"La millor casa de tot Roses"

“Mira, aquí hi he viscut jo!”, exclama als seus fills cada vegada que passen per davant del Far de la punta de la Poncella. Xavi Fernández ha passat mitja vida en fars. Fins als 8 anys a Mallorca, a un far de Sóller, i després, al de Roses. “El meu avi s’encarregava del far de les Medes i el meu pare va demanar venir al far més pròxim”. Així, el seu pare, Antonio Fernández, va venir amb la seva muller i els seus dos fills bessons a ocupar-se del far de Roses. Hi serien una quinzena d’anys, fins a la dècada dels noranta.

Recorda que una vegada van dir-li que vivia a la millor casa de tot Roses, i ara ho corrobora. “Viure en un far és una cosa molt especial, almenys per a mi”, relata evocant el passat. “Ara és quan te n’adones. Quan ets petit no acabes mai de valorar-ho. Sempre havia viscut en un far i estava acostumat a tenir aquella casa amb un jardí enorme”. El Xavi jovenet gaudia de l’enorme espai per jugar, i de baixar a cabussar-se al mar a la mínima que la calor picava, i de contemplar aquelles grans vistes des de casa. “A les nits d’estiu era una passada. Veies tot de vaixells, tot de llums. Era com si veiessis el cel ple d’estrelles, però al mar”.


La família Fernández al Far / Arxiu familiar


Sembla que el tema l’absorbeix. Parlem dels apassionats dels fars, també dels seus familiars que han estat faroners o del final de la professió. De cop, sense voler-ho, la taula de fusta d’un bar cèntric de Roses es converteix simbòlicament en mar. I la tassa del cafè sol, en far. I el platet del donut, en un vaixell. I volten per la taula per il·lustrar com funciona i per què serveix un far. “A vegades penso que, si m’hagués de replantejar les coses, realment m’agradaria recuperar la tradició faronera de la família”, es confessa Fernández, que és optometrista de professió.

Xavi Fernández es mostra partidari de la reconversió del far de Roses. Defensa que s’obri a la gent, que es conegui i que no s’oblidi. Qui sap si una escola nàutica, una hostatgeria o un centre d’investigació. “Sigui quina sigui la funció, crec que s’hauria de poder visitar”.

Publicat al setmanari Empordà, del 30 de desembre de 2008

Faroners d'ahir i d'avui

El Far de Roses està totalment automatitzat i controlat des de Barcelona. De tant en tant, un tècnic, Miquel Molina, visita les instal·lacions per comprovar que tot funcioni. És un faroner del segle XXI, un tècnic que s’ocupa del manteniment. Les famílies faroneres que residien a l’edifici jan han quedat enrere. “És una pena que s’hagi perdut l’ofici”, es lamenta Xavi Fernández, que va viure una quinzena d’anys al far rosinc.



Són les vuit i deu del matí. M’intento encabir al seient del darrere del cotxe, envoltat de draps, cubells, algun fregall i altres invents per netejar. La música flamenca i de copla sona amb força a la ràdio. A fora bufa un vent tossut, cau una pluja fina però insistent i la mar té un color que espanta. M’han dit que entri al cotxe, que allà fora em glaçaré, que en tenim per una estona. Antonio Guerrero i José Antonio Puyol s’encarreguen de la neteja del far de Roses. M’han dit que en tenim per una estona, que en Miquel ha patit un contratemps de camí cap a Roses, que s’ha trobat una carretera tallada. I Miquel Molina, a qui esperem, és el tècnic que s’ocupa del manteniment del far de Roses. És un faroner del segle XXI.

Al Far d’avui dia ja no hi viu ningú i està totalment automatitzat. Com la resta de fars, és competència de l’Autoritat Portuària de Barcelona des de 1991, un organisme que té desplegats tres tècnics a la Costa Brava. Un d’ells, Miquel Molina, resident a Banyoles, normalment s’ocupa dels fars de l’Alt Empordà, de Portbou a l’Escala. “Com a màxim, passem per cada far cada quinze dies. Però n’hi haurà on gairebé mai hi vas i d’altres que potser hi aniràs tres cops per setmana si té una avaria”, explica mentre desactiva l’alarma de l’edifici. “El de Roses no dóna problemes, té una instal·lació molt senzilla”.

El seu nom és Far de la punta de la Poncella, a Roses, al peu del puig Rom, en servei des de 1864. És fix, o sigui, el llum és intermitent en lloc de fer voltes a mode de radar. A diferència del seu veí del Cap de Creus, és únicament marítim i cobreix una distància màxima de vint milles —uns 37 quilòmetres. Com tots els fars té un joc personalitzat de llums curtes i llargues que l’identifica. Miquel Molina ho explica mentre comprova registres, repassa la maquinària i ho anota tot en un quadern oficial, inclosa la nostra visita.

De guàrdia
Treballa amb rapidesa i agilitat. Vora l’entrada hi ha una tauleta de despatx, un ordinador antiquat, màquines que registren dades i un generador elèctric per garantir que el far sempre faci de far. L’automatització va ser progressiva fins enllestir-la a mitjans de la dècada dels noranta. I així, des de Barcelona, ho saben gairebé tot del far rosinc: si ha entrat algú, si s’ha apagat el llum o si ha fallat alguna màquina. Gairebé tot. I els tècnics, els faroners del segle XXI, poden rebre lluny de Roses una trucada d’urgència, com si fossin un cirurgià de guàrdia.

“És una pena que s’hagi perdut l’ofici de faroner”, es lamenta en Xavi amb cara de nostàlgia. Xavi Fernández, rosinc, 39 anys, és membre de la penúltima família que va viure a l’edifici. “El faroner era el que s’encarregava de tots els llums de senyalització del Far i del Port. El llum havia d’estar encès tota la nit. Però a mesura que les tecnologies van avançar, el faroner va deixar d’estar tota la matinada en vela”, recorda. Una alarma avisava al seu pare, el faroner Antonio Fernández, de qualsevol incidència.

Encara queden restes de la vida al Far. L’antic habitatge té el senyal elèctric tallat, però a les fosques s’hi intueix el menjador amb una taula circular al centre, i els passadissos amb la pintura caiguda, i les habitacions on ara ressona qualsevol mínima vibració. Els encarregats de la neteja han fregat amb tanta energia que ja hem de sortir de l’edifici.

El jardí i l’hort són grans i espaiosos, amb unes vistes impressionats. Bufa el vent. Preguntem al tècnic Molina sobre els projectes de l’Ajuntament rosinc de reconversió del Far. “Hi ha un projecte en marxa però no en sé gaire res més”, respon. Les converses polítiques són amb l’Autoritat Portuària, però recorda una visita recent de tècnics del Consistori per estudiar els espais de què es disposen.

Feina enllestida, avui els esperen més fars de la Costa Brava. No m’estic de caure en el tòpic, no m’estic de fer a Miquel Molina aquella pregunta que tothom li fa: “Encara tenen utilitat els fars?”. “Quan navegues els necessites veure”, contesta Molina, que sempre ha treballat vinculat a la mar. “Els vaixells avui dia podrien navegar a cegues, però no hi ha ningú que estigui navegant així ni que ho vulgui fer. Quan tu entres per aquí, i és de nit, i hi ha tempesta, i tens radar i GPS, i ho tens tot, vols veure el far igualment. Et tranquil·litza”.

Publicat al Setmanari Empordà, del 30 de desembre de 2008.

Neda que nedaràs

Festa Major: les Cucanyes i l'Empaitada d'Ànecs

“Veus que durant vint minuts l’ànec aquell neda i neda i s’escapa. I el noi darrere, i no l’agafa, i quan ja sembla que el té, torna a escapar! És molt divertit”, explica Joan Prats amb un somriure d’orella a orella. Prats és el portaveu dels Amics de les festes i tradicions de Roses, una entitat cívica que concentra la seva feina per Festa Major. Organitza el dia 16 l’Empaitada, la festa del primer que agafa l’ànec, i les Cucanyes, la celebració de l’últim que cau a l’aigua. Diu el portaveu que són dos actes oberts, participatius, gratuïts, on tothom pot col•laborar-hi.

Ja fa més d’un lustre que els Amics de les tradicions rosinques treballen en plena Festa Major. L’associació nasqué de forma espontània quan l’Ajuntament de Roses va voler deixar d’empaitar ànecs. Un grup de joves i no tan joves es va entossudir en salvar la festa, en conservar una de les més veteranes tradicions del poble. En Joan fa memòria: “Vam recollir firmes i vam poder demostrar que no érem quatre sinó 1.500 persones a favor de la festa”. I sí, van arribar a un acord. L’associació organitza la festa i l’Ajuntament hi dóna suport. Esperen que enguany l’Empaitada compti amb cent ànecs, mig miler de participants i un nombrós públic. “N’hi ha molts que miren i s’hi acaben tirant”, remarca.



El portaveu dels Amics sembla cansat de la polèmica sobre l’Empaitada, sobre si els ànecs pateixen i sobre si la festa incompleix la llei. Actualment l’associació suma 200 rosincs, i fer-s’hi amic és lliure i gratuït. “Som gent que hem viscut la festa des que érem petits”, comenta el portaveu. I és que s’explica per Roses que l’Empaitada d’ànecs és una de les tradicions més antigues del poble. Està documentada des de 1918, però molts autòctons asseguren que els avantpassats ja perseguien aus al mar des de molt abans. “Avui dia és una festa molt integradora”, assegura amb orgull en Joan. “Hi ha gent de Roses de tota la vida, hi ha els fills dels immigrants castellans que van venir fa trenta anys i ara també hi ha magrebins, francesos i alemanys que viuen al poble”.

La cara d’en Joan s’il•lumina quan parla dels ànecs i les cucanyes, dels riures del públic i les caigudes dels més intrèpids. Ell hi participa? No, no pot. Potser d’aquí uns anys la seva joveníssima filla seguirà la tradició. Però no, no pot, respon amb certa pena. Forma part de l’organització i ha de controlar l’espectacle. “Cada any posem més mesures de seguretat per a les persones i els animals”, assegura. I es marca un repte: “Hem d’anar inculcant a la gent que no tingui en males condicions l’ànec que ha agafat. O el mates i el menges com marca la tradició, o el tens en un bon lloc: amb aigua, menjar, sense gaire sol”. Els Amics de les festes i tradicions de Roses compren els ànecs sota registre sanitari i donen l’opció als participants de retornar l’animal un cop pescat.

Xof
L’Empaitada és l’acte que reuneix més curiosos, més participants i més expectació. Però també el dia 16, una estona, els Amics celebren les Cucanyes. Qui aconsegueix creuar un pal greixós i relliscós sense caure, premi, una tovallola enguany. Qui no arriba a la bandera del final, xof, cau a l’aigua. “Ets allà amb els companys”, recorda. “És molt divertit: aviam si aquell l’agafa, mira aquell que ha caigut, l’altre ha fet només un pas... si vas en grup, rius molt”.

I riu, aliè al despatx des d’on es contempla el taller de motos que regenta. Veu futur a l’Empaitada i a les Cucanyes? “Sí,sí,sí, i tant. Veiem futur a la festa, tenim el suport de l’Ajuntament, posem moltes mesures de seguretat i atraiem molta gent”.

Les Cucanyes
“La gent es tira a l’aigua, un mitjà hostil a l’home i propici a l’ànec. Des d’una barca es tiren ànecs i la gent intenta agafar-los. Si ho aconsegueix, pot endur-se l’ànec”

L’Empaitada
“Consisteix en un pal de fusta rodó sobre el mar que l’omplim de greix i té una bandera al final. Si aconsegueixes arribar-hi abans de caure a l’aigua, tens premi”

Publicat al Setmanari Empordà, del 5 d'agost de 2008

Tresors i secrets plens de bellesa

Sovint desconeguda, ignorada i, fins i tot, oblidada. Descuidada durant dècades i silenciada per la mediàtica Empúries. La Ciutadella de Roses, marcada per segles d’història, demana ara que la contemplin, que l’elogiïn, que la visitin. I és que les platges rosinques atrauen milers de turistes i veïns empordanesos, però en total només ocupen cinc quilòmetres de longitud. Només, si ho comparem amb els 46 quilòmetres quadrats del terme municipal de Roses, una de les majors superfícies de la comarca. Una extensió que acull la terra humida d’aiguamolls, l’abrupta costa del Cap de Creus i senders elevats amb vistes inabastables, però també un notable patrimoni històric, sovint subestimat.

“La Ciutadella és encara força desconeguda, està per descobrir”, reconeix Gemma Vieyra, arqueòloga responsable de la difusió del patrimoni del recinte monumental. Explica que molts estiuejants queden sorpresos quan entren a la Ciutadella. Diuen que és més gran del que es pensaven, que mira que havien passat vegades per allà davant sense aturar-se. “S’hi pot venir a gaudir, a passejar, a llegir sota un arbre o a fer fotos de racons preciosos”, enumera la Gemma asseguda de bon matí en un banc amb vistes al recinte. “Però també s’hi pot venir a conèixer el lloc, perquè aquí hi ha recollida tota la història de Roses”. Anys enrere, la Ciutadella dormia oblidada i només rebia la visita de la mainada del poble que s’hi colava per jugar: “era un lloc salvatge i feréstec”, recorda Vieyra. No obstant, les conegudes com muralles ara volen i poden apropar a la gent la història renaixentista, medieval i clàssica.

I més enllà. Si el visitant vol indagar més enllà, en els orígens humans, en la prehistòria, l’espera a Roses una passejada completament aïllada del tràfec del turisme de masses: la ruta megalítica. És una recepta excel•lent per qui vulgui veure dolmens i menhirs, descobrir la flora del Cap de Creus o, simplement, gaudir de panoràmiques excepcionals del mar i de la terra de l’Empordà vora el dolmen més gran de Catalunya. Se sent llibertat contemplant aquestes vistes o circulant per la carretera que duu a Jóncols. D’una banda, natura verda sense embuts i de l’altre, la immensa mar, a vegades brusca i brava quan la tramuntana fa de les seves.

Hi ha espectacle al matí quan les barques surten a pescar amb tanta pressa que qualsevol diria que el peix s'acaba.

Faci el que faci la tramuntana, el port pesquer pot ser una indret per passejar. No ens enganyem, la seva bellesa no eclipsa al visitant però té el seu encant, perfumat per aquella olor de peix i mar alhora. Hi ha espectacle, per exemple, al matí quan les barques surten a pescar amb tanta pressa que qualsevol diria que el peix és a punt d’acabar-se. I mentrestant, la sirena de sortida i les gavines ressonen per mig poble, llavors amb els carrers buits, com si les masses de turistes no existissin. De fet, els rosincs ja se les empesquen per desconnectar dels milers de visitants que arriben per tenyir les seves pells de vermell. Les cales són una bona solució: allunyades, discretes, menys concorregudes i d’una bellesa extraordinària. Com si fos un secret dels autòctons, hi ha cales que s’omplen de rosincs els diumenges. La Pelosa, per exemple, una cala petita i íntima, antic refugi de pescadors, a tocar del Cap Norfeu. Els rosincs la gaudeixen, i desitgen que no hi arribin els forasters. Ben pensat, per complir el seu desig, hauria estat millor no desvetllar el nom de la cala. Conservar el secret.

Publicat al setmanari Empordà, de l'1 de juliol de 2008.

L'ànima immutable

L’Iu és rosinc, té 5 anys i, des que va marxar de la Llar d’infants, fa classe en un mòdul prefabricat. A classe juga i aprèn amb companys vinguts de tot el món. La seva mare, la Sílvia, també és rosinca de tota la vida. Però a l’edat de l’Iu estudiava a una escola de parets antigues, gruixudes i blanques. I a la seva classe no hi havia gaire mestissatge cultural. I és que les aules són un reflex de la societat, dels canvis viscuts a Roses en les darreres dècades. I els mestres i professors han estat uns espectadors privilegiats d’aquestes transformacions.

Roses ha canviat i sobretot ha crescut, però conserva les arrels del poble de sempre. Un poble on, de bon matí, a la fleca o a la botiga dels diaris, la gent se saluda, xerra i dóna records per la família. Lluny de la impersonalitat de les ciutats, les notícies i les xafarderies corren pels carrers. Sí, que demà hi ha concert al teatre o que, mira per on, els veïns no se’n surten amb la botiga que han obert.

“Quan vaig arribar, Roses era un poble petit que ja s’havia obert al turisme i amb una sola escola”. Ho recorda Anna Massip (Badalona, 1934), mestra que a finals dels anys seixanta va fundar l’única escola concertada del municipi, coneguda popularment com L’academia. “Però ràpidament va arribar molta gent a treballar al món de la construcció i del turisme. Ja instaurada la democràcia, la Generalitat va compensar aquest creixement amb l’ampliació de les infraestructures educatives”.

Des del saló de casa seva, ple de llibres diversos i guies per aprendre anglès, Massip ens explica: “Roses és una població antiquíssima i crec que això crea una cultura pròpia i una manera de ser especial. Però jo m’hi vaig sentir molt ben acollida, aquí”. És un dels grans canvis de les darreres dècades a Roses, la notable arribada d’immigrants, de persones vingudes de més lluny o de més a prop.

Quan els dies s’allarguen, al capvespre, les places de Roses s’omplen de nens que s’entretenen als gronxadors mentre que les mares els contemplen des dels bancs. Això sí, d’una banda hi ha les mares d’origen àrab i de l’altra, d’origen espanyol. Una frontera il•lusòria les separa. Roses ha sabut afrontar l’arribada d’immigrants? Imma Carrión (Roses, 1959) és professora de l’IES Illa de Rhode especialitzada en atenció a la diversitat i no n’està del tot orgullosa. “Els rosincs han acceptat bé els canvis de la vila. Però em dol sentir com la gent parla dels marroquins, per exemple. I és gent de qui no t’ho esperes. Sents coses que no et dirien dels vinguts d’Europa”.

I Roses creix. El professor de l’IES Cap Norfeu Salvi Jacomet (Roses, 1951) no amaga la seva sorpresa: “A Roses cada vegada hi viu més gent. Si ja som 20.000 habitants és perquè la gent es guanya la vida... Sincerament no sé com, però se la guanya”. Sembla capficat en l’assumpte. El turisme ha guanyat força, i altres ocupacions tradicionals perden gas any rere any. De fet, pels volts de Setmana Santa, els rosincs veuen obrir sempre nous comerços amb noms extravagants, amb poca esperança de vida i amb propietaris desconeguts. Sembla que a Roses és fàcil fer diners, comenta Jacomet, i a les escoles ho noten. “Pels joves rosincs és molt fàcil treballar a l’estiu i aconseguir diners”, ens diu Carrión. “Molts estudiants deixen a la lleugera els estudis però saben que de seguida trobaran feina. N’hi ha que diuen que viuran millor que els futurs llicenciats. El que no veuen és que la feina de cambrer o de dependent no sempre els donarà per viure”.

No sempre, perquè l’economia rosinca és molt inestable, potser massa depenent del sol i de la platja. I aquesta economia d’inacabables jornades de treball, de festius sense festa té conseqüències en la societat. Ens expliquen els ensenyants que les feines de cara al turisme ocupen moltes hores i fa que molts nois estiguin desatesos en sortir de classe o que se’n vagin de vacances en ple curs escolar.

Diuen que el turisme crema, però el món de la pesca perd força dia rere dia. Diu Salvi Jacomet que “nanos que vulguin dedicar-se a la pesca ja no en conec. Per contra, quan jo era més jove sí que n’hi havia que marxaven a pescar”. Això sí que ha canviat. Amb certa tristor i resignació, la vila veu com els seus vincles amb una tradició tan arrelada a Roses es debiliten. L’Imma afegeix: “només sents alguns alumnes marroquins que van a descarregar caixes al port i, a canvi, reben una bossa amb peix per dur a casa”.

Ens comenta Ana Massip amb un somriure que té “la sensació que l’esperit del pescador té tendència a crear associacions potser perquè dalt de la barca es passa por i es creen vincles”. La vila té associacions, algunes actives i d’especial importància, però el panorama social no ha canviat molt amb els anys. Ni els rostres. Hi ha una Roses submergida, anònima, amb certa reticència als actes socials. I un cercle de rosincs actius, visibles però segurament en minoria. “Quan vas a una conferència o al teatre sempre et trobes la mateixa gent, que és gent de Roses o gent que porta molts anys aquí i que està plenament integrada a la vila”, il•lustra Carrión amb el seu parlar segur però reflexiu.

Fa poques setmanes, l’alcaldessa de la vila va aparèixer plena d’orgull i alegria a la televisió local: la vila havia arribat als 20.000 habitants. Roses passava a ser considerada ciutat. Sí. Però Roses és ciutat? “Tu creus que és una ciutat?”, ens contesta Massip, “Jo crec que Roses és un poble i tan debò que ho conservi”. Unanimitat total entre els entrevistats. Els anys han passat, la població s’ha inflat, les activitats econòmiques no són les mateixes... però l’ànima de Roses segueix immutable.

Són les veus de tres rosincs, de generacions i vides diferents. Però tots coincideixen. Ho diuen tres veus que han ensenyat a milers de ciutadans, que han vist créixer Roses des de les aules. I des de més enllà: “al cap dels anys em trobo alumnes pel carrer i em recorden i em paren. I em diuen que a l’escola potser em donaven mal de caps però que ara treballen i que el seu superior està molt content d’ells”, comenta l’Imma. Una prova més que els carrers de Roses, de moment, tenen ànima de poble. D’aquí un temps, aquell xiquet de 5 anys, l’Iu, ens dirà què en pensa.

Publicat al suplement especial d'Empordà en motiu del 30è aniversari de la publicació. 24 de juny de 2008.

Quan als olivars hi havia vida

Una excursió recorre les antigues terres de conreu del Cap de Creus



“El Cap de Creus és tot un món”. Així va començar Arnald Plujà, historiador i gran coneixedor del Cap de Creus, una visita per les terres que envolten Cala Jòncols el passat diumenge. Plujà va revelar que, darrere de cada rierol o cada feixa, s’hi amaga una història. Perquè al Cap de Creus, ara amb les terres abandonades i altament protegides, hi havia bategat vida anys enrere.

Els pagesos havien viscut i, sobretot, treballat en aquestes terres. Però ara, d’aquella vida, només en queden restes. Moltes feixes, que separaven els terrenys desnivellats de la zona, s’han convertit en murs semiderruïts i envoltats de pedra esmicolada. I els cultius, oliveres i vinyes, veuen passar les estacions sense que ningú es preocupi pels seus fruits.

Hi ha una excepció: l’olivar de Jòncols. Ningú se n’ocupa, però es conserva gairebé intacte. “Aquest olivar és descomunal”, deia apassionadament Plujà, “cada esgraó està treballat de manera extraordinària”. Les feixes segueixen immòbils i resistents. I encara hi ha barraques, fetes de roques del propi terreny, on s’hi pot entrar, asseure-s’hi i estar a la fresca com feien els pagesos fa un segle.

Els camperols, que venien de Roses o Cadaqués, disposaven de per vida de les terres, sempre i quan cedissin una part al senyors. Però la temuda fil•loxera, l’implacable fred de 1956 o l’atractiva feina que generà el turisme van ser factors determinants per allunyar els camperols dels olivars i de les vinyes, argumentava Plujà.

El públic escoltava encuriosit les explicacions del guia. Era una trentena de persones de totes les edats, que va trobar “molt curiós i meravellós” l’olivar i els seus secrets. L’Hotel Jòncols va organitzar la sortida. De fet, era una caminada inaugural perquè l’organització té previst convertir l’hotel en un punt de trobada d’excursionistes del Cap de Creus. I és per això que a partir del març, quan el negoci reobri, prepararan sortides mensuals obertes a tot el públic interessat en el patrimoni natural de la zona.

Publicat al setmanari Empordà, del 6 de novembre de 2007