Roses homenatja el seu millor paladar, Roger Viusà

Ple absolut a l’homenatge del poble de Roses al sommelier Roger Viusà. Hi havia corredisses dels treballadors municipals per fer encabir tothom al teatre. Però l’ambient era familiar i tendre. “S’ho mereix, és d’aquelles persones que es fa estimar”, se sent per aquí. Per allà una familiar bromeja: “Quan pugi a l’escenari hem de cridar: guapo!”. Viusà, guardonat divendres passat amb la màxima distinció del consistori rosinc, la Dracma de Plata, rebia felicitacions de totes bandes: autoritats, però també familiars, amics, coneguts i saludats. I de tot arreu: de Roses i de Palau Saverdera, els seus dos bressols.

El sommelier, agraït per la distinció, va recordar l’important paper del vi a Roses: “Sense el poble de Roses, l’Empordà, la tramuntana, el mar, la terra i el vi no seríem com som. Són els valors que tenim i el vi n’és un d’ells”. La carrera de Roger Viusà, de trenta anys, és vertiginosa: iniciat a l’hostelaria a la comarca, format al gironí Celler de Can Roca, crescut al restaurant Moo de Barcelona i coronat enguany com el segon millor sommelier del món. L’alcaldessa, Magda Casamitjana, va ressaltar l’impecable trajectòria de Viusà, la seva prometedora carrera professional i va agrair-li “portar el nom de Roses al món”.

El vi va ser present a la festa. De forma simbòlica, amb el frenètic ball del Xirimí del Grup de danses tradicionals de Roses. I també de forma material, amb una degustació de vins dels cellers amb firma rosinca. Aquí també, ple absolut.

Publicat al setmanari Empordà, del 19 d'agost de 2008

La cultura s'encara al mal temps

Festa Major 2008

Ni el vent ni la pluja van espantar la Festa Major de Roses, que va concentrar 45 actes en nou dies. Propostes a totes hores i per a tots els gustos. “Hem volgut adaptar la festa al poble i als visitants”, comenta el regidor de Festes, Carles Ferrer. El cel només va anul·lar dues cites: la nit andalusa a causa de la pluja i la travessia de natació de divendres a per la tramuntana, que podia posar en perill la seguretat dels nedadors.



Amb una tempesta d’aquelles que la sequera havia fet oblidar. Així es llevava Roses el passat divendres, dia central de les festes. Al silenciós carrer només corria algun rosinc amb paraigua i algun turista amb jersei esmorzava torrades. Però, de sobte, es va sentir música. Eren les gralles i els tambors dels geganters de Roses, que s’encaraven al mal temps, mullats, amb les galtes i les mans vermelles. “Vam fer matinades des de quarts de nou i durant el dia només el vent va molestar una mica algun gegant”, explica la cap de colla, Laia Segura. I és que la tramuntana va arribar. La jornada va omplir-se de gegants d’arreu, dels sorollosos Miquelets i trabucaires, dels salvatges correbous i de balls al carrer. Des del grup de danses, Cristina Barceló, explicava: “La gent ha entès que el nostre taller és per fer ball de plaça, ha ballat moltíssima gent”.

“Els concerts semblen de posseïts i la caixa ha anat regular”, reneguen en una barraca. “Ens ha anat molt bé, hem servit molts menjars”, diuen a la vora. Uns altres afegeixen: “La música d’aquest any ha animat molt les nits”. A les barraques de nit, gestionades per colles de Carnaval, només hi ha unanimitat en un punt: la gran majoria de clients són del poble. Aquí, al recinte de fires, es respirava flaire de carnaval. Fins i tot un vespre, l’Ajuntament va aprofitar l’escenari per descobrir el cartell del proper carnestoltes. La guanyadora és una rosinca que estudia disseny, Lorena Blanco: “El cartell és una màscara que representa el carnaval, que vol ocultar allò que ets a diari”, ens explicava contenta.

Les nits de Festa Major van sonar a la música dels grups locals, de cobles sardanistes i del concert de Posta de Sol, que la pluja va aigualir en les últimes peces. I la nit del passat divendres, a Cançó catalana a càrrec del figuerenc Joanjo Bosk i l’Orquestra de Cambra de l’Empordà. Cançons de la Cançó va celebrar-se finalment al teatre, però el públic se’n va assabentar: cap butaca lliure. L’organització va afegir tres fileres de cadires a tocar dels músics i parlava de 400 assistents. No va ser un concert gaire acadèmic, potser pel crit de “papa” del fill de cantant en ple recital o per l’error que va obligar a tornar a començar una cançó. El públic, convençut, va dedicar una càlida ovació als artistes.

D’altres van ser rebuts amb xiulets: la nit de teatre a la fresca, dimecres passat, arrencava amb gairebé mitja hora de retard. L’escàs públic d’enguany, vora 500 espectadors, no va saber que el vent havia causat problemes tècnics.

Tradicions, també n’hi va haver. El portaveu de l’organització de l’Empaitada d’ànecs, Joan Prats, en resumia les xifres: 400 participants, 100 ànecs i un 10% d’animals retornats. I diumenge l’Ajuntament va fer renéixer una vella tradició: el concurs de paletes, amb deu parelles concursant i centenars de curiosos al llarg del matí. El repte era construir en quatre hores una volta gaudiniana. Els guanyadors, del Vendrell, deien que sempre treballen plegats i que són aficionats als concursos.

El regidor de Festes, Carles Ferrer, conclou: “Hem apostat per una festa llarga, de nou dies, per donar un valor afegit als visitants. El temps no ens ha acompanyat del tot, però ha sortit molt bé i el poble ha seguit la festa”. Des del principal grup de l’oposició, CIU, enguany sí que donen suport a les fires perquè asseguren que compleixen les mesures de seguretat. “La Festa Major és una continuació del que vam instituir durant catorze anys, com els gegants o l’entrega de la Dracma”, comenta el convergent Carles Pàramo, amb un braç embenat després de cremar-se amb el canó dels Miquelets. Imprevistos de Festa Major.

Publicat al setmanari Empordà, del 19 d'agost de 2008

La Cançó respira aires empordanesos

Festa Major: el concert

Quan Lluís Llach va escriure la cançó I si canto trist, el cantant figuerenc Joanjo Bosk encara no havia nascut. Tot i això, Bosk (Figueres, 1976) és qui posa veu a un concert que recupera I si canto trist, i que repassa peces claus de la Nova Cançó i d’altres cantautors catalans dels vuitanta. Posa veu a “Cançons de la Cançó. D’un temps, d’un país” acompanyat per les notes de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, dirigida per Carles Coll. L’espectacle, estrenat al Jardí de Figueres fa un parell de mesos, arriba ara a Roses, al pic de la Festa Major i a l’emblemàtica església de Santa Maria dins el recinte de la Ciutadella.

Però quan Lluís Llach va escriure la cançó Insubmís, el cantant figuerenc Juanjo Bosk acabava de declarar-s’hi. Primeres coincidències. “He seguit bona part dels cantautors que interpretem. Durant molt anys he estat força implicat amb moviments socials i polítics. I d’alguna manera tots i cada un dels cantautors que interpretem són símbols culturals i, fins i tot, polítics de la lluita antifranquista, que encara era ben viva als anys noranta, quan vaig tenir la meva època més militant”, explica el cantant. Així, el concert recull cançons com el sentit País Petit de Llach, el reivindicatiu Pare de Serrat o la delicada Àliga Negra de Maria del Mar Bonet.

"D’alguna manera tots i cada un dels cantautors que interpretem són símbols culturals i, fins i tot, polítics de la lluita antifranquista", comenta el cantant, Joanjo Bosk.

I també Raimon, Pi de la Serra, Sisa, Joan Isaac, Pau Riba i Ramon Muntaner. Són les veus de la Nova Cançó que va encendre un llum en la fosca dictadura i les veus dels cantautors catalans que no van callar en la democràcia ja instaurada. “Són cançons que formen part de la memòria del públic i de la nostra cultura i història”, explica el figuerenc Bosk.

L’experiment és poc convencional: una premiada orquestra de cambra acostumada a música clàssica i un jove cantant amb talent format en escenaris de rock. Però diu Joanjo Bosk que es van posar d’acord, que van buscar un punt d’unió: la Cançó catalana. I no es queixa: “Vinc de formacions on el volum és força considerable, per tant, cantar sobre una orquestra de cambra és un plaer, crea un coixí molt interessant a l’hora d’interpretar”.

La medieval església de Santa Maria, a la Ciutadella de Roses, els espera el 15 d’agost, a les deu del vespre, amb dues cançons més que no van interpretar a l’estrena figuerenca. Llach i Raimon sonen com a noms probables. De moment, l’experiència avança amb bona nota perquè han aconseguit aixecar el públic de les seves butaques, i no precisament a mig concert. Asseguren que és un molt bon símptoma.

Publicat al setmanari Empordà, del 5 d'agost de 2008

Neda que nedaràs

Festa Major: les Cucanyes i l'Empaitada d'Ànecs

“Veus que durant vint minuts l’ànec aquell neda i neda i s’escapa. I el noi darrere, i no l’agafa, i quan ja sembla que el té, torna a escapar! És molt divertit”, explica Joan Prats amb un somriure d’orella a orella. Prats és el portaveu dels Amics de les festes i tradicions de Roses, una entitat cívica que concentra la seva feina per Festa Major. Organitza el dia 16 l’Empaitada, la festa del primer que agafa l’ànec, i les Cucanyes, la celebració de l’últim que cau a l’aigua. Diu el portaveu que són dos actes oberts, participatius, gratuïts, on tothom pot col•laborar-hi.

Ja fa més d’un lustre que els Amics de les tradicions rosinques treballen en plena Festa Major. L’associació nasqué de forma espontània quan l’Ajuntament de Roses va voler deixar d’empaitar ànecs. Un grup de joves i no tan joves es va entossudir en salvar la festa, en conservar una de les més veteranes tradicions del poble. En Joan fa memòria: “Vam recollir firmes i vam poder demostrar que no érem quatre sinó 1.500 persones a favor de la festa”. I sí, van arribar a un acord. L’associació organitza la festa i l’Ajuntament hi dóna suport. Esperen que enguany l’Empaitada compti amb cent ànecs, mig miler de participants i un nombrós públic. “N’hi ha molts que miren i s’hi acaben tirant”, remarca.



El portaveu dels Amics sembla cansat de la polèmica sobre l’Empaitada, sobre si els ànecs pateixen i sobre si la festa incompleix la llei. Actualment l’associació suma 200 rosincs, i fer-s’hi amic és lliure i gratuït. “Som gent que hem viscut la festa des que érem petits”, comenta el portaveu. I és que s’explica per Roses que l’Empaitada d’ànecs és una de les tradicions més antigues del poble. Està documentada des de 1918, però molts autòctons asseguren que els avantpassats ja perseguien aus al mar des de molt abans. “Avui dia és una festa molt integradora”, assegura amb orgull en Joan. “Hi ha gent de Roses de tota la vida, hi ha els fills dels immigrants castellans que van venir fa trenta anys i ara també hi ha magrebins, francesos i alemanys que viuen al poble”.

La cara d’en Joan s’il•lumina quan parla dels ànecs i les cucanyes, dels riures del públic i les caigudes dels més intrèpids. Ell hi participa? No, no pot. Potser d’aquí uns anys la seva joveníssima filla seguirà la tradició. Però no, no pot, respon amb certa pena. Forma part de l’organització i ha de controlar l’espectacle. “Cada any posem més mesures de seguretat per a les persones i els animals”, assegura. I es marca un repte: “Hem d’anar inculcant a la gent que no tingui en males condicions l’ànec que ha agafat. O el mates i el menges com marca la tradició, o el tens en un bon lloc: amb aigua, menjar, sense gaire sol”. Els Amics de les festes i tradicions de Roses compren els ànecs sota registre sanitari i donen l’opció als participants de retornar l’animal un cop pescat.

Xof
L’Empaitada és l’acte que reuneix més curiosos, més participants i més expectació. Però també el dia 16, una estona, els Amics celebren les Cucanyes. Qui aconsegueix creuar un pal greixós i relliscós sense caure, premi, una tovallola enguany. Qui no arriba a la bandera del final, xof, cau a l’aigua. “Ets allà amb els companys”, recorda. “És molt divertit: aviam si aquell l’agafa, mira aquell que ha caigut, l’altre ha fet només un pas... si vas en grup, rius molt”.

I riu, aliè al despatx des d’on es contempla el taller de motos que regenta. Veu futur a l’Empaitada i a les Cucanyes? “Sí,sí,sí, i tant. Veiem futur a la festa, tenim el suport de l’Ajuntament, posem moltes mesures de seguretat i atraiem molta gent”.

Les Cucanyes
“La gent es tira a l’aigua, un mitjà hostil a l’home i propici a l’ànec. Des d’una barca es tiren ànecs i la gent intenta agafar-los. Si ho aconsegueix, pot endur-se l’ànec”

L’Empaitada
“Consisteix en un pal de fusta rodó sobre el mar que l’omplim de greix i té una bandera al final. Si aconsegueixes arribar-hi abans de caure a l’aigua, tens premi”

Publicat al Setmanari Empordà, del 5 d'agost de 2008

“L’humor és el millor catalitzador de desgràcies”

GILBERT BOSCH.
DIRECTOR I AUTOR DE L’OBRA "TERÀPIA DE GRUP PER A GAFES".

Qui s’hagi quedat sense benzina el dia que anava amb presses. Qui hagi perdut la cobertura del mòbil en mig de la més important de les trucades de feina. O qui hagi llençat per error el paperet on hi havia el telèfon de l’amant en potència. Qualsevol gafe o, parlant bé, malastruc té cita la nit del dimecres 13 a la Ciutadella de Roses. Té hora per a una Terapia de grup per a gafes, “un espectacle molt digerible i molt ben interpretat”, segons el seu director, Gilbert Bosch.



Amb un currículum dilatat, que inclou noms com Els Joglars o les sèries més populars catalanes, Gilbert Bosch (Vilafranca del Penedés, 1956) va fundar fa vint anys la companyia Grappa Teatre amb Teresa Ros, de qui es va enamorar. Necessitava actuar, sí, però també crear, dirigir, produir, ser un complet home de teatre. I ho ha fet. Ara arriba a Roses com a autor i director de Teràpia de grup per a gafes, la història d’uns terapeutes que ajuden a conviure amb la malastrugança.

L’obra té dos pilars: els gafes i les teràpies per a tot. Per quina raó ha tractat la mala sort, la malastrugança?
La portem tots a sobre. Quan parles en qualsevol grup o reunió, sempre hi ha qui diu que avui té un dia fatal, que avui té la malastruga a sobre... I ens vam donar compte que era un bon tema per dur-lo a l’escenari. Això sí, sempre des de l’humor, ja que nosaltres creiem que és el millor catalitzador per lliurar-se de totes les desgràcies.

L’obra inclou la seva pròpia experiència?
Potser sí que hi ha alguna cosa meva, però no és un text personal. Encara que tot el material podria ser extret de la vida diària, és una obra còmica amb situacions portades al límit. És una comèdia divertida i alhora una mica mordaç.

I com ha reaccionat el públic fins ara?
El públic reacciona molt bé. El que nosaltres busquem és una identificació amb l’espectador. Segur que hi ha molta gent que pensa ‘òndia, això em va passar a mi’. Curiosament, en algunes actuacions, algun espectador ens va venir a dir que havia viscut la mateixa situació. I encara que no els hagi passat, es senten vinculats amb les històries.



I el segon tema, les teràpies miraculoses per a tot. Per quina raó?
És un tema que està en boca de tothom, quan mires el diari hi ha teràpies per a tot i per a tothom. I vaig trobar que era ideal per donar-ne la nostra visió. De fet, l’obra no dóna solucions sinó que presenta les teràpies que un club de psicòlegs difon arreu del món.

Busca una crítica social?
No hi ha dubte que el teatre és una arma, més que pel missatge en sí, per la reflexió. I és evident pel propi títol, Teràpia de grup per a gafes, que dóna peu a que la gent pensi sobre allò que expliquem i representem.

I els intèrprets són joves actors en l’època del teatre mediàtic. Com a director i, sobretot, com productor no l’atemoria?
Sí, la companyia acaba de fer vint anys i la idea d’aquesta obra l’arrossegava des de fa temps. Tenia dues opcions: o agafar gent mediàtica, on tens assegurat l’èxit tant de públic com de crítica, o confiar en gent més aviat desconeguda. I em vaig decantar per aquesta última, perquè les coses són com són i els catxés van com van. A més, els actors són gent que coneixia perfectament de quan vaig ser professor de l’Institut del Teatre. Per tant, podia treballar-los millor i coneixia la seva manera de ser. De tota manera, vaig agafar els més gafes que vaig trobar [Riu].


Per tant, bona experiència dirigint-los?
Sí, ha estat molt interessant i ho han treballat molt bé. Per exemple, hi ha un actor gallec i fa d’argentí, i tothom creu que és d’Argentina. I una altra és brasilenya i parla el català perfectament. Ha estat molt maco. Jo em dedico molt a la docència de teatre i s’assembla en alguns aspectes a la direcció.

Una docència teatral, centrada en la Comèdia de l’Art. En què consisteix?
És una tècnica teatral del segle XV i XVI que neix a França i s’estén a Itàlia. És una tècnica molt concreta perquè no només es refereix als personatges i les seves característiques. També és alhora tot un món, tota una manera de fer diferent. Té un ritme molt àgil.

Es nota a “Teràpia de grup per a gafes”?
Sí, aquest espectacle té un ritme copiat de la Comèdia de l’Art. És molt ràpid, vertiginós, les contestes verbals són molt àgils. Hi ha molts acudits verbals i gestuals, que és el que nosaltres treballem. Pràcticament apareix un acudit i el públic encara hi pensa quan en surt un altre.

I els actors improvisen?
Sempre hi ha una mica d’improvisació perquè en aquesta obra trenquem la quarta paret, vull dir que parlem directament amb el públic. Això fa que a vegades els espectadors contestin i els actors hagin d’adaptar-s’hi. Però bé, és un text força tancat.


Quina és l’essència de la seva companyia, Grappa Teatre?
No hi ha dubte que és l’humor. Com dèiem abans, nosaltres creiem que l’humor és el millor catalitzador de la quotidianitat, de l’estrès, de les desgràcies... Nosaltres fem un tipus de comèdia que anem variant depenent de com va el vent, o sigui, de les condicions socials. Hem fent obres on tot era gest i, en canvi, en aquesta obra sí que parlem. I anem fent.

A part dels actors, el nucli de companyia està formada per pare, mare i fill. Una formació poc ortodoxa...
Sí, inicialment érem la Teresa [Ros] i jo. El nostre fill des de ben petit va impregnar-se d’aquest món, ens veia assajar al menjador de casa, venia al teatre, als assajos... Nosaltres el que vam fer va ser obrir-li portetes: abans d’entrar a la universitat va treballar en forces sèries i ara ens ajuda, perquè ell en sap molt, explicar històries.

De fet, tots tres tenen importants currículums en teatre i televisió. Llavors per què van decidir crear la seva pròpia companyia?
Quan formes part d’una companyia de teatre, en el meu cas Els Joglars, sempre hi ha un moment en què toques un sostre, en què veus que a partir de llavors sempre faràs el mateix. I és quan t’animes a tastar altres àmbits, com és la direcció, la creació i la producció. I mira, acabem de celebrar els vint anys i anem subsistint. Tenim un públic fidel que ens segueix arreu. Per tant, molt contents, perquè la cosa no està per llençar coets.


L’obra ja ha recorregut molts pobles de Catalunya. Com veu la situació de la cultura més enllà de Barcelona?
Nosaltres anem fent, tenim representacions i la gent ens va contractant. Però crec que falta una infraestructura cultural més coherent al que demana la societat. Jo crec que la cultura és un pilar per sostenir la societat i sembla que, a vegades, la cultura és la darrera preocupació des de la política. Conec casos d’altres companys que ho passen malament i fan coses molt bones. I això encara és més trist.

Per acabar, què li diria a l’espectador que encara no sap si es comprarà l’entrada?
Si fa dies que no riu, que vingui a veure-la perquè no en sortirà indiferent. És un espectacle molt digerible i, jo crec, molt ben interpretat pels actors. Si volen passar una bona estona i gaudir d’un bon record de Festa Major, que s’apropin a la Ciutadella a veure l’obra.

“Nosaltres sempre arribem una mica abans al lloc per anar a prendre alguna cosa, visitar el poble i comprar coses típiques. Allò que en diuen fer una mica de turisme”, comenta el director Gilbert Bosch, amb la seva veu emfàtica i extravertida, encara que la conversa sigui per telèfon. Bosch va ser a Roses representant Clochard, de Paco Mir el gener de 2007, i assegura que la vila és “un lloc preciós”. Ara duu a la Ciutadella la història dels membres de l’associació GAFE (Grup d’Ajut a la Fatalitat Emergent), que desenvolupen teràpies per ajudar a les persones que pateixen gafisme o malastrugança.
Des de l’Ajuntament de Roses asseguren que aquest tipus d’obra és perfecte pels actes de Festa Major, que és el millor complement per la programació d’hivern al Teatre Municipal. “A l’estiu busquem una cosa d’humor, lleugera, de divertimento a l’aire lliure”, comenta el tècnic de l’Àrea de Cultura, Enric Matarrodona. I assegura: “Com a nom la companyia Grappa Teatre potser no està a dalt de tot, però la qualitat i la diversió estan garantides”.

Publicat al setmanari Empordà, del 5 d'agost de 2008

Festa Major: Una història a ritme de corranda

Roses celebra aquesta Festa Major els deu anys de la recuperació de les
Nyacres i la Bolangera, dos balls tradicionals




Ja fa una dècada. Una dècada d’aquella tarda d’agost, en plena Festa Major, en què un grup de rosincs va tornar a ballar, després de gairebé mig segle d’oblit, les Nyacres i la Bolangera, dues danses tradicionals de Roses. “Recordo les ganes, el córrer i l’entortolligar-se de tots nosaltres”, explica amb mirada nostàlgica Cristina Barceló, en l’actualitat directora del Grup de Danses Tradicionals de Roses. La recuperació dels dos balls rosincs va ser l’embrió de l’actual grup de danses i per això, han decidit celebrar el desè aniversari d’aquella ballada d’una manera especial. Amb l’actuació, la tarda del 15 d’agost, de totes aquelles persones que algun any hagin format part del taller de danses.

El vespre del passat 27 de juliol, al teatre municipal, era el dia clau: el retrobament. S’hi veien somriures i els rostres semblaven reviure molts records. Descalços o amb espardenyes, van repassar, entre d’altres, les danses que feien deu anys: la Bolangera i les Nyacres. De la Bolangera de Roses, Cristina Barceló en subratlla la singularitat: “és la bolangera catalana amb més figures i fa una aixecada final única, de totes sis parelles a la vegada”. L’altre ball, les Nyacres de la Badia de Roses, “té una explicació, que serà certa o no: mentre els homes pescaven, les dones feien sorolls amb les nyacres [cloïsses buides] des de la platja per a que el peix pugés”, diu Barceló.

Un tresor en blanc i negre
Com si fos un petit tresor, Cristina Barceló ens ensenya una fotografia en blanc i negre, amb una trentena de dansaires. Diu que aquell és l’origen dels balls i l’esperit ballador. I és que a Roses, mig segle abans d’aquella tarda de festa major de l’any 1997, va haver-hi un esbart dansaire que va recuperar balls populars. Corrien els anys cinquanta i un mestre clandestí de català, el senyor Batlle, va començar a donar classes de balls populars, permesos pel Règim. Sílvia Ferrer, ara Jutgessa de Pau de la Vila, recorda aquelles classes: “m’ho passava molt bé, érem molta gent i fèiem unes classes molt disciplinades”. I afegeix: “per la Festa Major o l’homenatge a la Vellesa, ens vestíem de catalans i ballàvem”.

I closa aquella època, les danses populars a Roses es van acabar. Fou durant l’organització de l’agermanament amb Rodhos (Grècia) que els balls van tornar a sortir a la llum. Al Grup de Teatre de Roses, se li havia encarregat un espectacle per presentar a Grècia i l’impedient de l’idioma va decidir-los per les corrandes, sempre comprensibles, de la dansa tradicional. Ajudats per Carme Muñoz, de l’Esbart d’Argentona, van donar vida de nou a un ball de mar, d’homenatge al peix i a la pesca -les Naycres-, i a una dansa viva, boja, de festa i diversió -la Bolangera-.

Poc a poc, el repertori i el nombre d’alumnes va anar creixent. El grup va parlar amb gent que recordava les danses i va recórrer, segons Barceló, a “costumaris, bibliografia d’Aurèlia Capmany i articles” per reconstruir antigues danses de Roses, l’Empordà i Catalunya. En aquests deu anys han ballat en actes benèfics rosincs, a fires i festes de la comarca i a Beas de Segura (Jaén), en motiu de l’agermanament amb Roses. I, uns dels espectacles més destacats, fou a Barcelona, dins dels actes de la Mercè, l’any 2004: “va ser fantàstic perquè no és fàcil que t’invitin a la Mercè, perquè vam poder fer l’espectacle en un entorn com la plaça del Rei i perquè vam participar en un cercavila divertidíssim”, diu Barceló.

Aquests dies la directora i els dansaires estan ocupats en la preparació de l’espectacle de la Festa Major. Han d’estar a punt els balls, amb passos múltiples; la música, amb la cobla Tres Quartans en directe; i la roba, dissenyada pel propi grup. I després de la Festa Major, “hem de fer recerca, treballar més coses noves”, es proposa Barceló.


Entrevista
Cristina Barceló / Directora del Grup de Danses Tradicionals de Roses

“El nostre plantejament és 'ballem i divertim-nos'”

Quina és la fórmula per haver-se mantingut i crescut aquesta dècada?
Jo crec que a la gent li ve de gust ballar i aquí ho té molt a l’abast. Quan parlem d’una escola de dansa, parlem de quelcom molt estructurat i amb uns horaris molt concrets. En canvi nosaltres volem ballar allò tradicional i no fer una punta de peu perfecte. El nostre plantejament és ballem i divertim-nos, sempre amb una mínima estructura.
Així i tot, és difícil dirigir les classes?
No, és bastant fàcil. Amb els joves sempre hi ha moments, però jo m’adapto perquè si veig que estan alterats, ballem alguna cosa que hi jugui.
Quin és el perfil dels alumnes del grup?
Són perfils molt diversos perquè no hi ha cap exigència prèvia. Hi ha grans i petits. De fet, molts pares de la mainada, s’engresquen i acaben ballant.
I que n’aprèn vostè dels alumnes?
Quantitat de coses. Aprenc petits detalls, el que senten, el que pensen, et fan revisar la teva manera d’ensenyar. A més, durant les actuacions, hi ha frases molt maques i situacions molt enriquidores
Es passen nervis a les actuacions?
Sí, molts, i intento que no sigui així perquè en definitiva no ens juguem res, som un grup d’aficionats.
I a l’escenari?
L’escenari és perfecte, s’han acabat els problemes. S’ha d’estar alerta de la història, però si algú s’equivoca, solucionen ràpid el problema. En realitat, quan balles, el que vols és comunicar amb el públic.
Ho aconsegueixen?
Jo crec que sí. La prova és que, quan fem actuacions, venen a veure’ns de nou.
Amb quin balls es queda?
Amb la Bolangera i la Dansà. La Bolangera és un ball absolutament magnífic, de gaudir, de desfocar-te. I amb la Dansà, de creació pròpia, he flipat molt amb l’intercanvi de percepcions amb la resta del grup. Al primer ball hi has de posar tota la força i al segon, la sensibilitat.


Publicat al Setmanari de l'Alt Empordà, del 7 d'agost de 2007