. Això sí, l’arquitecta tranquil·litza: “El que s’expropia són finques que ja estan afectades des dels anys noranta”. S’eliminaran també barreres arquitectòniques, se soterraran xarxes elèctriques, s’instal·laran contenidors soterranis i es millorarà l’enllumenat públic.


Les 10 peguntes clau sobre la Llei de Barris

6/ Només afecta l’urbanisme?
No. La Generalitat ho deixa clar: un Pla de Barri també ha de millorar la cohesió social i reactivar l’economia de la zona. A Roses es vol potenciar la vida cultural, es vol dinamitzar l’economia més enllà del comerç de temporada i es vol promoure la sostenibilitat.
Un cas concret: a la Rambla, el Pla de Barris inclou la creació d’un equipament cultural que, per exemple, acollirà un hotel d’entitats. L’integraran l’actual SUF i dos edificis annexos, un d’ells encara pendent de passar a mans del Consistori. I a la plaça de Sant Pere es construirà un dipòsit d’aigua de pluja, ideal per reutilitzar. “Al carrer Francesc Macià baixa molta aigua i tenim moltes problemes per treure-la perquè va directa a la platja”, argumenta Casas.

7/ Quan es posarà en marxa?
El Projecte està enllestit, ara queda concretar cada una de les actuacions per part de les diferents àrees municipals o per part d’empreses externes.

8/ Quin termini té el projecte?
Té un termini de quatre anys: el 2012 el casc antic hauria d’estar rehabilitat. Les inversions aniran creixent any rere any i el punt àlgid serà els anys 2010 i 2011.

9/ Quin pressupost té?
El Projecte té un pressupost total de gairebé dotze milions d’euros. L’ajut de la Generalitat és de 4’31 milions, encara que el municipi aspirava a una xifra major.

10/ Com ha reaccionat el govern rosinc davant la notícia?
L’alcaldessa Casamitjana es va mostrar satisfeta i va ressaltar que el Pla de Barris és un ajut autonòmic que té una clara incidència en la ciutadania. A més, Casamitjana va elogiar el treball tècnic: “Cristina Casas i el seu equip ha fet un projecte excel·lent, molt valent i ben pensat”. Per la seva part, el regidor de Serveis Territorials, Francisco Martínez creu que “és una gran oportunitat: quatre milions d’euros per millorar el poble en un moment de crisi”

Publicat a Revista de Roses, agost de 2008

"Hi ha moltíssima feina per fer”

Francisco Martínez (PSC). Regidor de Serveis Territorials.


Com valora l’informe que FADIR va entregar a l’Ajuntament?
S’agreix molt. S’agraeix que algú per la seva voluntat es dediqui a recórrer el poble i que ens facin saber quins problemes hi ha, quins llocs no estan ben condicionats. I a més, amb un informe molt agradable i ben fet. És una feina que està molt bé.



De les mesures proposades a l’informe, quines ja s’han dut a terme?
S’agraeix aquesta col·laboració però nosaltres tenim un pla fet, el Pla de Viabilitat de Roses, on tot això ja es contemplava. Va ser elaborat amb l’anterior ajuntament. Té un termini de quatre anys i vol adaptar tot el municipi. Això sí, hi havia algun punt concret de l’informe de FADIR que no sabíem.


Llavors, a curt termini quines serien les prioritats?
Tot això s’està fent ara mateix. I nosaltres ho anem fent poc a poc, desgraciadament no es pot solucionar d’un dia per l’altre. Algun exemple és que hem adaptat carrers on hi ha escales, l’entrada al cementiri, l’accés al CAP, la rampa de l’antic cementiri...

Però hi ha molta feina per fer?
Hi ha moltíssima feina, hi ha moltes zones sense adaptar. El cost total del Pla supera un milió d’euros en quatre anys. A més, ara ens han concedit el Pla de Barris, amb el qual no hi comptàvem i comportarà una millora en l’àmbit de les barreres arquitectòniques. I ara hem tirat endavant una nova ordenança sobre les noves construccions o reformes. Així, quan hi hagi una actuació al carrer ja es farà eliminant qualsevol barrera arquitectònica.

A vegades, les barreres no afecten a la via pública, afecten a comerços. Què es pot fer en aquesta situació?
Nosaltres podem fer campanyes de conscienciació en escoles, comerços... Estem a la disposició del ciutadà.

I quan el ciutadà es troba amb problemes d’accés a comerços, què pot fer?
Es dirigeixen a l’Ajuntament. Hi ha alguns casos que hem pogut resoldre, encara que d’altres són molt més complicats.

Com valora les actuacions fetes en l’àmbit de les barreres arquitectòniques en el primer any de govern?
Va ser una de les primeres coses que vaig preguntar quan vaig entrar a la regidoria. I me n’he preocupat, he parlat amb FADIR.


Es notarà al fi de legislatura?
Jo no em quedaria tranquil si la gran majoria d’aquestes actuacions no s’haguessin fet. Això ho dic de debò. Pensaria que no he fet alguna cosa.


Una entrevista de: Laura Gonzàlez Ortensi i Damià Sánchez Bonmatí

Publicat a Revista de Roses, agost de 2008.

"Encara som una minoria i no ens fan cas"

Narcís Mas. 60 anys. Venedor de la ONCE.



En Narcís treballa a la ONCE, una de les poques empreses que contracta persones discapacitades, segons comenta. A vegades, complir amb la seva feina no resulta gens fàcil. La manca d’accessibilitat als carrers del poble n’és la causa. “Les institucions haurien de sentir vergonya de no fer més coses per les persones que tenim problemes de mobilitat. Encara som una minoria i no ens fan cas”, denuncia en Narcís, que no ha aconseguit l’autorització municipal per adaptar l’entrada de casa seva.

Un reportatge de Laura Gonzàlez Ortensi i Damià Sánchez Bonmatí.

Publicat a Revista de Roses, agost de 2008.

Quan passejar és un repte

La Maria, una rosinca de 71 anys, juga cada setmana a la loteria. Però ja fa temps, des que les cames van començar a fallar-li, que l’aventura d’anar a buscar un dècim a l’administració es va convertir en una tasca cada vegada més difícil. Ara és el seu marit Francisco qui puja els esglaons en el seu lloc. Ella i el bastó que l’acompanya des de fa cinc mesos no hi poden entrar. “A quasi totes les botigues passa el mateix”, explica, “hi ha esglaons a l’entrada i jo sola no hi puc entrar. M’he d’agafar a la porta i al meu marit i moltes vegades ni així n’hi ha prou. Com ho he de fer?”, pregunta mentre assenyala el bastó i abaixa els ulls, “és un desastre cada cop que ho intentes. Si ho aconsegueixes, has d’estar sempre atent. Tens por de caure. Si no, et quedes mirant la porta i et sents molt malament”.

Roses, com moltes altres viles, és plena de carrers i places amb barreres arquitectòniques. Barreres invisibles per alguns, però molt remarcables pels ciutadans amb problemes de mobilitat. “Roses portava anys de retard en aquest sentit”, assegura Faustino López, vicepresident de la Fundació d’ajuda al disminuït de Roses (FADIR). “Els que ens movem en cadira de rodes patim les barreres arquitectòniques i coneixem els punts més perillosos”.

És per això que a finals de l’any passat FADIR va lliurar a l’Ajuntament de Roses un informe que alertava dels principals problemes que es trobaven els ciutadans amb dificultats de mobilitat: voreres sense asfaltar, passos de vianants on es fa impossible creuar, carrers amb esgraons... El dossier recollia fotografies dels punts més conflictius i proposava una sèrie de solucions. “L’Ajuntament hi posa bona voluntat i tot està en marxa”, afirma López, que en les passades eleccions era setè en la llista electoral del PSC.

Diu el vicepresident de FADIR que ja nota petites millores, que vora el Centre d’Atenció Primària es circula millor i que totes les noves obres es construeixen sense barreres. El nou equip de govern també ha instal·lat baranes en alguns carrers amb escales. Però Faustino López no se n’amaga: “Ben bé queda el 90% de l’informe per fer”. Les barreres són a tot arreu. A zones tan transitades com l’avinguda de Rhode, la plaça de Catalunya o el carrer dels Pescadors, i a sectors tan aïllats com les urbanitzacions de la vila.

L’informe de FADIR no és la única eina que té l’Ajuntament per millorar l’accessibilitat. El regidor de Serveis Territorials, Francisco Martínez, ens ensenya un dossier gruixut, pesat i complet sobre el tema. És el Pla de Viabilitat de Roses, una iniciativa de l’anterior executiu que hauria d’eliminar les barreres del poble gràcies a un pressupost que supera el milió d’euros. I el regidor hi suma una font de finançament inesperada: la Llei de Barris que la Generalitat acaba de concedir a Roses, que hauria de convertir el Casc antic en una zona lliure d’entrebancs.

En Narcís Mas, venedor de la ONCE, necessita una cadira de rodes per desplaçar-se. Les barreres arquitectòniques formen part de la seva vida diària des del moment en què surt de casa per anar a treballar fins que finalitza el seu horari laboral. Tot i que observa petites millores, creu que el condicionament de la vila en matèria d’accessibilitat serà lent. Encara més si tenim en compte que molts dels nous carrers de Roses presenten, diu, diverses mancances en aquest aspecte. “No vull dir que tot allò nou no s’hagi adaptat, per exemple, els carrers dels doctors han quedat perfectes. Però a molts carrers principals on no han fet obres, ens faltarien mans i peus per comptar tots els llocs on no pots passar”.

Les barreres, però, no només afecten a les persones amb mobilitat reduïda ni són sempre tan evidents. L’Anna és una ciutadana rosinca mare d’una nena de dos anys i una altra de cinc mesos. Des que van néixer, surt a passejar i a comprar empenyent un cotxet de nadó. “Realment és molt difícil fer les tasques del dia a dia a Roses sense problemes: anar a la carnisseria, a la farmàcia, a la caixa d’estalvis…”, reconeix.

“L’Ajuntament hi posa bona voluntat”, apunta FADIR, “però queda el 90% per fer”.

I és que les fronteres no s’acaben al carrer: els comerços i locals d’oci són un altre enemic de l’accessibilitat. Les escales són a l’ordre del dia i, malgrat les lleis, els locals de nova obertura continuen causant problemes a molts ciutadans. “Et sens molt impotent quan vas al banc i t’han d’atendre al carrer perquè no hi pots accedir”, es queixa Faustino López, que es mou amb l’ajut d’una cadira de rodes. “Convidaria alguns empresaris a seure en una cadira de rodes i anar a treballar així al seu despatx. A veure com ho farien i quina impotència sentirien”, proposa.


Més enllà de les voreres
I els impediments no acaben aquí. Sovint les persones amb algun tipus de discapacitat topen amb problemes que van més enllà de la seva autonomia personal a l’hora de transitar pel carrer. Són traves que afecten a la seva qualitat de vida i que normalment tenen a veure amb l’àmbit econòmic. “Les administracions et donen ajuda si no tens res per viure, a partir d’un mínim amb la declaració de la renda ja no et donen res”, comenta en Narcís des del saló de casa seva. I remarca: “Al món laboral no hi ha feina per les persones discapacitades, almenys que les administracions ho subvencionin”. Segons explica en Narcís el rol de les persones discapacitades no és sempre fàcil en la societat. El desconeixement i la manca de civisme són dos problemes amb què conviuen a diari.

“És difícil fer les tasques del dia a dia sense problemes”, diu una mare amb cotxet.

Des de FADIR proposen impartir classes de civisme als centres educatius de la vila. L’Anna ho ha viscut en primera persona i creu que la conscienciació social i la implicació política a hores d’ara és insuficient. “Jo sincerament no era conscient del que suposava viure en la pròpia pell totes aquestes dificultats que provoquen les barreres arquitectòniques fins que he hagut de compartir el meu espai amb un cotxet. I penso que els tècnics i els polítics que són els que han de vetllar pel benestar dels ciutadans haurien de tenir dins la seva escala de prioritats les moltes barreres arquitectòniques que queden encara al nostre poble”.

Tots hi estan d’acord. Reclamen més implicació dels polítics locals. En Narcís ho té clar: “Jo convidaria qualsevol polític que s’assegui a una cadira de rodes, que FADIR li subministraria, i es passegi pels carrers de Roses. Aviam, després què hi diuen”.


Un reportatge de: Laura Gonzàlez Ortensi i Damià Sánchez Bonmatí

Publicat a Revista de Roses, agost 2008

L'ànima immutable

L’Iu és rosinc, té 5 anys i, des que va marxar de la Llar d’infants, fa classe en un mòdul prefabricat. A classe juga i aprèn amb companys vinguts de tot el món. La seva mare, la Sílvia, també és rosinca de tota la vida. Però a l’edat de l’Iu estudiava a una escola de parets antigues, gruixudes i blanques. I a la seva classe no hi havia gaire mestissatge cultural. I és que les aules són un reflex de la societat, dels canvis viscuts a Roses en les darreres dècades. I els mestres i professors han estat uns espectadors privilegiats d’aquestes transformacions.

Roses ha canviat i sobretot ha crescut, però conserva les arrels del poble de sempre. Un poble on, de bon matí, a la fleca o a la botiga dels diaris, la gent se saluda, xerra i dóna records per la família. Lluny de la impersonalitat de les ciutats, les notícies i les xafarderies corren pels carrers. Sí, que demà hi ha concert al teatre o que, mira per on, els veïns no se’n surten amb la botiga que han obert.

“Quan vaig arribar, Roses era un poble petit que ja s’havia obert al turisme i amb una sola escola”. Ho recorda Anna Massip (Badalona, 1934), mestra que a finals dels anys seixanta va fundar l’única escola concertada del municipi, coneguda popularment com L’academia. “Però ràpidament va arribar molta gent a treballar al món de la construcció i del turisme. Ja instaurada la democràcia, la Generalitat va compensar aquest creixement amb l’ampliació de les infraestructures educatives”.

Des del saló de casa seva, ple de llibres diversos i guies per aprendre anglès, Massip ens explica: “Roses és una població antiquíssima i crec que això crea una cultura pròpia i una manera de ser especial. Però jo m’hi vaig sentir molt ben acollida, aquí”. És un dels grans canvis de les darreres dècades a Roses, la notable arribada d’immigrants, de persones vingudes de més lluny o de més a prop.

Quan els dies s’allarguen, al capvespre, les places de Roses s’omplen de nens que s’entretenen als gronxadors mentre que les mares els contemplen des dels bancs. Això sí, d’una banda hi ha les mares d’origen àrab i de l’altra, d’origen espanyol. Una frontera il•lusòria les separa. Roses ha sabut afrontar l’arribada d’immigrants? Imma Carrión (Roses, 1959) és professora de l’IES Illa de Rhode especialitzada en atenció a la diversitat i no n’està del tot orgullosa. “Els rosincs han acceptat bé els canvis de la vila. Però em dol sentir com la gent parla dels marroquins, per exemple. I és gent de qui no t’ho esperes. Sents coses que no et dirien dels vinguts d’Europa”.

I Roses creix. El professor de l’IES Cap Norfeu Salvi Jacomet (Roses, 1951) no amaga la seva sorpresa: “A Roses cada vegada hi viu més gent. Si ja som 20.000 habitants és perquè la gent es guanya la vida... Sincerament no sé com, però se la guanya”. Sembla capficat en l’assumpte. El turisme ha guanyat força, i altres ocupacions tradicionals perden gas any rere any. De fet, pels volts de Setmana Santa, els rosincs veuen obrir sempre nous comerços amb noms extravagants, amb poca esperança de vida i amb propietaris desconeguts. Sembla que a Roses és fàcil fer diners, comenta Jacomet, i a les escoles ho noten. “Pels joves rosincs és molt fàcil treballar a l’estiu i aconseguir diners”, ens diu Carrión. “Molts estudiants deixen a la lleugera els estudis però saben que de seguida trobaran feina. N’hi ha que diuen que viuran millor que els futurs llicenciats. El que no veuen és que la feina de cambrer o de dependent no sempre els donarà per viure”.

No sempre, perquè l’economia rosinca és molt inestable, potser massa depenent del sol i de la platja. I aquesta economia d’inacabables jornades de treball, de festius sense festa té conseqüències en la societat. Ens expliquen els ensenyants que les feines de cara al turisme ocupen moltes hores i fa que molts nois estiguin desatesos en sortir de classe o que se’n vagin de vacances en ple curs escolar.

Diuen que el turisme crema, però el món de la pesca perd força dia rere dia. Diu Salvi Jacomet que “nanos que vulguin dedicar-se a la pesca ja no en conec. Per contra, quan jo era més jove sí que n’hi havia que marxaven a pescar”. Això sí que ha canviat. Amb certa tristor i resignació, la vila veu com els seus vincles amb una tradició tan arrelada a Roses es debiliten. L’Imma afegeix: “només sents alguns alumnes marroquins que van a descarregar caixes al port i, a canvi, reben una bossa amb peix per dur a casa”.

Ens comenta Ana Massip amb un somriure que té “la sensació que l’esperit del pescador té tendència a crear associacions potser perquè dalt de la barca es passa por i es creen vincles”. La vila té associacions, algunes actives i d’especial importància, però el panorama social no ha canviat molt amb els anys. Ni els rostres. Hi ha una Roses submergida, anònima, amb certa reticència als actes socials. I un cercle de rosincs actius, visibles però segurament en minoria. “Quan vas a una conferència o al teatre sempre et trobes la mateixa gent, que és gent de Roses o gent que porta molts anys aquí i que està plenament integrada a la vila”, il•lustra Carrión amb el seu parlar segur però reflexiu.

Fa poques setmanes, l’alcaldessa de la vila va aparèixer plena d’orgull i alegria a la televisió local: la vila havia arribat als 20.000 habitants. Roses passava a ser considerada ciutat. Sí. Però Roses és ciutat? “Tu creus que és una ciutat?”, ens contesta Massip, “Jo crec que Roses és un poble i tan debò que ho conservi”. Unanimitat total entre els entrevistats. Els anys han passat, la població s’ha inflat, les activitats econòmiques no són les mateixes... però l’ànima de Roses segueix immutable.

Són les veus de tres rosincs, de generacions i vides diferents. Però tots coincideixen. Ho diuen tres veus que han ensenyat a milers de ciutadans, que han vist créixer Roses des de les aules. I des de més enllà: “al cap dels anys em trobo alumnes pel carrer i em recorden i em paren. I em diuen que a l’escola potser em donaven mal de caps però que ara treballen i que el seu superior està molt content d’ells”, comenta l’Imma. Una prova més que els carrers de Roses, de moment, tenen ànima de poble. D’aquí un temps, aquell xiquet de 5 anys, l’Iu, ens dirà què en pensa.

Publicat al suplement especial d'Empordà en motiu del 30è aniversari de la publicació. 24 de juny de 2008.

Un viatge sense viatgers

El govern local reconeix l’escàs interès ciutadà de la tercera línia de transport públic. De fet, el regidor Agustí Donat no descarta buscar alternatives. Els usuaris estan satisfets del servei, però hi detecten alguns errors.




“Pensàvem que la línia 3 seria deficitària, però jo personal­ment no m’esperava aquestes xifres”, reconeix el regidor de Promoció, Agustí Donat. Ja fa un mes de la posada en marxa de la línia 3 d’autobús urbà, que connecta el centre de Roses amb Mas Fumats, Mas Boscà i Mas Mates. I el govern està decebut pel nombre d’usuaris.

Els primers quinze dies la línia no va tenir cap viatger. “Vam pensar que era la novetat i que s’animaria”, afirma Donat, “però, per desgràcia, no millora”. Després de consultar amb l’empresa concessionària, Autocars Viñolas, el regidor concreta les xifres: “en tot el mes de desembre hi ha pujat una dotzena de persones”.

L’Ajuntament de Roses va activar aquesta tercera línia de transport públic davant de les peticions veïnals. Llavors, per què hi ha tants pocs viatgers? “Ara no tenim gaire gent a Roses, a l’estiu canviarà”, augura Donat.

El conductor de la línia 3 diu preocupat: “El problema és que l’Ajuntament no ha marcat les parades i la gent no sap on pujar. A més, ningú sap que s’ha posat en marxa”. En algunes estacions, com l’Oficina de Turisme, hi ha un cartell escrit només en castellà amb horaris de les dues primeres línies. En d’altres, com Mas Fumats, hi han enganxat un foli informatiu. Però a Mas Boscà, per exemple, la parada no es veu.

És allà, al Mas Boscà, on la Sílvia i la seva filla esperen el bus: enmig del camp i poc protegides de la tramuntana que bufa. Se’n van a passar la tarda al Parc Infantil de Nadal, amb l’atracció de l’autobús inclosa. “He utilitzat aquest servei altres vegades i trobo que és una bona iniciativa”, ens comenta la Sílvia. Coneix el bus gràcies al web Roses Digital, i creu que els horaris són poc flexibles, “a la tarda és difícil combinar”.

A la urbanització veïna, al Mas Fumats, estan “molt contents” amb el servei. Ho diu Graziella Macchi, la presidenta de l’Associació de Residents i Amics de Mas Fumats 2003. I afegeix: “Aquí hem fet molta publicitat del servei i, fins i tot, hem penjat cartells”.

I per què hi ha pocs usuaris? “Tenim un problema”, contesta la presi­denta, “la ruta del bus, creada per l’Ajuntament, marca que la nostra parada és a la carretera. I això és molt lluny de la urbanit­zació, a gairebé un quilòmetre”. Macchi explica que ella volia anar en autobús a la piscina i als cursos de català, però canviarà d’idea si no apropen la parada.

El regidor Donat respon les queixes: “No podem entrar a la urbanització i parar a diversos carrers. No costa res sortir de casa cinc minuts abans, i apropar-se a peu a la parada”.

L’autobús de la línia 3, de l’empresa Viñolas SL, desitjava aquests dies un “feliç any nou” gràcies a un rètol electrònic que té al capdavant. I és que el bus és nou de trinca. Encara fa olor de vehicle acabat d’estrenar, i està adaptat al transport d’infants i minusvàlids.

L’Ajuntament va destinar a la tercera línia 98.000 euros. Amb la subvenció inclosa, cada viatge val 1 euro, un import similar als 0’95 euros que costa a Figueres. “El preu és fantàstic”, opina Graziella Macchi. El regidor de Promoció, Agustí Donat, diu: “el preu és el preu, crec que si l’import fos la meitat, la falta d’usuaris persistiria”.

Des de l’Ajuntament s’esforcen en subratllar que la línia 3 és experi­mental. Agustí Donat no descarta buscar alternatives per solucionar la falta d’usuaris. “Una idea seria connectar en una sola línia les urbanitzacions”, proposa Donat.

La línia de Santa Margarida registra una major demanda
“No tenim gaire gent”, ens explica el conductor de la línia de Santa Margarida, “suposo que a l’estiu, la cosa canviarà”. Malgrat aquestes paraules, la línia 1, que connecta el centre de Roses amb la marina residencial, és la més utilitzada. La regidoria de Promoció Econòmica explica que és la línia amb més usuaris, un màxim de 20 persones cada dia. Però també és la línia amb més freqüència, amb una desena de viatges diaris.

Publicat a Revista de Roses, gener 2008

Les solucions pels més joves

Tutora de l’aula d’acollida de l’IES Illa de Rodes

“Intentem fer una immersió lingüística i aconseguir que se sentin ben atesos”

Les classes d’acollida volen facilitar l’adaptació dels alumnes al centre

Els diversos centres escolars públics de Roses disposen d’aula d’acollida per els alumnes que acaben d’arribar a Catalunya. Al’IES Illa de Rodes és una classe petita i amb poques taules. Els alumnes, quatre en el moment de la visita, semblen treballar en equip, tot i les seves diferències d’edat, llengua i procedència. La seva tutora, que prefereix mantenir-se en l’anonimat per ressaltar la feina col·lectiva de tot el claustre de professors, n’explica l’objectiu i el funcionament.

Què és una aula d’acollida?
L’aula d’acollida és el recurs que tenen actualment les escoles, tant a primària com a secundària, per alumnes nouvinguts que s’incorporen al nostre sistema educatiu. Aquests alumnes no coneixen la llengua i, per tant, no poden seguir amb normalitat les classes. Des de les aules d’acollida s’intenta fer una immersió lingüística
per a que puguin en un futur incorporar-se a una aula ordinària. També es pretén aconseguir que se sentin ben acollits i ben atesos.

Des de quan existeix a l’IES Illa de Rodes?
El sistema d’aules d’acollida funciona des de fa quatre anys, però abans ja hi havia altres sistemes. Només canvia la terminologia

Quins alumnes hi assisteixen?
Aquí atenem a tots aquells alumnes que acaben d’arribar o que és el segon curs que hi estan. Normalment el màxim és de dos cursos, encara que sempre hi ha casos específics que els superen perquè, per exemple, no havien estat escolaritzats.

També passen per l’aula d’acollida alumnes d’altres parts d’Espanya que no coneixen el català?
Sí, també. L’única diferència és que segurament hi estaran menys temps.

Depenent de la zona de procedència,tenen menor o major facilitat amb el català?
Sí, és clar. No té res a veure un alumne que vingui de França, que parla una llengua romànica i que hagi estat ben escolaritzada, i una persona que vingui del Marroc i, posat el cas, mai hagi anat a l’escola.

> LES CLASSES
Quines matèries o conceptes es treballen a l’aula?
Principalment es treballa llengua catalana, sobretot oral i des de molts aspectes diferents.

Amb quins mètodes s’imparteixen les classes?
És una classe que ha de ser força dinàmica, participativa i parlada. S’ha de fer molt de teatre perquè potser d’entrada tens 8 alumnes que no entenen gens ni mica el català i són de procedències molt diverses. Sempre treballem en funció de les necessitats concretes dels alumnes.

Quantes hores són a l’aula d’acollida?
El màxim d’hores que nosaltres els tenim són dotze. Amb la resta de la classe, intentem que assisteixin a les classes d’educació física, llengua estrangera
o matemàtiques per a que no perdin massa el seu currículum educatiu.

> LA INTEGRACIÓ
Quins inconvenients té per als alumnes fer classe separats de la resta de companys?
L’inconvenient és que no segueixen el seu currículum ordinari i, per tant, deixen de fer una sèrie d’assignatures que si estiguessin al seu país d’origen farien. El nostre centre intenta que facin el màxim d’hores amb la resta del grup classe, però potser deixen de fer socials o matemàtiques.”

Els centres, més enllà d’aquestes aules, tenen un Pla d’acollida. En què consisteix?
El màxim objectiu és tenir, amb els alumnes nouvinguts, més atenció i precaució per a que se sentin còmodes i ben atesos al centre. Aquests alumnes vénen de cultures tant summament diferents que hem de parar-hi més atenció a l’hora d’explicar-los, per exemple, quin és el seu horari o quines són les aules i professors que tenen.

El centre dissenya aquest Pla?
Sí, ho dissenya el propi centre seguint unes directrius.

* * *


El Pla Educatiu d'Entorn

Per segon any consecutiu, Roses desenvoluparà el Pla Educatiu d’Entorn (PEE), una eina per cobrir les necessitats educatives i socials dels joves més enllà de les aules. Un dels principals objectius d’aquests plans, desenvolupats arreu de Catalunya, és millorar la integració dels immigrants més joves.

A finals de setembre una reunió de de la comissió de representants
del PEE va repassar les activitats desenvolupades a Roses el curs passat i va donar llum verda al projecte d’enguany. A la trobada, al Teatre municipal, hi van participar 54 membres de l’ampli ventall de sectors implicats com centres escolars, polítics, AMPAs, centres culturals, esportius o de lleure.

El regidor d’Educació, Benestar Social, Salut i Participació, Antoni Rodríguez, va anunciar, en declaracions a Empordà TV, “menys quantitat d’activitats però adreçades a un públic més ampli, les quals s’aniran anunciant al llarg del curs”.
Entre les activitats més pròximes destaca l’Aula municipal de Teatre, el Taller de Contes del Magreb i Orient Pròxim, els Seminaris de Músiques del món i el reinici de la Biblioteca Jove.

Els PEE són promoguts pel Departament d’Educació de la Generalitat i compten amb importants inversions de recursos. Enguany, al Pla rosinc, s’hi destinen 192.000 euros, un 12% més que el curs passat. Un terç és cobert per l’Ajuntament i la resta, per la Generalitat.

Publicat a Revista de Roses, octubre 2007

El turisme dels raïms

Els hotels de Roses es preparen per rebre turistes durant el Cap d'any

Parella francesa, d’uns cinquanta anys i amb un nivell econòmic alt. Així són, a grans trets, els turistes que Roses rebrà a finals de mes. “Cap d’any s’ha convertit, juntament amb Carnaval i Pasqua, en una època de forta afluència de visitants”, comenten a l’Oficina de Turisme. I els hotels que obren, pretenen penjar el cartell de ple.

“Passarem el Cap d’any a Roses”, ens explica via electrònica Sandrine, una francesa que està organitzant el seu final d’any. I afegeix: “Hem optat per Roses perquè m’encanta Espanya i els seus paisatges”. Tot i això, normalment l’entorn no és l’únic reclam per menjar els raïms a Roses. Passar la nit del 31 només uns quilòmetres més al nord, a França, a Argelers o a Vilanova de la Raó, significa una despesa extra per les famílies. A més, alguns hotels aposten per la màxima comoditat del client i ofereixen serveis de transport des de Perpinyà. Sense oblidar les revetlles, que combinen música francesa i internacional, amb les típiques sintonies espanyoles de lletra fàcil.

“La nostra clientela aquests dies és francesa”, assegura Francesc Xavier Hornos, cap de recepció del sofisticat hotel Terrassa, “sobretot del Sud, de Tolosa i Perpinyà”. El regidor de Turisme, Gaspar Gallego, s’afanya a ressaltar-ne un altre aspecte: “És un turista que gasta, amb un cert nivell econòmic i que surt per gaudir de les festes i la singularitat del lloc”.

Segons l’Oficina de Turisme, una vintena d’hotels obriran per Cap d’Any. Una part important obre per Sant Esteve i tanca el dia 2. Pocs dies però intensos, diuen. “Per aquestes dates sempre tenim una ocupació molt alta”, explica Susana, recepcionista del Coral Platja, a peu de mar. I la majoria d’hotelers ho corrobora.

Màrius Font, propietari de l’hotel Monterrey, al Passeig Marítim, apunta que són hostes que repeteixen cada any: “obrim pels nostres clients”. Uns clients que fan petites excursions a Figueres o Besalú, i normalment s’interessen per Roses. A l’Oficina de Turisme, ho asseguren: “notem un augment de visites i peticions”.

"És un turista que gasta, amb un cert nivell econòmic i que surt per gaudir de les festes i la singularitat del lloc”, diu el regidor, Gaspar Gallego.

Ocupació alta i client fidel. Més enllà de l’aparença, no és cap fórmula perfecta ni comparable amb l’estiu. Primer, els hotels que se’n beneficien són una minoria, perquè la resta està tancada i no obrirà fins la primavera. “Haurien d’obrir més hotels”, proposa Pere Verdaguer, propietari de l’hotel Els Grecs, “i més comerços, més vida per intentar crear l’ambient de l’agost”. I segon, el fenomen és redueix als grans complexos hotelers de la vila. Al veterà hostal Risech, per exemple, expliquen que no noten gaire el Cap d’Any, ja que no disposen de grans instal•lacions per reunir orquestres, celebracions i balls.

El regidor de Turisme, Gaspar Gallego, fa una valoració positiva d’aquest turisme de Cap d’Any, però creu que cal potenciar-lo. “Hem de ser capaços de fer autocrítica i reconèixer que no disposem de la millor oferta”, reconeix Gallego. El regidor afirma que l’Ajuntament treballa per augmentar aquest perfil de visitants de temporada baixa, però que “la iniciativa privada ha d’assumir un paper molt important”. De moment, els anuncis dels hotels prometen al client que passarà “la nit més màgica de l'any, amb vistes a la Badia de Roses”.

Publicat al Setmanari Empordà, de l'11 de desembre de 2007

Com som els rosincs

L’Ajuntament disposa d’un informe amb centenars de dades sobre l’economia i societat rosinca d’entre 1996 i 2005. És l’Informe socioeconòmic 2005, un dossier d’un centenar de pàgines elaborat per dos economistes de la Universitat de Girona, Modest Fluvià i Ricard Rigall. L’objectiu era “examinar la capacitat de Roses per continuar creixent i proveint benestar als ciutadans”. És una radiografia de Roses.

L'habitatge
A Roses hi ha gairebé 23.000 habitatges, una xifra que convertiria molts habitants en propietaris de més d’una llar. Si no fos perquè, segons l’estudi, el 80% dels habitatges censats a Roses són de segona residència, un percentatge inusual a Catalunya.

Del total de vivendes, 6 de cada 10 són comprades, tot i que Roses té un percentatge de lloguers superior a la mitjana. Les cases i apartaments acostumen a tenir una superfície d’entre 60 i 120 metres quadrats.

I la mitjana d’habitants per llar és de 2’63 persones. La majoria dels habitatges rosincs no tenen descendència, però els que sí, cuiden d’1 o 2 fills de mitjana.

L'economia
El món dels serveis és el gran motor econòmic de la població. De fet, genera el 80% del producte interior brut rosinc. Això significa que el món del turisme, comerç i serveis crea la major part de llocs de treball. 7 de cada 10 rosincs es dedica al sector terciari.

Els negocis de comerç i els serveis estan encarats al turisme. La majoria de comerços es dediquen als aliments, a la roba i al calçat. Per contra, els negocis dels llibres i la premsa, dels articles per a la llar o de productes químics se situen per sota de la mitjana catalana. Més enllà del comerç, la hoteleria capta la major part dels serveis: el 35% dels establiments, el doble que a la resta de Catalunya.

Al món de la pesca, cada vegada s’hi dediquen menys rosincs. Tot i això, el port pesquer és, segons l’informe i amb dades de 2004, el segon de Catalunya en nombre de captures. Fa 3 anys, el port feia el 10’5% de les captures catalanes i creava uns ingressos anuals d’13 milions d’euros.

Mentre es parla de la urgència de posar en marxa la zona industrial rosinca, les dades són contundents. Només el 2’7% de la població s’hi dedica, quan la mitjana catalana és del triple.

L'ocupació
El 53% dels rosincs i rosinques majors de 16 anys treballen. La resta, busca feina (6’4%), estudia (25’4%), treballa a casa (11’8%) o és pensionista (17’8%). La desigualtat entre homes i dones segueix present. Hi ha més persones del sexe femení a l’atur o que no treballen fora de casa.

L’atur a Roses és, segons els autors de l’estudi, “de perfil cíclic molt marcat i estretament relacionat amb la temporada turística”. Mentre que l’atur pot arribar al miler de persones en temporada baixa, a l’estiu no supera els 300. Una tendencia molt més marcada en l’àmbit de l’hoteleria i que afecta més a les rosinques.

Aquesta dependència del turisme té un altra conseqüència. El 90% dels contractes fets a Roses són temporals segons Informe socioeconòmic Roses 2005. Per tant, el nivell de contractes indefinits és molt menor que la mitjana catalana i estatal.

El turisme
7.300 places hoteleres, 5.100 en apartaments i 3.200 en càmping. Aquesta és la quantitat de places que disposava el sector turístic rosinc l’any 2005 durant la temporada alta.

Pel que fa als hotels, tenen millor categoria que a la resta de Catalunya. 6 de cada 10 places hoteleres són de 3 estrelles. Durant el període de major demanda (juliol i agost), els visitants acostumen a passar una mitjana de 4’5 nits.

En els càmpings, les pernoctacions són molt superiors: una mitjana de 7 per viatger. Tot i això, gairebé la totalitat dels campaments són de categoria mitjana i no n’hi ha cap de categoria superior o de luxe.

L’àmbit dels apartaments, una activitat lleugerament a la baixa, registre el màxim de pernoctacions, 11 de mitjana.

Els estudis
“El nivell d’instrucció de la població de Roses és clarament menor que el de la resta de l’Alt Empordà i Catalunya”, conclou l’estudi. El 17% de la població no té cap titulació acadèmica i només el 6’5% té una diplomatura o llicenciatura.

En relació al coneixement de català, el 90’3% l’entén. Les dades, referents al 2001, revelen que el 69’5% el sap parlar i la meitat pot escriure’l.

El transport
L’informe revela que, a Roses, hi ha 0’75 vehicles per habitant. La dada supera la mitjana catalana, però és inferior a la comarcal. 7 de cada 10 són turismes.

5.500 rosincs utilitzen un vehicle per raons de feina. La gran majoria utilitzen el transport individual. A més, 600 persones es mouen en vehicle dins o fora la vila per motius d’estudi.

L'oci
Segons l’estudi Roses disposa de 25 pistes de tennis, 6 sales esportives i 46 piscines a l’aire lliure. Això fa que Roses tingui 1 de cada 3 piscines de la comarca.

Pel que fa als equipaments culturals, l’estudi recull dades de principis de la dècada. Però des de llavors, s’ha inaugurat un teatre, un museu, dues sales de cinema i una nova biblioteca.


Publicat a Revista de Roses, novembre 2007