La capital francesa de Catalunya

Dit i fet. “Vaig jubilar-me, vaig decidir vendre la casa i me'n vaig venir cap aquí”, recorda Régine Tricot, una francesa afincada a Roses. Enrere van quedar les seves classes de matemàtiques en un institut, el clima del nord de França, l'estrès de la rutina. Es va instal·lar a Roses, una vila mediterrània on estiuejava des de feia 37 anys.

Així és la història de la Régine, però podria ser-ho de molts altres rosincs amb noms afrancesats. De fet, Roses és la població de Catalunya amb la comunitat francesa més nombrosa, segons confirma el Consulat barceloní. Traduït en xifres: un 7'6% de la població censada a Roses és de nacionalitat francesa, o sigui, uns 1.550 ciutadans. Tot i això, les xifres exactes són difícils de determinar.

“Sí, són difícils de determinar”, reconeix Màrius Fàbrega, cònsol honorari de França a l'Alt Empordà. “Hi ha molts francesos que van i vénen constantment, durant tot l'any, i no estan censats”. Fàbrega, nascut i criat a Catalunya, sap de què parla. El seu contacte amb la població gal·la a la comarca és constant: noves inscripcions, baixes per defunció, carnets d'identitats, passaports, dubtes... “Aquest càrrec té una llarga tradició a la comarca”, recorda Fàbrega, advocat de formació.

Transmet hiperactivitat, energia i seguretat quan atèn els ciutadans al seu despatx figuerenc. Almenys així se sent des de la sala d'espera, silenciosa i amb revistes en francès. Una d'elles és titula Le petit poisson, de 120 pàgines, trimestral, amb una tirada de 5.000 exemplars, a tot color. S'edita a Roses i la seva directora es diu Régine Tricot. Sí, la mateixa, la professora jubilada afincada a Roses.

“Fa dotze anys que en sóc directora”, explica vestida de negre absolut. “És una publicació amb seccions fixes elaborades per col·laboradors, la majoria francesos residents a Espanya”. Sona el timbre. Bonjour, bonjour, se sent de fons. Tricot destaca la importància de la publicitat per garantir la gratuïtat de la revista: “Actualment tenim un comercial que se n'ocupa. Una bona part dels anunciants són empreses catalanes, a qui traduïm els textos publicitaris al francès”. Sona el timbre. Bonjour, bonjour, es torna a sentir.

I és que Le petit poisson, traduït al català com El peixet, és la revista de l'Amicale, una associació altempordanesa de francòfons. La seu és a Roses, en un apartament mig buit però amb una abundant biblioteca en francès, un parell sofàs de cuir i taules de tertúlia. De nou, el timbre. Bonjour, bonjour. El tràfec és constant divendres a la tarda.

Un dels fundadors de l'entitat és Màrius Fàbrega. Sí, el mateix, l'advocat amb funcions de cònsul. I la presidenta actual es diu Caroline Daullé, una jubilada francesa afincada a Roses que ja té mitja familia a Catalunya. “L'Amicale ha permès consolidar els vincles entre la comunitat francesa a la comarca i ajudar els nostres compatriotes acabats d'arribar”, descriu. Organitzen “petanca, jocs de taula, cinema, sopars, conferències, picnics, excursions, viatges...”, ennumera amb ritme la presidenta, com si s'hagués après la llista de memòria.

Caroline Daullé és major de 60 anys, com el 40% dels francesos censats a Roses. La seva recepta per jubilar-se amb qualitat de vida té tres ingredients essencials: sol, tranquil·litat i bellesa. A l'associació expliquen que Roses produeix bones collites dels tres ingredients, que els agrada, que s'hi integren molt bé. L'únic problema és la llengua. Alguns se senten massa grans per aprendre, d'altres no troben el moment per practicar: “Els comerciants parlen en francès, ens contesten en francès i la gent no troba la utilitat d'aprendre l'espanyol”, comenta a la seu de l'Amicale, Régine Tricot, que sí que parla castellà.

L'associació els brinda l'oportunitat i una bona colla l'aprofiten. Setmanalment la seu de l'entitat acull una hora de conversa en castellà. ¿I el català?, preguntem. Aquí les cares canvien: que és una llengua molt complicada, que vaig provar-ho i vaig desertar, que només s'utilitza a Catalunya.


El català espanta
Ens apropem a un local regentat per francesos. En Dominique, que dirigeix aquest bar a primera línia de mar, no entén la importància que es dóna al català i sentencia en francès tancat: “El nacionalisme no et fa menjar i aquí sembla que no ho vegin”. És exagent de seguretat en un estadi parisenc i és l'altra cara dels francesos a Roses: empresaris de mitjana edat. Segons dades de l'Ajuntament, 97 activitats econòmiques estan a nom de titulars francesos, un 7% del total. “Aquí hi ha menys pressió fiscal, no tens la sensació que et van al darrere”, comenta en Dominique al seu bar.


Menys impostos, menys tràmits administratius i una estimulant demanda són l'asquer per a metges, dentistes, fisioterapeutes, restauradors i botiguers. “Fa sis anys que som aquí i n'hem tardat tres per atraure el públic autòcton. Ara el local s'ha convertit en un bar de referència per la seva decoració atractiva i perquè està obert tot l'any”, explica orgullós en Dominique, que duu una camisa blanca amb una marca de licor brodada al pit. La Joanna, en canvi, acaba d'arribar. Regenta des de fa sis mesos una llampant botiga de roba interior mentre que les seves filles viatgen a diari a França per anar a l'escola. “De moment m'està costant l'idioma perquè portava vint anys sense parlar l'espanyol però la gent m'ajuda. Els clients de Roses es fan entendre com poden”.

La Joanna ens comenta en francès que se sent ben integrada. Però no tothom percep una bona adaptació de la comunitat gal·la a Roses. “No veig que facin gaire esforç, tinc la sensació que viuen entre ells”, opina Françoise Lloançy. “Sí que s'adapten en alguns aspectes, participen en alguns actes, però sempre van plegats, a la seva”. De sang rosinca i criada a França, la Françoise s'ha involucrat més d'una vegada en el món associatiu i polític del poble. Se sent empordanesa, catalana. “He parlat amb molts francesos i molt pocs fan esforços per a la integració”, conclou.

Més pes de la llengua francesa
El Consolat francès a Barcelona, encapçalat per Pascal Brice, s'ha marcat un repte: potenciar l'estudi de la llengua francesa a les aules de la comarca. Fa gairebé un any, en visita oficial a Roses, Brice va plantejar la seva intenció a l'Ajuntament i les converses segueixen vives. “El procés és lent però el contacte continua”, comenta l'alcaldessa rosinca, Magda Casamitjana. I subratlla: “Roses es va oferir per acollir el liceu francès a la comarca. Volem que el francès sigui una llengua viva i de carrer”.Casamitjana, formada al Liceu francès de Barcelona, visita de forma regular l'Amicale de francòfons. “Oh! Hi ha una excel·lent relació amb l'alcaldessa, com també ho era amb el seu precedent, Carles Pàramo”, exclama Caroline Daullé, la presidenta de l'entitat. L'alcaldessa aposta per la interrelació: la comunitat francesa pot aportar “la seva cultura i la seva manera de fer”, i l'administració pública pot treballar per a que coneguin la societat catalana i el seu funcionament.

Publicat al setmanari Empordà, del 28 d'octubre de 2008.

Neda que nedaràs

Festa Major: les Cucanyes i l'Empaitada d'Ànecs

“Veus que durant vint minuts l’ànec aquell neda i neda i s’escapa. I el noi darrere, i no l’agafa, i quan ja sembla que el té, torna a escapar! És molt divertit”, explica Joan Prats amb un somriure d’orella a orella. Prats és el portaveu dels Amics de les festes i tradicions de Roses, una entitat cívica que concentra la seva feina per Festa Major. Organitza el dia 16 l’Empaitada, la festa del primer que agafa l’ànec, i les Cucanyes, la celebració de l’últim que cau a l’aigua. Diu el portaveu que són dos actes oberts, participatius, gratuïts, on tothom pot col•laborar-hi.

Ja fa més d’un lustre que els Amics de les tradicions rosinques treballen en plena Festa Major. L’associació nasqué de forma espontània quan l’Ajuntament de Roses va voler deixar d’empaitar ànecs. Un grup de joves i no tan joves es va entossudir en salvar la festa, en conservar una de les més veteranes tradicions del poble. En Joan fa memòria: “Vam recollir firmes i vam poder demostrar que no érem quatre sinó 1.500 persones a favor de la festa”. I sí, van arribar a un acord. L’associació organitza la festa i l’Ajuntament hi dóna suport. Esperen que enguany l’Empaitada compti amb cent ànecs, mig miler de participants i un nombrós públic. “N’hi ha molts que miren i s’hi acaben tirant”, remarca.



El portaveu dels Amics sembla cansat de la polèmica sobre l’Empaitada, sobre si els ànecs pateixen i sobre si la festa incompleix la llei. Actualment l’associació suma 200 rosincs, i fer-s’hi amic és lliure i gratuït. “Som gent que hem viscut la festa des que érem petits”, comenta el portaveu. I és que s’explica per Roses que l’Empaitada d’ànecs és una de les tradicions més antigues del poble. Està documentada des de 1918, però molts autòctons asseguren que els avantpassats ja perseguien aus al mar des de molt abans. “Avui dia és una festa molt integradora”, assegura amb orgull en Joan. “Hi ha gent de Roses de tota la vida, hi ha els fills dels immigrants castellans que van venir fa trenta anys i ara també hi ha magrebins, francesos i alemanys que viuen al poble”.

La cara d’en Joan s’il•lumina quan parla dels ànecs i les cucanyes, dels riures del públic i les caigudes dels més intrèpids. Ell hi participa? No, no pot. Potser d’aquí uns anys la seva joveníssima filla seguirà la tradició. Però no, no pot, respon amb certa pena. Forma part de l’organització i ha de controlar l’espectacle. “Cada any posem més mesures de seguretat per a les persones i els animals”, assegura. I es marca un repte: “Hem d’anar inculcant a la gent que no tingui en males condicions l’ànec que ha agafat. O el mates i el menges com marca la tradició, o el tens en un bon lloc: amb aigua, menjar, sense gaire sol”. Els Amics de les festes i tradicions de Roses compren els ànecs sota registre sanitari i donen l’opció als participants de retornar l’animal un cop pescat.

Xof
L’Empaitada és l’acte que reuneix més curiosos, més participants i més expectació. Però també el dia 16, una estona, els Amics celebren les Cucanyes. Qui aconsegueix creuar un pal greixós i relliscós sense caure, premi, una tovallola enguany. Qui no arriba a la bandera del final, xof, cau a l’aigua. “Ets allà amb els companys”, recorda. “És molt divertit: aviam si aquell l’agafa, mira aquell que ha caigut, l’altre ha fet només un pas... si vas en grup, rius molt”.

I riu, aliè al despatx des d’on es contempla el taller de motos que regenta. Veu futur a l’Empaitada i a les Cucanyes? “Sí,sí,sí, i tant. Veiem futur a la festa, tenim el suport de l’Ajuntament, posem moltes mesures de seguretat i atraiem molta gent”.

Les Cucanyes
“La gent es tira a l’aigua, un mitjà hostil a l’home i propici a l’ànec. Des d’una barca es tiren ànecs i la gent intenta agafar-los. Si ho aconsegueix, pot endur-se l’ànec”

L’Empaitada
“Consisteix en un pal de fusta rodó sobre el mar que l’omplim de greix i té una bandera al final. Si aconsegueixes arribar-hi abans de caure a l’aigua, tens premi”

Publicat al Setmanari Empordà, del 5 d'agost de 2008

L'artesania convenç el públic

Ni la pluja ni el vent ho van evitar. La primera Fira d’Època de Roses, que es va celebrar durant tres dies de les festes de Pasqua, ha estat un èxit. Així ho valora l’associació organitzadora, AFITER. El govern local ha elogiat la iniciativa, però l’Associació de Comerciants parla de competència deslleial.


La primera Fira d’Època ha estat l’estrena per a AFITER, una associació no lucrativa fundada expressament per organitzar fires temàtiques a Roses. I el seu president, Ambrosio Martínez, n’està satisfet: “Com a organitzador, la fira ha estat un èxit total perquè hi ha hagut parades molt variades amb tallers participatius i la col•laboració de grups diversos locals que han animat l’ambient”. La trobada ha reunit unes 65 parades d’artesania vingudes de tot l’Estat i les actuacions d’espectacles de grups culturals de la vila i de la comarca.

El president d’AFITER creu que la Fira ha beneficiat el municipi perquè “els visitants es mantenen més hores a la població i, per tant, gasten més”. De fet, els dos punts neuràlgics de la Fira, la plaça de Catalunya i la Rambla Ginjolers, van omplir-se de gent. Això sí, quan feia bon temps. La pluja i el vent es van fer notar des de la tarda del segon dia i van provocar l’anul•lació d’alguns actes.

Malgrat els símptomes del temporal, els firaires semblaven contents. “No ens podem queixar, estem venent força”, reconeixia en Christiano, el dependent de la parada que feia peces de vidre en directe. Els artesants, amb les seves vestimentes medievals, venien de tot l’Estat per participar a una Fira sense antecedents. “És una aposta arriscada”, reconeixien a la parada de les garapinyades, “però estem venent força. Això sí, com a totes les fires, molta gent va amb les mans a les butxaques. Posa-ho, eh, això?”.

Els visitants estaven contents amb la iniciativa. La Fira era un espectacle pels cinc sentits. S’hi podia veure la teixidora fent mocadors de colors a l’antiga o àligues amb mirada amenaçant; s’hi olorava un incens que gairebé marejava i la dolça flaire de les garapinyades; s’hi tastava embotit de cérvol vingut de la Meseta o un refrescant té a la menta; s’hi escoltaven els cops de martell del llauner i s’hi tocava l’estranya textura dels núvols dolços.

“Ha vingut gent només per la Fira, però sobretot ens ha sorprès molt la resposta dels rosincs, que han sortit al carrer”, explica Ambrosio Martínez, el president d’AFITER. A l’Oficina de Turisme ens comenten que la majoria de visitants no coneixia la Fira, però trobava interessant la proposta.

L’alcaldessa, Magda Casamitjana, ha elogiat la Fira perquè “ha fet parlar de Roses a les comarques gironines” i ha donat un valor afegit a la oferta de la vila. Casamitjana creu que la iniciativa d’AFITER és valenta i concorda amb la voluntat del govern de “desestacionalitzar el turisme a Roses”.

L’ACOR, molest
Però la satisfacció no és unànime.L’Associació de Comerciants de Roses (ACOR) està molesta amb la primera Fira d’Època. “És legítim organitzar-la, però no pot tenir el recolzament de la nostra entitat”, exposa la dinamitzadora de l’ACOR, Cèlia Punsí. I aclareix: “S’hauria d’organitzar en temporada baixa. El que no veiem bé és que se celebri per Setmana Santa”, uns dies de gran importància pel sector turístic. L’ACOR parla de “competència deslleial”, ja que molts comerciants s’han vist afectats per la Fira. La Secretària de l’entitat, Montse Sastre, ho exemplifica: “la gent que passa per la Fira i es compra un producte, ja no ens el comprarà a nosaltres. Som en època de crisi, es gasta poc”.

Per la seva part, el president d’AFITER, Ambrosio Martínez, opina que la Fira “no ha perjudicat ni beneficiat als comerciants. M’agradaria parlar amb la gent que es queixa, però reconec que no és massa recomanable tenir un firaire davant depenent de quin negoci es tingui. En futures edicions intentarem solucionar-ho”.

El govern quadripartit treballa en un nou projecte turistic

L’alcaldessa, Magda Casamitjana, valora positivament la Fira. Segons Casamitjana, la iniciativa concorda amb els objectius del govern: “Pretenem buscar una nova marca potent de Roses. Volem que Roses sigui singular”. És per això que disposa d’un grup d’assessors que treballen en el nou projecte, que donarà les seves primeres passes d’aquí a unes setmanes. De moment, l’alcaldessa ha avançat a aquesta publicació que l’executiu promourà la creació d’una plataforma, a mode de consorci, que reunirà el sector públic i privat per dirigir el rumb del sector turístic rosinc.


Publicat a Revista de Roses, abril 2008

Envellir amb una mà a la vora

La teleassistència, un servei d’atenció i auxili a la gent gran que viu sola, preocupa la delegació rosinca de Creu Roja. Tenen molta demanda i pocs voluntaris. Però no s’obliden de la seguretat a les platges i als actes multitudinaris, una altra de les seves funcions.



Diuen que s’acaba. Que s’acaba l’admiració cap a la veu de l’experiència. I que s’acaba l’acollida dels avis quan ja no poden viure sols. Això diuen. Ens ho confirmen a la seu rosinca de Creu Roja: “Cada vegada hi ha més gent gran sola”, afirma Jordi Segura, secretari de l’organització. I és que una de les accions de Creu Roja a Roses és la teleassistència a la gent gran, un servei d’atenció i auxili als avis que viuen sols. Aquí la teleassistència té molta demanda, però pocs voluntaris
disposats a ajudar.

A la seu de Creu Roja, un entresol amb vistes a la Gran Via, ens reben tres membres actius de l’entitat. Són Glòria Pascuet, la treballadora que s’ocupa de l’oficina; Mari Carmen Santos, una voluntària, i Jordi Segura, el secretari. Des que Creu Roja va instal·lar-se a Roses l’any 1969, el seu paper ha canviat molt. “Les funcions han variat segons les necessitats de cada moment”, recorda Segura. La Glòria hi afegeix que “cada assemblea de Creu Roja a Catalunya té unes funcions concretes segons les mancances del seu ajuntament”. Avui dia, a Roses, s’ocupen sobretot de la seguretat a les platges i de l’assistència a la gent gran.

És la teleassistència a la tercera edat que els dona feina tot l’any. “Anem molt necessitats de voluntaris. I els pocs que som, estem molt agobiats”, lamenta la Glòria. Pocs rosincs semblen estar disposats a ajudar als ancians: “la gent ja en té prou amb els problemes que té a casa. A més, ajudar a la tercera edat no atrau tant com altres tipus de voluntariat”, reconeixen.

Mentrestant la demanda de l’assistència a distància creix. Ara mateix els membres rosincs atenen 59 persones repartides entre Roses, Castelló, Empuriabrava, Palau Savardera, Pau, Vilajuïga i Cadaqués. Molta feina que s’han de repartir entre un parell de persones. “En dos anys s’ha doblat el nombre de persones que utilitzen la teleassistència, i ja no en podem abastar més”, explica Pascuet.

El funcionament de la teleassistència és simple. La gent gran pot demanar aquest servei a la Creu Roja o als serveis socials dels ajuntaments.Això els garantitza portar sempre a sobre un aparell de mans lliures per demanar ajuda en cas d’emergència. A més, Creu Roja els assegura una visita periòdica dels voluntaris per assegurar-se que tot funciona. “Si el particular s’ho pot permetre es paga ell mateix el servei, que no arriba a quinze euros mensuals”, diu Mari Carmen, voluntària. “Si no, els serveis socials poden cobrir una part o la totalitat de la quota”. Asseguren que molts avis s’hi oposen al principi i creuen que encara no ho necessiten. “Moltes vegades fa vergonya reconèixer que et fas gran i necessites ajuda”, comenta Glòria Pasquet.

Però un cop instal·lat n’estan satisfets, diu Santos. “Al principi es mostren distants. El primer dia hi estàs cinc minuts i el segon, mitja hora. I t’acaben explicant coses que a la seva família potser no s’atreveixen a dir. Hi ha gent a qui li agrada que hi vagis per parlar una estona. D’altres, només et necessiten per anar al metge o acompanyar-los a Figueres”, explica la voluntària,que només rep dietes per cobrir el transport.

“Hi ha gent gran que està molt desvalguda”, ens asseguren. Per això l’ajuda no s’acaba aquí. Creu Roja organitza excursions o sortides al teatre pels avis que tenen teleassistència.La Glòria especifica: “tenim voluntaris esporàdics per aquestes activitats”.

La delegació rosinca de Creu Roja, que compta amb gairebé mig miler de socis, té més funcions. “Tothom ens coneix per la vigilància de platges”, comenta Jordi Segura, “s’organitza juntament amb l’Ajuntament. No ho sembla, però és una feina dura”. L’entitat s’ocupa també de la formació dels socorristes. De fet, Creu Roja inicia de nou aquest abril cursos de primers auxilis i socorrisme aquàtic.

Platges per a tothom
És una de les tasques del servei de platges, però n’hi ha més. Creu Roja disposa de tres cadires amfíbies que possibiliten que els discapacitats i la gent gran pugui banyar-se. I també a la platja, ofereixen a les famílies pulseres identificatives per evitar que els més petits es perdin. Sense oblidar les ambulàncies de Creu Roja que s’ocupen de l’assistència sanitària en esdeveniments amb grans masses de públic.
Ens ho expliquen des del local de l’entitat. La Glòria gesticula i parla efusivament, la Mari Carmen té un fil de veu tímid i càlid, i en Jordi utilitza una expressió seria i greu. Tres caràcters, i un objectiu: ajudar.

Publicat a Revista de Roses, abril de 2008

Creu Roja Roses
Gran Via Pau Casals, 210
De dilluns a divendres,
de 10 a 13h.
– Tel.: 972 25 68 28
– A/e: roses@creuroja.org
– www.creurojaroses.org
Presidenta: Carme Quintana
Vicepresidents: Maria Àngels Foraster i José Futos.
Secretari: Jordi Segura.
Finaçament: quotes dels socis, donacions puntuals, subvencions municipals, actes benèfics i aportació anual de Creu Roja Catalunya.

Les majors comunitats estrangeres

Mohamed Acherkout, Mohamed Mazghari i Alberto Sanz.
President, secretari i coordinador d’Al Wifak

Estem molt contents amb l'acollida del poble de Roses"

Roses acull des de l’any 1999 l’associació d’Immigrants marroquins Al Wifak. El seu objectiu és promoure la integració en tots els àmbits i el desenvolupmanet dels drets fonamentals de les persones. El president i el secretari, Mohamed Acherkouk i Mohamed Mazghari, parlen de la comunitat marroquina. El seu coordinador, el treballador social Alberto Sanz, exposa l’origen i els projectes d’Al Wifak.

Un dels objectius inicials de l’Al Wifak va ser donar ajuda als marroquins que arribaven desatesos. Ha canviat la situació?
“Sí. Ara molts immigrants arriben amb família a la zona. Fa 7 o 8 anys ajudàvem molta gent que arribava aquí sense cap lloc per viure. I d’aquests casos, cada vegada n’hi ha menys. És una bona senyal.”

Com valoren el tracte dels rosincs, per exemple, cap a la comunitat marroquina?
“Ho veiem bé. Estem molt contents. El poble de Roses està acostumat a acollir gent emigrant.”

Perquè neix l’any 1999 Al Wikak?
“Durant aquells anys eren molts els joves il·legals a Roses sense habitatge, alguns van arribar a dormir a la platja o en barraques. La seva situació era molt difícil de regularitzar. És per això que es va constituir Al Wifak. La seva seu era un local amb dos pisos grans, que es va transformar en un lloc d’acollida sense ajuda econòmica de cap institució. Més tard, l’any 2001, amb la nova llei d’estrangeria, molts dels joves van regularitzar la seva associació i els objectius d’Al Wifak es van diversificar.”

Quins projectes van posar en marxa llavors?
“L’associació orientava als membres per buscar feina, els va iniciar en la llengua espanyola i catalana... En aquest sentit, es van fer cursos per tenir el carnet de conduir, perquè per llei les llicències de conduir no comunitàries no eren valides.”

Qui utilitza els serveis de l’Associació?
“Sobretot persones que cercen ajuda a causa de l’emigració. Molts són joves i, per això, treballem molt amb el Departament de Joventut de l’Ajuntament de Roses. També treballem amb famílies i, algun cop, amb grups específics de dones.”

Pels joves hi ha un equip de futbol?
“L’equip de futbol té llarga història. Vamguanyar la Lliga d’Empreses Gironines i vam decidir entrar en la Federació Catalana de Futbol com associació d’immigrants, terme que al principi no van acceptar. Ara ja hem jugat 3 temporades dins la Federació. Alguns dels nostres jugadors han entrat a l’equip de Roses, un gran aspecte d’integració dins la societat. És una feina difícil perquè per l’equip de futbol no rebem cap ajuda de l’Ajuntrament, tot i que ara han anunciat que serien més equitatius en el finançament dels clubs.”

Quins altres projectes han desenvolupat darrerament?
“Hem organitzat un curs de català bàsic per estrangers , i en farem una nova edició a partir del novembre. També organitzem festes culturals com la Festa del Xai, que es converteix en una festa de germanor i solidaritat.

Segueixen ajudant a buscar feina al joves marrquins?
“Actualment, ho fem de manera coordinada amb l’Ajuntament. El programa és diu ‘Busca’t feina’. També amb el Consistori hem iniciat un taller d’iniciació a la música. I cal destacar el projecte ‘Roses al Magreb’, amb què portem al Marroc una quinzena de joves de l’Empordà amb la finalitat d’apropar-los a la realitat social i cultural marrquina. Agrada molt i ja en preparem el tercer viatge.”

Com respon el poble de Roses a la presència d’Al Wifak?
“Cada vegada hi ha un major contacte i coneixement de l’associació i sobretot de la comunitat marroquina. És part d’un llarg procès: cal informació per evitar falsos estereotips. Tant d’una part com de l’altra.”

* * *

Caroline Daullé.
Presidenta de L’Amicale de francesos i francòfons de l’Alt Empordà

La majoria de francesos a Roses són jubilats"

L’associació de francesos i francòfons de l’Alt Empordà, l’Amicale, té la seu a Roses. És un apartament a la Gran Via, amb algunes sales amb prestatges plens de llibres i d’altres buides, amb cadires de plàstic per les reunions i activitats. Durant l’entrevista, realitzada íntegrament en francès, la presidenta, Caroline Daullé, i alguns associats ens descriuen la comunitat francesa a Roses i ens expliquen quin paper manté l’Amicale.

Quines acostumen a ser les causes d’arribada dels francesos a Roses?
“La majoria a Roses són jubilats. En aquest cas per la bellesa del país , perquè el clima és fantàstic i l’acollida ha estat molt calorosa. La prova és que jo porto aquí, a Canyelles, 43 anys i m’he integrat molt bé. La meva filla i la meva neboda s’han casat amb catalans: hem fet Europa abans d’Europa. (Riu).”

Un cop aquí, mantenen el contacte amb el seu país?
"Sí, perquè hi tenim les nostres famílies i amics. La majoria dels nostres fills són a França, per tant, tots hi tornem amb regularitat.”

I quines és la raó que atrau alguns francesos joves?
“Raons de treball. Per exemple, pels negocis, els impostos a Catalunya són molt menors que a França i els tràmits administratius,més fàcils i ràpids. Crear una empresa a Espanya és molt més fàcil.”

Els francesos troben difícil aprendre castellà i català?
“El català és especialment difícil per a nosaltres, perquè la seva pronunciació és més complicada. A més, hi ha francesos que aprenen l’espanyol a l’escola, però el català no.”

> L’ASSOCIACIÓ
Des de quin any i per què van posar en marxa l’associació?
“Fa tretze anys i mig. Preteníem regrupar tots els francesos arribats a Roses i convertir-ho en un lloc per fer-hi amistats. Al principi érem pocs i editaven una pàgina de revista. Ara, en canvi, tenim una gran revista (Le petit poisson) i som aproximadament 380 socis.”

Quin perfil tenen els associats?
“La majoria som jubilats. Darrerament s’hi han adherit més França joves: dentistes, metges, massatgistes,empresaris que han vingut a instal•lar-se a Roses.”

Quin tipus d’activitats desenvolupen?
“Fem activitats gairebé cada dia, per exemple, jocs de cartes, jocs de taula, cineclub, coral, informàtica,excursions i viatges, àpats en grup.. Els divendres a la tarda la nostre seu és oberta a tothom..”

Fer aquestes activitats entre francòfons és una bona manera per integrar-se i comunicar-se amb els rosincs?
“Sí. Ens apuntem a viatges organitzats amb gent catalana i no ens molesta, sinó al contrari. Contractem els viatges i excursions a una agència de Roses. Per tant, fem treballar la gent del poble i intentem relacionar-nos amb ells. A més, participem a moltes activitats que organitza l’Ajuntament.”

Publicat a Revista de Roses, octubre de 2007

Festa Major: Una història a ritme de corranda

Roses celebra aquesta Festa Major els deu anys de la recuperació de les
Nyacres i la Bolangera, dos balls tradicionals




Ja fa una dècada. Una dècada d’aquella tarda d’agost, en plena Festa Major, en què un grup de rosincs va tornar a ballar, després de gairebé mig segle d’oblit, les Nyacres i la Bolangera, dues danses tradicionals de Roses. “Recordo les ganes, el córrer i l’entortolligar-se de tots nosaltres”, explica amb mirada nostàlgica Cristina Barceló, en l’actualitat directora del Grup de Danses Tradicionals de Roses. La recuperació dels dos balls rosincs va ser l’embrió de l’actual grup de danses i per això, han decidit celebrar el desè aniversari d’aquella ballada d’una manera especial. Amb l’actuació, la tarda del 15 d’agost, de totes aquelles persones que algun any hagin format part del taller de danses.

El vespre del passat 27 de juliol, al teatre municipal, era el dia clau: el retrobament. S’hi veien somriures i els rostres semblaven reviure molts records. Descalços o amb espardenyes, van repassar, entre d’altres, les danses que feien deu anys: la Bolangera i les Nyacres. De la Bolangera de Roses, Cristina Barceló en subratlla la singularitat: “és la bolangera catalana amb més figures i fa una aixecada final única, de totes sis parelles a la vegada”. L’altre ball, les Nyacres de la Badia de Roses, “té una explicació, que serà certa o no: mentre els homes pescaven, les dones feien sorolls amb les nyacres [cloïsses buides] des de la platja per a que el peix pugés”, diu Barceló.

Un tresor en blanc i negre
Com si fos un petit tresor, Cristina Barceló ens ensenya una fotografia en blanc i negre, amb una trentena de dansaires. Diu que aquell és l’origen dels balls i l’esperit ballador. I és que a Roses, mig segle abans d’aquella tarda de festa major de l’any 1997, va haver-hi un esbart dansaire que va recuperar balls populars. Corrien els anys cinquanta i un mestre clandestí de català, el senyor Batlle, va començar a donar classes de balls populars, permesos pel Règim. Sílvia Ferrer, ara Jutgessa de Pau de la Vila, recorda aquelles classes: “m’ho passava molt bé, érem molta gent i fèiem unes classes molt disciplinades”. I afegeix: “per la Festa Major o l’homenatge a la Vellesa, ens vestíem de catalans i ballàvem”.

I closa aquella època, les danses populars a Roses es van acabar. Fou durant l’organització de l’agermanament amb Rodhos (Grècia) que els balls van tornar a sortir a la llum. Al Grup de Teatre de Roses, se li havia encarregat un espectacle per presentar a Grècia i l’impedient de l’idioma va decidir-los per les corrandes, sempre comprensibles, de la dansa tradicional. Ajudats per Carme Muñoz, de l’Esbart d’Argentona, van donar vida de nou a un ball de mar, d’homenatge al peix i a la pesca -les Naycres-, i a una dansa viva, boja, de festa i diversió -la Bolangera-.

Poc a poc, el repertori i el nombre d’alumnes va anar creixent. El grup va parlar amb gent que recordava les danses i va recórrer, segons Barceló, a “costumaris, bibliografia d’Aurèlia Capmany i articles” per reconstruir antigues danses de Roses, l’Empordà i Catalunya. En aquests deu anys han ballat en actes benèfics rosincs, a fires i festes de la comarca i a Beas de Segura (Jaén), en motiu de l’agermanament amb Roses. I, uns dels espectacles més destacats, fou a Barcelona, dins dels actes de la Mercè, l’any 2004: “va ser fantàstic perquè no és fàcil que t’invitin a la Mercè, perquè vam poder fer l’espectacle en un entorn com la plaça del Rei i perquè vam participar en un cercavila divertidíssim”, diu Barceló.

Aquests dies la directora i els dansaires estan ocupats en la preparació de l’espectacle de la Festa Major. Han d’estar a punt els balls, amb passos múltiples; la música, amb la cobla Tres Quartans en directe; i la roba, dissenyada pel propi grup. I després de la Festa Major, “hem de fer recerca, treballar més coses noves”, es proposa Barceló.


Entrevista
Cristina Barceló / Directora del Grup de Danses Tradicionals de Roses

“El nostre plantejament és 'ballem i divertim-nos'”

Quina és la fórmula per haver-se mantingut i crescut aquesta dècada?
Jo crec que a la gent li ve de gust ballar i aquí ho té molt a l’abast. Quan parlem d’una escola de dansa, parlem de quelcom molt estructurat i amb uns horaris molt concrets. En canvi nosaltres volem ballar allò tradicional i no fer una punta de peu perfecte. El nostre plantejament és ballem i divertim-nos, sempre amb una mínima estructura.
Així i tot, és difícil dirigir les classes?
No, és bastant fàcil. Amb els joves sempre hi ha moments, però jo m’adapto perquè si veig que estan alterats, ballem alguna cosa que hi jugui.
Quin és el perfil dels alumnes del grup?
Són perfils molt diversos perquè no hi ha cap exigència prèvia. Hi ha grans i petits. De fet, molts pares de la mainada, s’engresquen i acaben ballant.
I que n’aprèn vostè dels alumnes?
Quantitat de coses. Aprenc petits detalls, el que senten, el que pensen, et fan revisar la teva manera d’ensenyar. A més, durant les actuacions, hi ha frases molt maques i situacions molt enriquidores
Es passen nervis a les actuacions?
Sí, molts, i intento que no sigui així perquè en definitiva no ens juguem res, som un grup d’aficionats.
I a l’escenari?
L’escenari és perfecte, s’han acabat els problemes. S’ha d’estar alerta de la història, però si algú s’equivoca, solucionen ràpid el problema. En realitat, quan balles, el que vols és comunicar amb el públic.
Ho aconsegueixen?
Jo crec que sí. La prova és que, quan fem actuacions, venen a veure’ns de nou.
Amb quin balls es queda?
Amb la Bolangera i la Dansà. La Bolangera és un ball absolutament magnífic, de gaudir, de desfocar-te. I amb la Dansà, de creació pròpia, he flipat molt amb l’intercanvi de percepcions amb la resta del grup. Al primer ball hi has de posar tota la força i al segon, la sensibilitat.


Publicat al Setmanari de l'Alt Empordà, del 7 d'agost de 2007