L'altra cara de la llei

Presentada com el quart pilar de l'Estat del Benestar, la llei de la dependència pateix retards en el seu desplegament. Tots els casos greus haurien de rebre les ajudes, però n'hi ha que encara l'esperen. “No sé quan la començaré a rebre”, comenta Joan Garcia, un rosinc de 29 anys. A l'Ajuntament, la treballadora social Elisa Rigau també ho viu a diari: “No pot ser que algú hagi d'esperar l'ajuda tant temps”.

"Es necessita, es necessita, perquè cuidar una persona denpenent són molts diners", reconeix Pilar Barbarà. Ella i les seves germanes van demanar des del primer dia les ajudes previstes per la llei de la dependència. La seva mare, Anna Portell, de 83 anys, necessita atenció per qualsevol petita acció quotidiana. "No es val per si mateixa", explica Barbarà, "i quan ens van concedir l'ajuda vam estar molt contentes". La prestació els permet cobrir gran part de les despeses: adaptar el llit amb travesseres, buscar un matalàs idoni o instal·lar una grua per moure la seva mare.

Fa tot just dos anys que entrava en vigor la llei de la dependència. El govern de Zapatero la va presentar com el quart pilar de l'Estat del Benestar. El seu objectiu era millorar l'atenció a totes aquelles persones que presenten algun grau de dependència, independentment de l'edat o de si pateixen alguna discapacitat física o intel·lectual. Anna Portell presenta el grau 3 de dependència. Són els anomenats grans dependents, persones sense autonomia personal i que requereixen atenció individualitzada per realitzar accions quotidianes. L'any 2008 tots els grans dependents haurien d'haver rebut l'ajuda. Però no és així. L'administració pública reconeix que hi ha retards en els tràmits i en la rebuda de l'ajuda.

"No tindria sentit no reconèixer els retards. Són una evidència", sentencia Joan Garcia. Els enderrariments s'han convertit en l'altra cara de la prometedora llei. Es calcula que la meitat dels catalans amb grau 3 de dependència encara no reben la prestació. Garcia, un rosinc de 29 anys, pateix osteogènesis imperfecta, coneguda popularment com la malaltia dels ossos de vidre. És un gran dependent, però encara no rep l'ajuda. "En cap moment m'han donat la data en què començaré a rebre-la", assegura. L'àvia nonagenària de Joan Garcia patia la mateixa espera, el mateix endarreriment. La setmana passada va morir sense que la promesa ajuda arribés.

Ni del nombre de peticions, ni del nombre d'ajudes rebudes, ni del nombre de retards. A nivell rosinc no hi ha xifres concretes, perquè la prestació es pot tramitar a través de diferents organismes. Ho asseguren Alba Garcia i Elisa Rigau, treballadores socials de l'Ajuntament de Roses. Recorden l'allau de sol·licituds des del primer matí en què es podia optar a rebre l'ajuda. L'entusiasme general del principi s'ha convertit ara en carpetes amb enderrariments i expedients amb dades pendents. "Nosaltres som els referents de la gent, som els que hem de donar la cara", comenta per telèfon Elisa Rigau.

Les treballadores socials asseguren que es respira decepció respecte la Llei. "Molta", exclama Garcia. "Sí, i tant", corrobora Rigau. "No pot ser que algú estigui esperant tant temps. I sovint quan els informen de la quantitat econòmica o la plaça de residència no s'ho acaben de creure, s'esperaven una altra cosa". Ens comenten que l'atípica quantitat d'institucions implicades en la llei dificulta els processos. Que si aquí confirmen l'ajuda, que si allà no els consta res.

Càlculs a la baixa
"Les sol·licituds van començar a tramitar-se un dilluns", recorda Rigau. "Doncs el divendres abans vam marxar a casa sense cap tipus de model o informació sobre el procés. Vam saber com funcionava amb la gent davant". Una altra de les causes dels retards és aquesta: la falta de previsió. La llei es va tramitar a partir del Llibre Blanc de la Dependència, però no existia cap cens oficial de persones dependents a Espanya. Els càlculs es van fer a la baixa. Joan Garcia, un dels afectats per l'enderrariment de les prestacions, es mostra crític: "Abans de fer una promesa d'aquesta envergadura, s'han de comprovar els recursos disponibles i la situació de les persones amb discapacitat o dependència al país. I llavors que facin la promesa".

"No ens podem queixar gaire", afegeix Garcia, "perquè tal com està la situació econòmica...". Els recursos econòmics han estat una trava més en el desplegament de la llei. Primer, perquè la Generalitat assegura que l'Estat espanyol no compleix la seva part de l'acord. El Departament d'Acció Social i Ciutadania ha confirmat a aquesta publicació que per cada euro que aporta l'Estat, Catalunya en posa tres. I segon problema econòmic, la crisi, que redueix dia rere dia els ingressos de l'adminitració pública.

Les germanes Barbarà s'ocupen de cuidar la seva mare, Anna Portell, que viu a casa. "Tenim dues noies joves que ens ajuden esporàdicament. Més que res per vigilar-la, per no tenir-la sola", explica Pilar Barbarà. El problema afegit és que Espanya no té una bona xarxa de cuidadors per a persones dependents. D'una banda, no hi ha prou gent ni prou formada. I de l'altre, no surt rentable que un familiar decideixi convertir-se en el cuidador de la persona amb dependència: "¿Qui deixa una feina per ajudar algun familiar per 500 euros al mes?", es pregunta la treballadora social Elisa Rigau. I sentencia: "La dependència és un tema important, que ens hem de plantejar tots plegats".

Joan Garcia
“He après a conviure amb la malaltia”

En sortir de casa, la seva mare l'ajuda a col·locar-se a la cadira de rodes. S'acomiaden. Tarda grisa i freda de dissabte. I Joan Garcia enfila el carrer amb força, xerra, no necessita cap ajuda. Cap ajuda, fins que topem amb l'escaló del bar. Una barrera. “Com que la meva malaltia és de naixement he après a conviure amb ella. M'he fet una vida adaptada a la meva situació. Faig com qualsevol persona, però amb les meves limitacions i amb les meves ajudes”.

Garcia, de 29 anys, transmet energia. Treballa a l'Ajuntament de Roses, a l'àrea de Festes. Mentre espera el tallat parla de la seva malaltia, els ossos de vidre: “Afecta al creixement i a la fortalesa dels ossos. Arriba un punt, passada l'adolescència, que la malaltia es queda parada. A partir dels 18 anys és més fàcil de portar”.

Li preguntem sobre la fortalesa psicològica per resistir-ho. “Hi ha algun moment dur, però aprens a conviure-hi. Necessito ajuda per moltes coses quotidianes, però tenir una cadira de rodes amb motor dóna certa llibertat”. Diu que el més difícil va ser de nen, que la seva malaltia no és gaire freqüent i la mainada no ho acaba d'entendre. “Quan més adult ets, més accepten la situació”.

Li agrada trobar-se amb els amics i ajudar als altres. Ha fet tasques de voluntariat amb gent gran. S'acaba el tallat. Li sona el mòbil. Queda d'aquí una estona.

Publicat al setmanari Empordà, 27 de gener de 2009.

"Hi ha moltíssima feina per fer”

Francisco Martínez (PSC). Regidor de Serveis Territorials.


Com valora l’informe que FADIR va entregar a l’Ajuntament?
S’agreix molt. S’agraeix que algú per la seva voluntat es dediqui a recórrer el poble i que ens facin saber quins problemes hi ha, quins llocs no estan ben condicionats. I a més, amb un informe molt agradable i ben fet. És una feina que està molt bé.



De les mesures proposades a l’informe, quines ja s’han dut a terme?
S’agraeix aquesta col·laboració però nosaltres tenim un pla fet, el Pla de Viabilitat de Roses, on tot això ja es contemplava. Va ser elaborat amb l’anterior ajuntament. Té un termini de quatre anys i vol adaptar tot el municipi. Això sí, hi havia algun punt concret de l’informe de FADIR que no sabíem.


Llavors, a curt termini quines serien les prioritats?
Tot això s’està fent ara mateix. I nosaltres ho anem fent poc a poc, desgraciadament no es pot solucionar d’un dia per l’altre. Algun exemple és que hem adaptat carrers on hi ha escales, l’entrada al cementiri, l’accés al CAP, la rampa de l’antic cementiri...

Però hi ha molta feina per fer?
Hi ha moltíssima feina, hi ha moltes zones sense adaptar. El cost total del Pla supera un milió d’euros en quatre anys. A més, ara ens han concedit el Pla de Barris, amb el qual no hi comptàvem i comportarà una millora en l’àmbit de les barreres arquitectòniques. I ara hem tirat endavant una nova ordenança sobre les noves construccions o reformes. Així, quan hi hagi una actuació al carrer ja es farà eliminant qualsevol barrera arquitectònica.

A vegades, les barreres no afecten a la via pública, afecten a comerços. Què es pot fer en aquesta situació?
Nosaltres podem fer campanyes de conscienciació en escoles, comerços... Estem a la disposició del ciutadà.

I quan el ciutadà es troba amb problemes d’accés a comerços, què pot fer?
Es dirigeixen a l’Ajuntament. Hi ha alguns casos que hem pogut resoldre, encara que d’altres són molt més complicats.

Com valora les actuacions fetes en l’àmbit de les barreres arquitectòniques en el primer any de govern?
Va ser una de les primeres coses que vaig preguntar quan vaig entrar a la regidoria. I me n’he preocupat, he parlat amb FADIR.


Es notarà al fi de legislatura?
Jo no em quedaria tranquil si la gran majoria d’aquestes actuacions no s’haguessin fet. Això ho dic de debò. Pensaria que no he fet alguna cosa.


Una entrevista de: Laura Gonzàlez Ortensi i Damià Sánchez Bonmatí

Publicat a Revista de Roses, agost de 2008.

"Encara som una minoria i no ens fan cas"

Narcís Mas. 60 anys. Venedor de la ONCE.



En Narcís treballa a la ONCE, una de les poques empreses que contracta persones discapacitades, segons comenta. A vegades, complir amb la seva feina no resulta gens fàcil. La manca d’accessibilitat als carrers del poble n’és la causa. “Les institucions haurien de sentir vergonya de no fer més coses per les persones que tenim problemes de mobilitat. Encara som una minoria i no ens fan cas”, denuncia en Narcís, que no ha aconseguit l’autorització municipal per adaptar l’entrada de casa seva.

Un reportatge de Laura Gonzàlez Ortensi i Damià Sánchez Bonmatí.

Publicat a Revista de Roses, agost de 2008.

Quan passejar és un repte

La Maria, una rosinca de 71 anys, juga cada setmana a la loteria. Però ja fa temps, des que les cames van començar a fallar-li, que l’aventura d’anar a buscar un dècim a l’administració es va convertir en una tasca cada vegada més difícil. Ara és el seu marit Francisco qui puja els esglaons en el seu lloc. Ella i el bastó que l’acompanya des de fa cinc mesos no hi poden entrar. “A quasi totes les botigues passa el mateix”, explica, “hi ha esglaons a l’entrada i jo sola no hi puc entrar. M’he d’agafar a la porta i al meu marit i moltes vegades ni així n’hi ha prou. Com ho he de fer?”, pregunta mentre assenyala el bastó i abaixa els ulls, “és un desastre cada cop que ho intentes. Si ho aconsegueixes, has d’estar sempre atent. Tens por de caure. Si no, et quedes mirant la porta i et sents molt malament”.

Roses, com moltes altres viles, és plena de carrers i places amb barreres arquitectòniques. Barreres invisibles per alguns, però molt remarcables pels ciutadans amb problemes de mobilitat. “Roses portava anys de retard en aquest sentit”, assegura Faustino López, vicepresident de la Fundació d’ajuda al disminuït de Roses (FADIR). “Els que ens movem en cadira de rodes patim les barreres arquitectòniques i coneixem els punts més perillosos”.

És per això que a finals de l’any passat FADIR va lliurar a l’Ajuntament de Roses un informe que alertava dels principals problemes que es trobaven els ciutadans amb dificultats de mobilitat: voreres sense asfaltar, passos de vianants on es fa impossible creuar, carrers amb esgraons... El dossier recollia fotografies dels punts més conflictius i proposava una sèrie de solucions. “L’Ajuntament hi posa bona voluntat i tot està en marxa”, afirma López, que en les passades eleccions era setè en la llista electoral del PSC.

Diu el vicepresident de FADIR que ja nota petites millores, que vora el Centre d’Atenció Primària es circula millor i que totes les noves obres es construeixen sense barreres. El nou equip de govern també ha instal·lat baranes en alguns carrers amb escales. Però Faustino López no se n’amaga: “Ben bé queda el 90% de l’informe per fer”. Les barreres són a tot arreu. A zones tan transitades com l’avinguda de Rhode, la plaça de Catalunya o el carrer dels Pescadors, i a sectors tan aïllats com les urbanitzacions de la vila.

L’informe de FADIR no és la única eina que té l’Ajuntament per millorar l’accessibilitat. El regidor de Serveis Territorials, Francisco Martínez, ens ensenya un dossier gruixut, pesat i complet sobre el tema. És el Pla de Viabilitat de Roses, una iniciativa de l’anterior executiu que hauria d’eliminar les barreres del poble gràcies a un pressupost que supera el milió d’euros. I el regidor hi suma una font de finançament inesperada: la Llei de Barris que la Generalitat acaba de concedir a Roses, que hauria de convertir el Casc antic en una zona lliure d’entrebancs.

En Narcís Mas, venedor de la ONCE, necessita una cadira de rodes per desplaçar-se. Les barreres arquitectòniques formen part de la seva vida diària des del moment en què surt de casa per anar a treballar fins que finalitza el seu horari laboral. Tot i que observa petites millores, creu que el condicionament de la vila en matèria d’accessibilitat serà lent. Encara més si tenim en compte que molts dels nous carrers de Roses presenten, diu, diverses mancances en aquest aspecte. “No vull dir que tot allò nou no s’hagi adaptat, per exemple, els carrers dels doctors han quedat perfectes. Però a molts carrers principals on no han fet obres, ens faltarien mans i peus per comptar tots els llocs on no pots passar”.

Les barreres, però, no només afecten a les persones amb mobilitat reduïda ni són sempre tan evidents. L’Anna és una ciutadana rosinca mare d’una nena de dos anys i una altra de cinc mesos. Des que van néixer, surt a passejar i a comprar empenyent un cotxet de nadó. “Realment és molt difícil fer les tasques del dia a dia a Roses sense problemes: anar a la carnisseria, a la farmàcia, a la caixa d’estalvis…”, reconeix.

“L’Ajuntament hi posa bona voluntat”, apunta FADIR, “però queda el 90% per fer”.

I és que les fronteres no s’acaben al carrer: els comerços i locals d’oci són un altre enemic de l’accessibilitat. Les escales són a l’ordre del dia i, malgrat les lleis, els locals de nova obertura continuen causant problemes a molts ciutadans. “Et sens molt impotent quan vas al banc i t’han d’atendre al carrer perquè no hi pots accedir”, es queixa Faustino López, que es mou amb l’ajut d’una cadira de rodes. “Convidaria alguns empresaris a seure en una cadira de rodes i anar a treballar així al seu despatx. A veure com ho farien i quina impotència sentirien”, proposa.


Més enllà de les voreres
I els impediments no acaben aquí. Sovint les persones amb algun tipus de discapacitat topen amb problemes que van més enllà de la seva autonomia personal a l’hora de transitar pel carrer. Són traves que afecten a la seva qualitat de vida i que normalment tenen a veure amb l’àmbit econòmic. “Les administracions et donen ajuda si no tens res per viure, a partir d’un mínim amb la declaració de la renda ja no et donen res”, comenta en Narcís des del saló de casa seva. I remarca: “Al món laboral no hi ha feina per les persones discapacitades, almenys que les administracions ho subvencionin”. Segons explica en Narcís el rol de les persones discapacitades no és sempre fàcil en la societat. El desconeixement i la manca de civisme són dos problemes amb què conviuen a diari.

“És difícil fer les tasques del dia a dia sense problemes”, diu una mare amb cotxet.

Des de FADIR proposen impartir classes de civisme als centres educatius de la vila. L’Anna ho ha viscut en primera persona i creu que la conscienciació social i la implicació política a hores d’ara és insuficient. “Jo sincerament no era conscient del que suposava viure en la pròpia pell totes aquestes dificultats que provoquen les barreres arquitectòniques fins que he hagut de compartir el meu espai amb un cotxet. I penso que els tècnics i els polítics que són els que han de vetllar pel benestar dels ciutadans haurien de tenir dins la seva escala de prioritats les moltes barreres arquitectòniques que queden encara al nostre poble”.

Tots hi estan d’acord. Reclamen més implicació dels polítics locals. En Narcís ho té clar: “Jo convidaria qualsevol polític que s’assegui a una cadira de rodes, que FADIR li subministraria, i es passegi pels carrers de Roses. Aviam, després què hi diuen”.


Un reportatge de: Laura Gonzàlez Ortensi i Damià Sánchez Bonmatí

Publicat a Revista de Roses, agost 2008