La capital francesa de Catalunya

Dit i fet. “Vaig jubilar-me, vaig decidir vendre la casa i me'n vaig venir cap aquí”, recorda Régine Tricot, una francesa afincada a Roses. Enrere van quedar les seves classes de matemàtiques en un institut, el clima del nord de França, l'estrès de la rutina. Es va instal·lar a Roses, una vila mediterrània on estiuejava des de feia 37 anys.

Així és la història de la Régine, però podria ser-ho de molts altres rosincs amb noms afrancesats. De fet, Roses és la població de Catalunya amb la comunitat francesa més nombrosa, segons confirma el Consulat barceloní. Traduït en xifres: un 7'6% de la població censada a Roses és de nacionalitat francesa, o sigui, uns 1.550 ciutadans. Tot i això, les xifres exactes són difícils de determinar.

“Sí, són difícils de determinar”, reconeix Màrius Fàbrega, cònsol honorari de França a l'Alt Empordà. “Hi ha molts francesos que van i vénen constantment, durant tot l'any, i no estan censats”. Fàbrega, nascut i criat a Catalunya, sap de què parla. El seu contacte amb la població gal·la a la comarca és constant: noves inscripcions, baixes per defunció, carnets d'identitats, passaports, dubtes... “Aquest càrrec té una llarga tradició a la comarca”, recorda Fàbrega, advocat de formació.

Transmet hiperactivitat, energia i seguretat quan atèn els ciutadans al seu despatx figuerenc. Almenys així se sent des de la sala d'espera, silenciosa i amb revistes en francès. Una d'elles és titula Le petit poisson, de 120 pàgines, trimestral, amb una tirada de 5.000 exemplars, a tot color. S'edita a Roses i la seva directora es diu Régine Tricot. Sí, la mateixa, la professora jubilada afincada a Roses.

“Fa dotze anys que en sóc directora”, explica vestida de negre absolut. “És una publicació amb seccions fixes elaborades per col·laboradors, la majoria francesos residents a Espanya”. Sona el timbre. Bonjour, bonjour, se sent de fons. Tricot destaca la importància de la publicitat per garantir la gratuïtat de la revista: “Actualment tenim un comercial que se n'ocupa. Una bona part dels anunciants són empreses catalanes, a qui traduïm els textos publicitaris al francès”. Sona el timbre. Bonjour, bonjour, es torna a sentir.

I és que Le petit poisson, traduït al català com El peixet, és la revista de l'Amicale, una associació altempordanesa de francòfons. La seu és a Roses, en un apartament mig buit però amb una abundant biblioteca en francès, un parell sofàs de cuir i taules de tertúlia. De nou, el timbre. Bonjour, bonjour. El tràfec és constant divendres a la tarda.

Un dels fundadors de l'entitat és Màrius Fàbrega. Sí, el mateix, l'advocat amb funcions de cònsul. I la presidenta actual es diu Caroline Daullé, una jubilada francesa afincada a Roses que ja té mitja familia a Catalunya. “L'Amicale ha permès consolidar els vincles entre la comunitat francesa a la comarca i ajudar els nostres compatriotes acabats d'arribar”, descriu. Organitzen “petanca, jocs de taula, cinema, sopars, conferències, picnics, excursions, viatges...”, ennumera amb ritme la presidenta, com si s'hagués après la llista de memòria.

Caroline Daullé és major de 60 anys, com el 40% dels francesos censats a Roses. La seva recepta per jubilar-se amb qualitat de vida té tres ingredients essencials: sol, tranquil·litat i bellesa. A l'associació expliquen que Roses produeix bones collites dels tres ingredients, que els agrada, que s'hi integren molt bé. L'únic problema és la llengua. Alguns se senten massa grans per aprendre, d'altres no troben el moment per practicar: “Els comerciants parlen en francès, ens contesten en francès i la gent no troba la utilitat d'aprendre l'espanyol”, comenta a la seu de l'Amicale, Régine Tricot, que sí que parla castellà.

L'associació els brinda l'oportunitat i una bona colla l'aprofiten. Setmanalment la seu de l'entitat acull una hora de conversa en castellà. ¿I el català?, preguntem. Aquí les cares canvien: que és una llengua molt complicada, que vaig provar-ho i vaig desertar, que només s'utilitza a Catalunya.


El català espanta
Ens apropem a un local regentat per francesos. En Dominique, que dirigeix aquest bar a primera línia de mar, no entén la importància que es dóna al català i sentencia en francès tancat: “El nacionalisme no et fa menjar i aquí sembla que no ho vegin”. És exagent de seguretat en un estadi parisenc i és l'altra cara dels francesos a Roses: empresaris de mitjana edat. Segons dades de l'Ajuntament, 97 activitats econòmiques estan a nom de titulars francesos, un 7% del total. “Aquí hi ha menys pressió fiscal, no tens la sensació que et van al darrere”, comenta en Dominique al seu bar.


Menys impostos, menys tràmits administratius i una estimulant demanda són l'asquer per a metges, dentistes, fisioterapeutes, restauradors i botiguers. “Fa sis anys que som aquí i n'hem tardat tres per atraure el públic autòcton. Ara el local s'ha convertit en un bar de referència per la seva decoració atractiva i perquè està obert tot l'any”, explica orgullós en Dominique, que duu una camisa blanca amb una marca de licor brodada al pit. La Joanna, en canvi, acaba d'arribar. Regenta des de fa sis mesos una llampant botiga de roba interior mentre que les seves filles viatgen a diari a França per anar a l'escola. “De moment m'està costant l'idioma perquè portava vint anys sense parlar l'espanyol però la gent m'ajuda. Els clients de Roses es fan entendre com poden”.

La Joanna ens comenta en francès que se sent ben integrada. Però no tothom percep una bona adaptació de la comunitat gal·la a Roses. “No veig que facin gaire esforç, tinc la sensació que viuen entre ells”, opina Françoise Lloançy. “Sí que s'adapten en alguns aspectes, participen en alguns actes, però sempre van plegats, a la seva”. De sang rosinca i criada a França, la Françoise s'ha involucrat més d'una vegada en el món associatiu i polític del poble. Se sent empordanesa, catalana. “He parlat amb molts francesos i molt pocs fan esforços per a la integració”, conclou.

Més pes de la llengua francesa
El Consolat francès a Barcelona, encapçalat per Pascal Brice, s'ha marcat un repte: potenciar l'estudi de la llengua francesa a les aules de la comarca. Fa gairebé un any, en visita oficial a Roses, Brice va plantejar la seva intenció a l'Ajuntament i les converses segueixen vives. “El procés és lent però el contacte continua”, comenta l'alcaldessa rosinca, Magda Casamitjana. I subratlla: “Roses es va oferir per acollir el liceu francès a la comarca. Volem que el francès sigui una llengua viva i de carrer”.Casamitjana, formada al Liceu francès de Barcelona, visita de forma regular l'Amicale de francòfons. “Oh! Hi ha una excel·lent relació amb l'alcaldessa, com també ho era amb el seu precedent, Carles Pàramo”, exclama Caroline Daullé, la presidenta de l'entitat. L'alcaldessa aposta per la interrelació: la comunitat francesa pot aportar “la seva cultura i la seva manera de fer”, i l'administració pública pot treballar per a que coneguin la societat catalana i el seu funcionament.

Publicat al setmanari Empordà, del 28 d'octubre de 2008.

Les solucions pels més joves

Tutora de l’aula d’acollida de l’IES Illa de Rodes

“Intentem fer una immersió lingüística i aconseguir que se sentin ben atesos”

Les classes d’acollida volen facilitar l’adaptació dels alumnes al centre

Els diversos centres escolars públics de Roses disposen d’aula d’acollida per els alumnes que acaben d’arribar a Catalunya. Al’IES Illa de Rodes és una classe petita i amb poques taules. Els alumnes, quatre en el moment de la visita, semblen treballar en equip, tot i les seves diferències d’edat, llengua i procedència. La seva tutora, que prefereix mantenir-se en l’anonimat per ressaltar la feina col·lectiva de tot el claustre de professors, n’explica l’objectiu i el funcionament.

Què és una aula d’acollida?
L’aula d’acollida és el recurs que tenen actualment les escoles, tant a primària com a secundària, per alumnes nouvinguts que s’incorporen al nostre sistema educatiu. Aquests alumnes no coneixen la llengua i, per tant, no poden seguir amb normalitat les classes. Des de les aules d’acollida s’intenta fer una immersió lingüística
per a que puguin en un futur incorporar-se a una aula ordinària. També es pretén aconseguir que se sentin ben acollits i ben atesos.

Des de quan existeix a l’IES Illa de Rodes?
El sistema d’aules d’acollida funciona des de fa quatre anys, però abans ja hi havia altres sistemes. Només canvia la terminologia

Quins alumnes hi assisteixen?
Aquí atenem a tots aquells alumnes que acaben d’arribar o que és el segon curs que hi estan. Normalment el màxim és de dos cursos, encara que sempre hi ha casos específics que els superen perquè, per exemple, no havien estat escolaritzats.

També passen per l’aula d’acollida alumnes d’altres parts d’Espanya que no coneixen el català?
Sí, també. L’única diferència és que segurament hi estaran menys temps.

Depenent de la zona de procedència,tenen menor o major facilitat amb el català?
Sí, és clar. No té res a veure un alumne que vingui de França, que parla una llengua romànica i que hagi estat ben escolaritzada, i una persona que vingui del Marroc i, posat el cas, mai hagi anat a l’escola.

> LES CLASSES
Quines matèries o conceptes es treballen a l’aula?
Principalment es treballa llengua catalana, sobretot oral i des de molts aspectes diferents.

Amb quins mètodes s’imparteixen les classes?
És una classe que ha de ser força dinàmica, participativa i parlada. S’ha de fer molt de teatre perquè potser d’entrada tens 8 alumnes que no entenen gens ni mica el català i són de procedències molt diverses. Sempre treballem en funció de les necessitats concretes dels alumnes.

Quantes hores són a l’aula d’acollida?
El màxim d’hores que nosaltres els tenim són dotze. Amb la resta de la classe, intentem que assisteixin a les classes d’educació física, llengua estrangera
o matemàtiques per a que no perdin massa el seu currículum educatiu.

> LA INTEGRACIÓ
Quins inconvenients té per als alumnes fer classe separats de la resta de companys?
L’inconvenient és que no segueixen el seu currículum ordinari i, per tant, deixen de fer una sèrie d’assignatures que si estiguessin al seu país d’origen farien. El nostre centre intenta que facin el màxim d’hores amb la resta del grup classe, però potser deixen de fer socials o matemàtiques.”

Els centres, més enllà d’aquestes aules, tenen un Pla d’acollida. En què consisteix?
El màxim objectiu és tenir, amb els alumnes nouvinguts, més atenció i precaució per a que se sentin còmodes i ben atesos al centre. Aquests alumnes vénen de cultures tant summament diferents que hem de parar-hi més atenció a l’hora d’explicar-los, per exemple, quin és el seu horari o quines són les aules i professors que tenen.

El centre dissenya aquest Pla?
Sí, ho dissenya el propi centre seguint unes directrius.

* * *


El Pla Educatiu d'Entorn

Per segon any consecutiu, Roses desenvoluparà el Pla Educatiu d’Entorn (PEE), una eina per cobrir les necessitats educatives i socials dels joves més enllà de les aules. Un dels principals objectius d’aquests plans, desenvolupats arreu de Catalunya, és millorar la integració dels immigrants més joves.

A finals de setembre una reunió de de la comissió de representants
del PEE va repassar les activitats desenvolupades a Roses el curs passat i va donar llum verda al projecte d’enguany. A la trobada, al Teatre municipal, hi van participar 54 membres de l’ampli ventall de sectors implicats com centres escolars, polítics, AMPAs, centres culturals, esportius o de lleure.

El regidor d’Educació, Benestar Social, Salut i Participació, Antoni Rodríguez, va anunciar, en declaracions a Empordà TV, “menys quantitat d’activitats però adreçades a un públic més ampli, les quals s’aniran anunciant al llarg del curs”.
Entre les activitats més pròximes destaca l’Aula municipal de Teatre, el Taller de Contes del Magreb i Orient Pròxim, els Seminaris de Músiques del món i el reinici de la Biblioteca Jove.

Els PEE són promoguts pel Departament d’Educació de la Generalitat i compten amb importants inversions de recursos. Enguany, al Pla rosinc, s’hi destinen 192.000 euros, un 12% més que el curs passat. Un terç és cobert per l’Ajuntament i la resta, per la Generalitat.

Publicat a Revista de Roses, octubre 2007

Les majors comunitats estrangeres

Mohamed Acherkout, Mohamed Mazghari i Alberto Sanz.
President, secretari i coordinador d’Al Wifak

Estem molt contents amb l'acollida del poble de Roses"

Roses acull des de l’any 1999 l’associació d’Immigrants marroquins Al Wifak. El seu objectiu és promoure la integració en tots els àmbits i el desenvolupmanet dels drets fonamentals de les persones. El president i el secretari, Mohamed Acherkouk i Mohamed Mazghari, parlen de la comunitat marroquina. El seu coordinador, el treballador social Alberto Sanz, exposa l’origen i els projectes d’Al Wifak.

Un dels objectius inicials de l’Al Wifak va ser donar ajuda als marroquins que arribaven desatesos. Ha canviat la situació?
“Sí. Ara molts immigrants arriben amb família a la zona. Fa 7 o 8 anys ajudàvem molta gent que arribava aquí sense cap lloc per viure. I d’aquests casos, cada vegada n’hi ha menys. És una bona senyal.”

Com valoren el tracte dels rosincs, per exemple, cap a la comunitat marroquina?
“Ho veiem bé. Estem molt contents. El poble de Roses està acostumat a acollir gent emigrant.”

Perquè neix l’any 1999 Al Wikak?
“Durant aquells anys eren molts els joves il·legals a Roses sense habitatge, alguns van arribar a dormir a la platja o en barraques. La seva situació era molt difícil de regularitzar. És per això que es va constituir Al Wifak. La seva seu era un local amb dos pisos grans, que es va transformar en un lloc d’acollida sense ajuda econòmica de cap institució. Més tard, l’any 2001, amb la nova llei d’estrangeria, molts dels joves van regularitzar la seva associació i els objectius d’Al Wifak es van diversificar.”

Quins projectes van posar en marxa llavors?
“L’associació orientava als membres per buscar feina, els va iniciar en la llengua espanyola i catalana... En aquest sentit, es van fer cursos per tenir el carnet de conduir, perquè per llei les llicències de conduir no comunitàries no eren valides.”

Qui utilitza els serveis de l’Associació?
“Sobretot persones que cercen ajuda a causa de l’emigració. Molts són joves i, per això, treballem molt amb el Departament de Joventut de l’Ajuntament de Roses. També treballem amb famílies i, algun cop, amb grups específics de dones.”

Pels joves hi ha un equip de futbol?
“L’equip de futbol té llarga història. Vamguanyar la Lliga d’Empreses Gironines i vam decidir entrar en la Federació Catalana de Futbol com associació d’immigrants, terme que al principi no van acceptar. Ara ja hem jugat 3 temporades dins la Federació. Alguns dels nostres jugadors han entrat a l’equip de Roses, un gran aspecte d’integració dins la societat. És una feina difícil perquè per l’equip de futbol no rebem cap ajuda de l’Ajuntrament, tot i que ara han anunciat que serien més equitatius en el finançament dels clubs.”

Quins altres projectes han desenvolupat darrerament?
“Hem organitzat un curs de català bàsic per estrangers , i en farem una nova edició a partir del novembre. També organitzem festes culturals com la Festa del Xai, que es converteix en una festa de germanor i solidaritat.

Segueixen ajudant a buscar feina al joves marrquins?
“Actualment, ho fem de manera coordinada amb l’Ajuntament. El programa és diu ‘Busca’t feina’. També amb el Consistori hem iniciat un taller d’iniciació a la música. I cal destacar el projecte ‘Roses al Magreb’, amb què portem al Marroc una quinzena de joves de l’Empordà amb la finalitat d’apropar-los a la realitat social i cultural marrquina. Agrada molt i ja en preparem el tercer viatge.”

Com respon el poble de Roses a la presència d’Al Wifak?
“Cada vegada hi ha un major contacte i coneixement de l’associació i sobretot de la comunitat marroquina. És part d’un llarg procès: cal informació per evitar falsos estereotips. Tant d’una part com de l’altra.”

* * *

Caroline Daullé.
Presidenta de L’Amicale de francesos i francòfons de l’Alt Empordà

La majoria de francesos a Roses són jubilats"

L’associació de francesos i francòfons de l’Alt Empordà, l’Amicale, té la seu a Roses. És un apartament a la Gran Via, amb algunes sales amb prestatges plens de llibres i d’altres buides, amb cadires de plàstic per les reunions i activitats. Durant l’entrevista, realitzada íntegrament en francès, la presidenta, Caroline Daullé, i alguns associats ens descriuen la comunitat francesa a Roses i ens expliquen quin paper manté l’Amicale.

Quines acostumen a ser les causes d’arribada dels francesos a Roses?
“La majoria a Roses són jubilats. En aquest cas per la bellesa del país , perquè el clima és fantàstic i l’acollida ha estat molt calorosa. La prova és que jo porto aquí, a Canyelles, 43 anys i m’he integrat molt bé. La meva filla i la meva neboda s’han casat amb catalans: hem fet Europa abans d’Europa. (Riu).”

Un cop aquí, mantenen el contacte amb el seu país?
"Sí, perquè hi tenim les nostres famílies i amics. La majoria dels nostres fills són a França, per tant, tots hi tornem amb regularitat.”

I quines és la raó que atrau alguns francesos joves?
“Raons de treball. Per exemple, pels negocis, els impostos a Catalunya són molt menors que a França i els tràmits administratius,més fàcils i ràpids. Crear una empresa a Espanya és molt més fàcil.”

Els francesos troben difícil aprendre castellà i català?
“El català és especialment difícil per a nosaltres, perquè la seva pronunciació és més complicada. A més, hi ha francesos que aprenen l’espanyol a l’escola, però el català no.”

> L’ASSOCIACIÓ
Des de quin any i per què van posar en marxa l’associació?
“Fa tretze anys i mig. Preteníem regrupar tots els francesos arribats a Roses i convertir-ho en un lloc per fer-hi amistats. Al principi érem pocs i editaven una pàgina de revista. Ara, en canvi, tenim una gran revista (Le petit poisson) i som aproximadament 380 socis.”

Quin perfil tenen els associats?
“La majoria som jubilats. Darrerament s’hi han adherit més França joves: dentistes, metges, massatgistes,empresaris que han vingut a instal•lar-se a Roses.”

Quin tipus d’activitats desenvolupen?
“Fem activitats gairebé cada dia, per exemple, jocs de cartes, jocs de taula, cineclub, coral, informàtica,excursions i viatges, àpats en grup.. Els divendres a la tarda la nostre seu és oberta a tothom..”

Fer aquestes activitats entre francòfons és una bona manera per integrar-se i comunicar-se amb els rosincs?
“Sí. Ens apuntem a viatges organitzats amb gent catalana i no ens molesta, sinó al contrari. Contractem els viatges i excursions a una agència de Roses. Per tant, fem treballar la gent del poble i intentem relacionar-nos amb ells. A més, participem a moltes activitats que organitza l’Ajuntament.”

Publicat a Revista de Roses, octubre de 2007

Els nous rosincs

Roses té un alt nivell d’immigració, i les dades així ho constaten. El 33% de les persones empadronades a l’Ajuntament són de nacionalitat estrangera, mentre que a Catalunya el percentatge és del 13%. En els darrers anys, des del 2000, el creixement ha estat considerable i constant. La població estrangera s’ha duplicat: ha passat de significar el 15% de la població, a superar el 30%.

Els nous rosincs, sense incloure els procedents de la resta de l’estat, no tenen un perfil determinat: l’edat varia molt segons la procedència i hi ha més homes (53,5%) que dones. Provenen dels cinc continents, però especialment de la Unió Europea i Àfrica. Els africans, gairebé tots marroquins, representen el 12% de la població. Els europeus comunitaris, un 17% de la població, provenen principalment de França, Alemanya, Romania, Itàlia i Regne Unit.

1 de cada 3 rosincs són de nacionalitat estrangera.

Roses és el municipi amb més francesos de Catalunya i de les comunitats autònomes veïnes. És per això que el cònsol general de França a Barcelona, Pascal Brice,va escollir Roses per a fer la seva primera visita oficial el passat febrer. La comunitat francesa regenta un nombre destacable de petits comerços de la vila i, fins i tot, disposa d’una associació: l’Amicale des Français.

La seva presidenta, Caroline Daullé, sentencia: “El clima és fantàstic”. I és que el clima mediterrani,juntament amb l’entorn i el nivell dels preus, és una forta atracció pels pensionistes europeus. El fenomen es constata des de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat): gairebé la meitat dels europeus comunitaris empadronats a Roses té més de 55 anys.

> LA NACIONALITAT MÉS NOMBROSA
Però la comunitat estrangera més nombrosa és la marroquina, que equival a l’11% dels rosincs. La població d’origen africà té un perfil antagònic als europeus comunitaris.
La majoria, 6 de cada 10, són homes i acostumen a ser joves: el 79% són menors de 40 anys.

Roses acull des de fa gairebé una dècada l’associació Al Wifak, que té com a finalitat bàsica ajudar als immigrants marroquins que arriben a la comarca. El president, Mohamed Acherkouk, creu que cada vegada arriben menys marroquins
sense contactes ni família, “una bona senyal”, diu.

El secretari de l’associació, Mohamed Mazghari, explica: “actualment hi ha molts tipus d’emigrants del Marroc: hi ha joves amb un nivell alt d’estudis que no troben una bona ocupació al Marroc, hi ha gent que ve per raons purament econòmiques o d’altres, perquè hi troben més llibertat, aquí”.

Diu que arribar a Espanya és trobar una nova cultura i llengua, però també problemes relacionats amb els papers i el treball. Arribat a finals dels vuitanta, Mohamed creu que, a vegades, al Marroc “veuen només l’emigrant que baixa un mes, ben vestit, amb cotxe.” I continua: “també els mitjans de comunicació influeixen, i les mafies, que intenten enganyar a la gent. El cas del president, Mohamed Acherkouk, és diferent. Els seus pares van arribar als anys seixanta i ell se sent “tant d’aquí com d’allà”. “Tinc avis i familiars al Marroc, i cada estiu que puc hi baixo”. Tant el president com el secretari d’Al Wifak troben que poc a poc hi ha millor relació amb els autòctons: “sempre et trobes amb alguna mirada molesta, però amb el temps i informació les coses canvien i canviaran”.


> NOVES TENDÈNCIES
Altres comunitats, molt menys nombroses, també han crescut darrerament. La major part dels asiàtics, europeus no comunitaris i sud-americans han arribat en els darrers anys, segons l’Idescat. “Molts venim per raons econòmiques, jo per muntar la botiga”, afirma en un castellà molt pobre Al Ju Yang, arribada l’any 2004 de la Xina i que regenta un basar. “M’agradaria viure a Xina i durant les vacances hi vaig”, diu la comerciant. Aquest mes de setembre, a Roses, hi havia 100 persones xineses empadronades.

Mirta Pereyra és argentina, però viu de manera estable a Roses des de l’any 1985. La comunitat argentina ha crescut i actualment ja és la cinquena comunitat rosinca, amb 241 empadronats. Mirta, que té un negoci d’assegurances, creu que hi ha dues grans causes que forcen la immigració des del seu país: “hi ha qui ve per motius econòmics i d’altres [com ella], per reagrupament de família”. Ha trobat fàcil integrar-se a Roses i creu que, quan ella va arribar, la van acollir molt bé. Diu que els argentins són oberts i que, potser per això, “ara em relaciono amb molt poca gent del meu país”.


Publicat a Revista de Roses, octubre de 2007