Nostàlgia 2.0

---------- Forwarded message ----------
From: Damià Sánchez Bonmatí
Date: 2009/11/22
Subject: Article des de Brussel·les
To: "Setmanari Empordà"



Salutacions des de Brussel·les,

Com estàs? Per aquestes terres del nord, l'hivern comença a fer de les seves, encara que aquí ningú sembla preocupat per la grip nova.

Potser sí que és això. Potser sí que m'enyoro dels petits detalls de la vida rosinca. D'aquell cafè amb llet en una terrassa assoleiada vora el mar, d'aquella passejada pel port amb les seves olors i textures inigualables, i d'aquells encàrrecs pel carrer major en què creuava un conegut cada deu metres. Els petits detalls, saps. Però, sincerament, em va estranyar que em preguntessis què enyorava de Roses en el teu darrer correu electrònic.

M'ha vingut la imatge d'aquell emigrant que treballava de sol a sol en la freda Europa, que esperava amb candeletes el correu postal amb les darreres notícies de casa seva, que ho estalviava tot i més per poder marxar d'aquell país de parlar incomprensible. Nostàlgia, enyor, malenconia. Paraules que potser han caducat en l'Europa dels erasmus (com jo), de l'euro i de Ryanair. Potser ja no tenen sentit en l'era del mail, de les xarxes socials i dels mitjans electrònics. Perquè les distàncies i els temps han perdut pes.

Mentre t'escric aquestes paraules, puc saber com ha anat el partit de bàsquet del meu germà, qui ha anat a veure l'última estrena dels cinemes rosincs o amb qui ha dinat avui l'alcaldessa Casamitjana. Els meus rosincs m'expliquen la seva vida rosinca gairebé en directe gràcies a la xarxa social Facebook. O poden reenviar-me un correu electrònic amb l'agenda cultural del poble o xerrar de franc per videoconferència. Sóc a 1.300 quilòmetres de Roses o, el que és al mateix, a un clic.

O quan acabi d'escriure't el correu, puc obrir el portal emporda.info per conèixer les darreres iniciatives del consistori, o puc veure els darrers vídeos de la televisió local, o connectar-me a qualsevol dels webs rosincs que informen mitjançant notes de premsa o cròniques amb alguna que altra falta d'ortografia. Som a l'era del clic, de la nostàlgia 2.0.

La nostàlgia de les sensacions, converses i olors. Recordo ara, ves a saber per què, els sons del cementiri de Roses: el cruixir d'aquelles pedretes al caminar i el crits amortitzats dels nens competint al pavelló municipal. Allò també és sentir-se a casa perquè és on recordes o t'expliquen la història humana que hi ha darrere aquell marbre inhumà. Parlant de Roses, de distàncies, i de nostàlgia i d'Europa... Les seves parets blanques acullen alguns d'aquells que van fugir cap a Europa per ser d'un bàndol i no de l'altre; però també aquells que, dècades després, van jubilar-se lluny de la grisor de la seva terra.

I esperem, que d'aquí molt, el cementiri acollirà també aquells que ja no marxem cap a Europa, perquè som Europa. Aquells que ens podem formar en qualsevol llengua, que podem viure en qualsevol ciutat europea i podem crear vincles amb qualsevol altre europeu.

Aquells que ja no sentim aquella buidor que aportava la llunyania. Recordo haver llegit a les portes del cementiri rosinc: "“El darrer son dormir sota el cel blau/Al cementiri de l’eterna pau/Ser-hi enterrat és ser encara a Roses”". Si sabés, l'estimat Carles Pi i Sunyer, com han canviat les coses! L'extranger, pels rosincs, ja no és la sortida d'emergència: és la porta del futur.

El que et deia, l'enyor ja no és l'enyor. Això és l'era de la nostàlgia 2.0.

Records des de la capital d'Europa.


Publicat al setmanari Empordà, del 24 de novembre de 2009

"La millor casa de tot Roses"

“Mira, aquí hi he viscut jo!”, exclama als seus fills cada vegada que passen per davant del Far de la punta de la Poncella. Xavi Fernández ha passat mitja vida en fars. Fins als 8 anys a Mallorca, a un far de Sóller, i després, al de Roses. “El meu avi s’encarregava del far de les Medes i el meu pare va demanar venir al far més pròxim”. Així, el seu pare, Antonio Fernández, va venir amb la seva muller i els seus dos fills bessons a ocupar-se del far de Roses. Hi serien una quinzena d’anys, fins a la dècada dels noranta.

Recorda que una vegada van dir-li que vivia a la millor casa de tot Roses, i ara ho corrobora. “Viure en un far és una cosa molt especial, almenys per a mi”, relata evocant el passat. “Ara és quan te n’adones. Quan ets petit no acabes mai de valorar-ho. Sempre havia viscut en un far i estava acostumat a tenir aquella casa amb un jardí enorme”. El Xavi jovenet gaudia de l’enorme espai per jugar, i de baixar a cabussar-se al mar a la mínima que la calor picava, i de contemplar aquelles grans vistes des de casa. “A les nits d’estiu era una passada. Veies tot de vaixells, tot de llums. Era com si veiessis el cel ple d’estrelles, però al mar”.


La família Fernández al Far / Arxiu familiar


Sembla que el tema l’absorbeix. Parlem dels apassionats dels fars, també dels seus familiars que han estat faroners o del final de la professió. De cop, sense voler-ho, la taula de fusta d’un bar cèntric de Roses es converteix simbòlicament en mar. I la tassa del cafè sol, en far. I el platet del donut, en un vaixell. I volten per la taula per il·lustrar com funciona i per què serveix un far. “A vegades penso que, si m’hagués de replantejar les coses, realment m’agradaria recuperar la tradició faronera de la família”, es confessa Fernández, que és optometrista de professió.

Xavi Fernández es mostra partidari de la reconversió del far de Roses. Defensa que s’obri a la gent, que es conegui i que no s’oblidi. Qui sap si una escola nàutica, una hostatgeria o un centre d’investigació. “Sigui quina sigui la funció, crec que s’hauria de poder visitar”.

Publicat al setmanari Empordà, del 30 de desembre de 2008

Cinc vides de mar

Joaquim Fondecaba. Patró major de la confraria durant 30 anys.
“La clau de tants anys és la gestió”
Esperàvem veure arribar Joaquim Fondecaba amb la seva gorra marinera al cap, i així va ser. Esperàvem veure'l arribar amb una cigarreta als llavis, però no. El metge li té prohibit fumar des de fa uns dies. Fondecaba, de 75 anys, ha deixat de ser patró major de la confraria rosinca després de 30 anys al capdavant. Abans de seure, abans de posar en marxa la gravadora, abans de preguntar, sentencia: “Això està molt negre!”. Curt, senzill i contundent com totes les seves respostes. Fondecaba parla poc i diu molt. “Calia gent jove amb idees noves, amb empenta”, diu que ja era hora de jubilar-se. Jubilar-se, a mitges. Perquè a quarts de cinc de la tarda comprovem que és a la llotja. Xerra, comenta, mira, compara. I a les sis li entrega un paper amb les captures de la barca familiar al seu fill, Joan Fondecaba, que és secretari de la confraria. Que avui n'han fet tant, que darrerament es pesca molt i es ven per poc.
Quan el veterà Fontdecaba va presentar-se per primera vegada per patró major, el van vetar malgrat la clara victòria. Eren a les acaballes de la dictadura i s'havia presentat per la branca social, perquè era treballador, encara no posseïa la barca. Però en les següents eleccions, ja propietari, va guanyar i es va mantenir al càrrec durant trenta anys. Els que hi entenen expliquen que va impulsar la confraria rosinca fins a la primera fila, va convertir-la en la primera de l'Estat amb subhasta de peix electrònica i va introduir l'ús de les caixes de fusta. Va formar part de la federació de cofraries a nivell català, espanyol i europeu. “Quina és la clau?”, preguntem. “La gestió, una bona gestió”, sentencia.



Vicenç Abad. Propietari d'una barca de pesca artesanal.
“Les noves generacions no donen valor al peix”
La qualitat per sobre de la quantitat. Així es resumeix la pesca artesanal que fa Vicenç Abad, de 45 anys. És la pesca de les distàncies curtes, de l'escassa potència del motor, de la captura exemplar per exemplar. “En aquesta pesca la mort serà més lenta”, augura en Vicenç. “Et retallen a poc a poc el preu, el mercat, i et vas quedant enrere”. Avui és dissabte i posa a punt tot el material al seu magatzem del port pesquer. Sota la llum artificial i amb l'ajuda d'ulleres per a vista cansada, repassa els hams. Va començar a treballar a la mar amb 16 anys, a l'arrossegament. Nota que la tecnologia ha canviat de forma vertiginosa. El seu avi es discutia amb el seu pare per la sonda que s'usa per mesurar la fondària. I el seu pare es discutia amb ell per l'última màquina inventada. Se'l nota decebut de la tecnologia i de les barques d'última generació: “La nova maquinària garantitza que cada dia es pesqui. Però l'augment de la potència dels motors i la tecnologia punta són... extermini assegurat”. Diu que li té prohibit als seus fills dedicar-se a aquest món. “Quan han buscat la primera feineta d'estiu, els he fet venir aquí. Els he manat les feines més embolicades i emprenyadores perquè no puguin prendre gens, però gens de carinyo a aquesta feina”.
De moment Vicenç Abad aposta per la qualitat, creu que la solució és garantitzar al client que aquest car i suculent peix que menja és fresc i d'aquí. “Mentre hi hagi gent que doni valor al peix, jo puc anar a pescar”, reflexiona. “El problema és que les noves generacions no donen aquest valor al peix. Jo, a casa meva, competeixo amb en Pescanova, que no té espines”.





Carme Barberà. Última remendadora en actiu.
“Porto seixanta anys remendant al port”

“Un pare sempre vol el millor pels seus fills”, sentencia al saló de casa seva Carme Barberà, la Carmeta, de 71 anys. El seu pare, que era guardamolls en aquells temps de postguerra, va veure que la pesca era molt abundant, que era un bon negoci. I va comprar una barqueta per complir un desig. El pare treia les hores d'on podia per pescar i la mare s'ocupava de vendre el peix a plaça. “Aquests beneficis eren per estalviar i complir la seva il•lusió: comprar una caseta per cadascuna de les seves dues filles”, recorda la Carmeta, plena d'orgull. La vida era dura en aquells temps. La Carmeta no va tenir ni estudis a la capital ni va complir el somni de ser perruquera. Amb només 10 anys va entrar a cal senyor Ortensi a aprendre un ofici: remendar. Van ser tres anys de feina, d'ensenyar-li a cosir, a tallar i a muntar la xarxa.
Ara, després de 60 anys a l'ofici, i aquí, en el seu poble mutat pel turisme, ens explica que s'ha convertit en l'última remendadora que queda en actiu a Roses. Cada tarda s'encamina al port per reparar les xarxes de l'embarcació del seu fill. “Remendar és un ofici que, com més el faig, més m'agrada”, es confessa. Ja no cal treballar a contrarellotge per no deixar les embarcacions a terra; ja no cal suportar la pluja, la humitat, la tramuntana. Reconeix que l'ofici s'acaba, que s'extingeix sense remei perquè les noves xarxes ja no reclamen rotllanes de dones curant ferides. Li agrada que el seu fill es dediqui a la mar com els seus avantpassats que arribaren per pescar a Roses els anys vint. Però és pessimista: “Arribarà un moment que des de Roses al Cap de Creus ja no hi haurà res. El futur serà mar enllà, més endins”.



Julio Sastre. Pescador d'embarcació d'arrossegament.
“Avui dia s'ha perdut el respecte al mar”
Julio Sastre no parla de “mar” sinó de “marc”. Per tant, confirmat: és rosinc de tota la vida. La tradició marinera ve de família. El seu pare, i el seu oncle, i el seu cosí, i el seu germà s'han dedicat al mar. En Julio va entrar-hi amb 17 anys, després de provar sort a l'obra, una feina que no el va acabar de convèncer. Ara, amb 46, treballa en una barca d'arrossegament com a primer motorista. No només s'ocupa del motor: són cinc tripulants i sovint cal fer de tot. La seva jornada a la mar és de set del matí a sis de la tarda, encara que ell és el primer en arribar per tenir tota la maquinària a punt. No marxen gaire lluny a pescar, els seus caladors més apartats són a una hora i mitja de viatge. Creu que avui dia la tecnologia ha fet perdre el respecte a la mar. Fa poc, en una jornada de tramuntana enfurismada, tres barques van atrevir-se a sortir a feinejar, la seva embarcació inclosa. Diu que al port, com al món del futbol, hi ha barques de primera i de segona.
Viu en la pròpia pell les grans preocupcions de la pesca actual. “Actualment, per un dia que et paguen bé el peix, n'hi ha dos que no te'l paguen”, es queixa. I és que el peix que ve de fora fa molt mal i és que en aquest ofici els ingressos són tan irregulars que s'ha d'estar sempre a l'aguait. A la barca també noten els fluctuants preus del petroli: “Home, es nota molt! Sembla que no però ara, amb la baixada, a l'hora de repartir són 50.000 pessetes de petroli que ens estalviem al dia”. També parlem dels immigrants, que la seva barca no en té. “Gràcies a aquestes persones hi ha barques que surten a pescar, que sinó estarien amarrades”, apunta.



Maria Velasco. Fotògrafa i autora de 'Diàlegs amb el mar'.
“Vaig buscar la sensibilitat en un ofici tan dur”
Al port encara la recorden. A ella, a la seva càmera i al seu llibre, que conserven amb estima. Maria Velasco, rosinca, professora d'institut, va enamorar-se de la fotografia uns anys enrere i el port pesquer es va convertir en el seu primer camp de proves. “El moll era un lloc que tenia a l'abast i on podia practicar. M'hi vaig trobar bé amb la gent, em va enganxar el tema i vaig entrar en un món que desconeixia”, recorda. El fruit de tantes hores al port i a les barques va ser un llibre editat per l'Ajuntament de Roses l'any 2007, Diàlegs amb el mar. Ens comenta que és una visió molt personal del món de la pesca: “Vaig buscar la sensibilitat en un ofici tan dur com la pesca. Crec que a la gent li va agradar veure el romanticisme en aquest món”.
Darrere l'objectiu de la càmera va conèixer millor la gent del mar. “A la majoria els agrada el mar i volen viure del mar. D'altres són al món de la pesca perquè sí, perquè s'hi han trobat”, observa Velaco, de parlar lent i meditatiu. Diu que els pescadors saben que el seu món té poc futur i això els fa patir. Recorda que quan va començar a retratar el moll, uns 4 anys enrere, hi havia nois joves que havien fet el salt al món de la pesca i ara han preferit tornar a terra. “És un professió complicada i les noves generacions potser no estan acostumades a tanta duresa”, reflexiona amb música de fons. Avui, dia de la presentació oficial de l'equip esportiu dels seus fills, fa de mare, però no es cansa de fotografiar. Li preguntem pel seu actual projecte fotogràfic. Treballa en un tema sobre interculturalitat que la va dur fa unes setmanes al Marroc. De nou, Maria Velasco retrata mons sovint desconeguts.

Publicat al setmanari Empordà, del 25 de novembre de 2008

Apte per a tots els públics

“Jo no puc estar sense disfressar-me”, reconeix la Cristina, “un any no vaig desfilar i no vaig aguantar ni cinc minuts entre el públic”. Cristina Llatas, 45 anys, dependenta, porta més de tres dècades desfilant al carnaval de Roses. Es disfressen ella i tota la família, perquè els seus pares i les seves filles senten la mateixa passió pel Carnaval.

Diuen que el carnaval no té edat, i a Roses ho confirmen. Algunes famílies, com la Llatas, preparen aquests dies roba per a totes les generacions. En d'altres cases, els avis han passat l'herència a fills i néts, però col•laboren encantats en els preparatius de la gran festa de l'hivern.

L'avi de la família, Josep Maria Llatas, encara es disfressa als seus 75 anys. Ho fa des que van arribar a Roses, als anys setanta. “La festa ha canviat molt”, assegura. “Abans els rosincs es disfressaven però totes les celebracions eren a la sala (Sala d'Unió Fraternal). Amb el temps, la gent es va aficionar, es va unir en colles i van arribar a fer grans vestits”. Ara, en canvi, diu que el carnestoltes s'ha massificat i “quan hi ha tanta gent, s'espatlla una mica”.

Qui s'ho passa com sempre és una de les filles Llatas. La Cristina amaga, rere la seva timidesa, una gran devoció pel Carnaval. Es disfressa des dels 11 anys i recorda haver sortit amb disfresses de tot tipus. A Roses expliquen que la família Llatas sempre ha dut vestits molt originals i confeccionats a la perfecció. De fet, les germanes Llatas recollien premis de dos en dos quan eren joves i van recórrer concursos de disfresses d'arreu de Catalunya.

I sembla que les nétes de la família segueixen el mateix camí. La Cristina explica que “a les meves dues filles els agrada el carnaval, però sobretot a la petita”. La petita és l'Ariadna, de 12 anys, que ens comenta: “ajudo a tallar la roba, a marcar-la i a repartir-la entre la gent de la colla”. Algun dia ha estat ajudant la seva mare fins ben entrada la matinada. La pubilla de la casa, la Judit, de 18 anys, no dubta ni un moment: “seguirem la tradició dels nostres avis, el carnaval no s’acabarà”.

L'avi, un veterà dels carnestoltes, i l'àvia, que s'hi ha acabat apuntant, seran aquest any els reis de la gent gran. Les nétes ens comenten que estan molt il•lusionats i que passen els nervis de sempre. “Anirem de brasilers”, anuncia en Josep Maria, “una bona disfressa per celebrar una data especial”. Es disfressen amb el casal d’avis. I qui s'ocupa de la roba?, preguntem. “La nostra filla, que és l'artista de la confecció”, contesten orgullosos.

La Cristina encara no ha acabat el vestit dels seus pares, i el va començar a l'octubre. Aquests dies té tanta feina amb les agulles que no sap si podrà anar a veure la proclamació dels reis del carnaval, explica amb resignació. Es passa els caps de setmana cosint i últimament només dorm cinc hores diàries. “A mi m'encanta”, diu, però reconeix que és molta feina. Cristina Llatas dirigeix la confecció del vestuari de la seva colla, que reuneix gent de totes les edats i suma més de 250 integrants.

“El millor moment del Carnaval és divendres al vespre, a les nou, quan baixem cap a la passada”. Ja està tot apunt: els retocs dels vestits, els detalls del maquillatge, tot. “Són moltes emocions de cop”, comenta la filla Llatas. I els esperen una dies en què Roses viu llargues hores de ball, de riures col•lectius, de sentiment de colla i, a vegades, d'excessos etílics. Les tres generacions estan d’acord: la inversió de temps, diners i esforç val la pena. Però dilluns al vespre acabarà arribant. La Cristina és franca: “Quan s'acaba el carnestoltes, sento un buit total”.

Publicat al setmanari Empordà, del 29 de gener de 2008

L'ànima immutable

L’Iu és rosinc, té 5 anys i, des que va marxar de la Llar d’infants, fa classe en un mòdul prefabricat. A classe juga i aprèn amb companys vinguts de tot el món. La seva mare, la Sílvia, també és rosinca de tota la vida. Però a l’edat de l’Iu estudiava a una escola de parets antigues, gruixudes i blanques. I a la seva classe no hi havia gaire mestissatge cultural. I és que les aules són un reflex de la societat, dels canvis viscuts a Roses en les darreres dècades. I els mestres i professors han estat uns espectadors privilegiats d’aquestes transformacions.

Roses ha canviat i sobretot ha crescut, però conserva les arrels del poble de sempre. Un poble on, de bon matí, a la fleca o a la botiga dels diaris, la gent se saluda, xerra i dóna records per la família. Lluny de la impersonalitat de les ciutats, les notícies i les xafarderies corren pels carrers. Sí, que demà hi ha concert al teatre o que, mira per on, els veïns no se’n surten amb la botiga que han obert.

“Quan vaig arribar, Roses era un poble petit que ja s’havia obert al turisme i amb una sola escola”. Ho recorda Anna Massip (Badalona, 1934), mestra que a finals dels anys seixanta va fundar l’única escola concertada del municipi, coneguda popularment com L’academia. “Però ràpidament va arribar molta gent a treballar al món de la construcció i del turisme. Ja instaurada la democràcia, la Generalitat va compensar aquest creixement amb l’ampliació de les infraestructures educatives”.

Des del saló de casa seva, ple de llibres diversos i guies per aprendre anglès, Massip ens explica: “Roses és una població antiquíssima i crec que això crea una cultura pròpia i una manera de ser especial. Però jo m’hi vaig sentir molt ben acollida, aquí”. És un dels grans canvis de les darreres dècades a Roses, la notable arribada d’immigrants, de persones vingudes de més lluny o de més a prop.

Quan els dies s’allarguen, al capvespre, les places de Roses s’omplen de nens que s’entretenen als gronxadors mentre que les mares els contemplen des dels bancs. Això sí, d’una banda hi ha les mares d’origen àrab i de l’altra, d’origen espanyol. Una frontera il•lusòria les separa. Roses ha sabut afrontar l’arribada d’immigrants? Imma Carrión (Roses, 1959) és professora de l’IES Illa de Rhode especialitzada en atenció a la diversitat i no n’està del tot orgullosa. “Els rosincs han acceptat bé els canvis de la vila. Però em dol sentir com la gent parla dels marroquins, per exemple. I és gent de qui no t’ho esperes. Sents coses que no et dirien dels vinguts d’Europa”.

I Roses creix. El professor de l’IES Cap Norfeu Salvi Jacomet (Roses, 1951) no amaga la seva sorpresa: “A Roses cada vegada hi viu més gent. Si ja som 20.000 habitants és perquè la gent es guanya la vida... Sincerament no sé com, però se la guanya”. Sembla capficat en l’assumpte. El turisme ha guanyat força, i altres ocupacions tradicionals perden gas any rere any. De fet, pels volts de Setmana Santa, els rosincs veuen obrir sempre nous comerços amb noms extravagants, amb poca esperança de vida i amb propietaris desconeguts. Sembla que a Roses és fàcil fer diners, comenta Jacomet, i a les escoles ho noten. “Pels joves rosincs és molt fàcil treballar a l’estiu i aconseguir diners”, ens diu Carrión. “Molts estudiants deixen a la lleugera els estudis però saben que de seguida trobaran feina. N’hi ha que diuen que viuran millor que els futurs llicenciats. El que no veuen és que la feina de cambrer o de dependent no sempre els donarà per viure”.

No sempre, perquè l’economia rosinca és molt inestable, potser massa depenent del sol i de la platja. I aquesta economia d’inacabables jornades de treball, de festius sense festa té conseqüències en la societat. Ens expliquen els ensenyants que les feines de cara al turisme ocupen moltes hores i fa que molts nois estiguin desatesos en sortir de classe o que se’n vagin de vacances en ple curs escolar.

Diuen que el turisme crema, però el món de la pesca perd força dia rere dia. Diu Salvi Jacomet que “nanos que vulguin dedicar-se a la pesca ja no en conec. Per contra, quan jo era més jove sí que n’hi havia que marxaven a pescar”. Això sí que ha canviat. Amb certa tristor i resignació, la vila veu com els seus vincles amb una tradició tan arrelada a Roses es debiliten. L’Imma afegeix: “només sents alguns alumnes marroquins que van a descarregar caixes al port i, a canvi, reben una bossa amb peix per dur a casa”.

Ens comenta Ana Massip amb un somriure que té “la sensació que l’esperit del pescador té tendència a crear associacions potser perquè dalt de la barca es passa por i es creen vincles”. La vila té associacions, algunes actives i d’especial importància, però el panorama social no ha canviat molt amb els anys. Ni els rostres. Hi ha una Roses submergida, anònima, amb certa reticència als actes socials. I un cercle de rosincs actius, visibles però segurament en minoria. “Quan vas a una conferència o al teatre sempre et trobes la mateixa gent, que és gent de Roses o gent que porta molts anys aquí i que està plenament integrada a la vila”, il•lustra Carrión amb el seu parlar segur però reflexiu.

Fa poques setmanes, l’alcaldessa de la vila va aparèixer plena d’orgull i alegria a la televisió local: la vila havia arribat als 20.000 habitants. Roses passava a ser considerada ciutat. Sí. Però Roses és ciutat? “Tu creus que és una ciutat?”, ens contesta Massip, “Jo crec que Roses és un poble i tan debò que ho conservi”. Unanimitat total entre els entrevistats. Els anys han passat, la població s’ha inflat, les activitats econòmiques no són les mateixes... però l’ànima de Roses segueix immutable.

Són les veus de tres rosincs, de generacions i vides diferents. Però tots coincideixen. Ho diuen tres veus que han ensenyat a milers de ciutadans, que han vist créixer Roses des de les aules. I des de més enllà: “al cap dels anys em trobo alumnes pel carrer i em recorden i em paren. I em diuen que a l’escola potser em donaven mal de caps però que ara treballen i que el seu superior està molt content d’ells”, comenta l’Imma. Una prova més que els carrers de Roses, de moment, tenen ànima de poble. D’aquí un temps, aquell xiquet de 5 anys, l’Iu, ens dirà què en pensa.

Publicat al suplement especial d'Empordà en motiu del 30è aniversari de la publicació. 24 de juny de 2008.

Envellir amb una mà a la vora

La teleassistència, un servei d’atenció i auxili a la gent gran que viu sola, preocupa la delegació rosinca de Creu Roja. Tenen molta demanda i pocs voluntaris. Però no s’obliden de la seguretat a les platges i als actes multitudinaris, una altra de les seves funcions.



Diuen que s’acaba. Que s’acaba l’admiració cap a la veu de l’experiència. I que s’acaba l’acollida dels avis quan ja no poden viure sols. Això diuen. Ens ho confirmen a la seu rosinca de Creu Roja: “Cada vegada hi ha més gent gran sola”, afirma Jordi Segura, secretari de l’organització. I és que una de les accions de Creu Roja a Roses és la teleassistència a la gent gran, un servei d’atenció i auxili als avis que viuen sols. Aquí la teleassistència té molta demanda, però pocs voluntaris
disposats a ajudar.

A la seu de Creu Roja, un entresol amb vistes a la Gran Via, ens reben tres membres actius de l’entitat. Són Glòria Pascuet, la treballadora que s’ocupa de l’oficina; Mari Carmen Santos, una voluntària, i Jordi Segura, el secretari. Des que Creu Roja va instal·lar-se a Roses l’any 1969, el seu paper ha canviat molt. “Les funcions han variat segons les necessitats de cada moment”, recorda Segura. La Glòria hi afegeix que “cada assemblea de Creu Roja a Catalunya té unes funcions concretes segons les mancances del seu ajuntament”. Avui dia, a Roses, s’ocupen sobretot de la seguretat a les platges i de l’assistència a la gent gran.

És la teleassistència a la tercera edat que els dona feina tot l’any. “Anem molt necessitats de voluntaris. I els pocs que som, estem molt agobiats”, lamenta la Glòria. Pocs rosincs semblen estar disposats a ajudar als ancians: “la gent ja en té prou amb els problemes que té a casa. A més, ajudar a la tercera edat no atrau tant com altres tipus de voluntariat”, reconeixen.

Mentrestant la demanda de l’assistència a distància creix. Ara mateix els membres rosincs atenen 59 persones repartides entre Roses, Castelló, Empuriabrava, Palau Savardera, Pau, Vilajuïga i Cadaqués. Molta feina que s’han de repartir entre un parell de persones. “En dos anys s’ha doblat el nombre de persones que utilitzen la teleassistència, i ja no en podem abastar més”, explica Pascuet.

El funcionament de la teleassistència és simple. La gent gran pot demanar aquest servei a la Creu Roja o als serveis socials dels ajuntaments.Això els garantitza portar sempre a sobre un aparell de mans lliures per demanar ajuda en cas d’emergència. A més, Creu Roja els assegura una visita periòdica dels voluntaris per assegurar-se que tot funciona. “Si el particular s’ho pot permetre es paga ell mateix el servei, que no arriba a quinze euros mensuals”, diu Mari Carmen, voluntària. “Si no, els serveis socials poden cobrir una part o la totalitat de la quota”. Asseguren que molts avis s’hi oposen al principi i creuen que encara no ho necessiten. “Moltes vegades fa vergonya reconèixer que et fas gran i necessites ajuda”, comenta Glòria Pasquet.

Però un cop instal·lat n’estan satisfets, diu Santos. “Al principi es mostren distants. El primer dia hi estàs cinc minuts i el segon, mitja hora. I t’acaben explicant coses que a la seva família potser no s’atreveixen a dir. Hi ha gent a qui li agrada que hi vagis per parlar una estona. D’altres, només et necessiten per anar al metge o acompanyar-los a Figueres”, explica la voluntària,que només rep dietes per cobrir el transport.

“Hi ha gent gran que està molt desvalguda”, ens asseguren. Per això l’ajuda no s’acaba aquí. Creu Roja organitza excursions o sortides al teatre pels avis que tenen teleassistència.La Glòria especifica: “tenim voluntaris esporàdics per aquestes activitats”.

La delegació rosinca de Creu Roja, que compta amb gairebé mig miler de socis, té més funcions. “Tothom ens coneix per la vigilància de platges”, comenta Jordi Segura, “s’organitza juntament amb l’Ajuntament. No ho sembla, però és una feina dura”. L’entitat s’ocupa també de la formació dels socorristes. De fet, Creu Roja inicia de nou aquest abril cursos de primers auxilis i socorrisme aquàtic.

Platges per a tothom
És una de les tasques del servei de platges, però n’hi ha més. Creu Roja disposa de tres cadires amfíbies que possibiliten que els discapacitats i la gent gran pugui banyar-se. I també a la platja, ofereixen a les famílies pulseres identificatives per evitar que els més petits es perdin. Sense oblidar les ambulàncies de Creu Roja que s’ocupen de l’assistència sanitària en esdeveniments amb grans masses de públic.
Ens ho expliquen des del local de l’entitat. La Glòria gesticula i parla efusivament, la Mari Carmen té un fil de veu tímid i càlid, i en Jordi utilitza una expressió seria i greu. Tres caràcters, i un objectiu: ajudar.

Publicat a Revista de Roses, abril de 2008

Creu Roja Roses
Gran Via Pau Casals, 210
De dilluns a divendres,
de 10 a 13h.
– Tel.: 972 25 68 28
– A/e: roses@creuroja.org
– www.creurojaroses.org
Presidenta: Carme Quintana
Vicepresidents: Maria Àngels Foraster i José Futos.
Secretari: Jordi Segura.
Finaçament: quotes dels socis, donacions puntuals, subvencions municipals, actes benèfics i aportació anual de Creu Roja Catalunya.

La política té veu d'home

Les cinc regidores de Roses analitzen la seva experiència en la política, un món on les dones encara són minoria.




No ho dubta: “el món de la política és molt masclista”. Així de contundent es mostra Magda Casamitjana, la primera alcaldessa de la història de Roses. De fet, de les disset butaques que formen la sala de plens de Roses només cinc estan ocupades per dones, o sigui, un 30%. La vila rosinca no és una excepció, perquè la desigualtat de gènere segueix molt present en la política de tots els nivells.

Les cinc regidores rosinques ― tres de CiU i dues del PSC― creuen que la dona encara no està en igualtats de condicions amb els homes. La dona ha entrat de ple en el món laboral, sí, però segueix carregant amb la major part de les obligacions familiars. L’alcaldessa, Magda Casamitjana, diu que “per tradicions culturals la dona té més càrregues familiars que els homes”, un gran entrebanc per entrar al món polític.

La regidora de CiU Montserrat Mindan, de 44 anys, ja suma gairebé una dècada d’experiència en la política. “Quan els fills són petits la societat està muntada de tal manera que la major part de responsabilitat recau sobre la dona. I per conciliar-ho amb la feina i la política, has de llevar-te molt d’hora i has d’anar al llit molt tard”, diu assentint amb el cap.

Prové del món associatiu i de les AMPAs, però Mindan va ser regidora al govern de CiU durant vuit anys. I precisament dedicar-se plenament a la política va ser una decisió difícil. “Vaig reunir la família i vaig demanar ajuda als meus pares. Sense ells hauria estat impossible ser regidora i tinent d’alcalde, perquè el meu marit treballa en el món de l’hoteleria”. Ho explica asseguda a les escales del pavelló municipal: avui és dissabte i el seu fill petit juga un partit de bàsquet. Reconeix que ara, sense tantes responsabilitats polítiques, pot gaudir més dels seus. “He recuperat coses que abans no podia fer, com jugar a cartes amb la família”.

La família, també preocupa la seva companya de partit Montse Sastre. “M’agrada implicar-me en la vida rosinca, però per a mi és bàsic que la meva família funcioni”. Sastre, de 47 anys, va entrar de ple en la política les passades eleccions, perquè les seves filles començaven a ser grans. “Sóc una persona amb moltes inquietuds i per a mi va ser una proposta molt engrescadora. Però fins que els fills no són autònoms, a les dones ens costa molt poder entrar en la política”, argumenta.

Molts recorden el seu últim paper amb el Grup de teatre de Roses, la Catherine, la criada trastocada d’ Un matrimoni de Boston. I és que Montse Sastre forma part del grup des dels inicis i és també una de les cares visibles de l’Associació de comerciants (ACOR). Però explica que la política és molt diferent, caòtica i sense horaris. “El dia que tens un ple saps a quina hora entres, però mai saps quan surts”, diu Sastre, “i en el meu cas això implica, per exemple, deixar el sopar preparat a la família”. Des de la seva botiga, reconeix que moltes dones tenen dificultats per conciliar-ho tot. Regenta un comerç d’artesania, avui silenciós perquè la tarda plujosa ha espantat els clients que passejaven pels carrers. “Carrers molls, calaixos eixuts”, recita mirant l’exterior.

Totes hi estan d’acord: conciliar-ho tot és complicat, i això és un fre per entrar en la política. D’altres, com l’alcaldessa, hi afegeixen una segona causa. El funcionament intern dels partits perjudica a les dones, segons Magda Casamitjana. “Portem molts anys amb els homes en els càrrecs importants. Ells salten de càrrec en càrrec, i les dones seguim a la cua. El món de la política és molt dur i competitiu”, afirma l’alcaldessa socialista. Casamitjana, ara batllessa amb 44 anys, també prové del món cívic. “Vaig començar en les associacions culturals i de pares”, diu fent memòria. Però els socialistes van voler fitxar el seu marit, un empresari de la vila, i finalment va entrar-hi ella, una filòloga que ensenyava català a les escoles del poble i amb dos fills en edat escolar. “Vaig pensar que des de l’Ajuntament podria expressar millor les meves opinions”.

Totes hi estan d'acord: conciliar-ho tot és complicat.

Una mirada femenina
Casamitjana és davant del seu despatx i dialoga amb una senyora, d’una seixantena d’anys, que li explica els seus problemes. Pocs centímetres les separen mentre parlen i, quan s’acomiaden, Casamitjana li dona records pel seu marit. Això és, segons l’alcaldessa, la “mirada femenina” de què sempre parla. “Les dones tenim una altra sensibilitat, i jo ho estic veient amb els alcaldes amb qui tracto. És una cosa química, la majoria tenim una major sensibilitat”.

Des de CiU, Irene Bühler, n’està segura: “Estic absolutament d’acord. Les dones aporten una altra manera de pensar, de fer, de consensuar”. Es nota que Bühler, de 51 anys i d’origen suís, s’esforça a parlar bé el català. Es concentra en el que diu i s’oblida del seu suc de taronja acabat d’esprémer. “Sempre m’ha interessat la política. Però quan vaig arribar, al ser estrangera, veia que no tenien interès en mi. Tot i això fa uns sis anys, amb la meva filla ja gran, vaig decidir-me”. Diu que és molt activa, que porta molts anys vinculada al món cultural i que avui duu roba esportiva perquè vol aprofitar el bon dia que fa.

És un gran debat obert: les dones tenen una altra manera de fer política? La majoria de regidores rosinques pensen que sí. Només divergeix Montserrat Mindan. La regidora convergent assegura que “abans creia que érem diferents, però m’he demostrat a mi mateixa que el punt de vista femení no existeix. Hi ha hagut vegades que homes del partit tenien opinions més sensibles que les dones”.

Al Ple de l’Ajuntament hi ha sis partits representats i només dos tenen dones regidores. “Hem parlat amb dones que són capaces, que tenen lideratge, que estan involucrades en el món cívic, però que no tenen el recolzament familiar per entrar en la política”, lamenta Montserrat Mindan. La situació es repeteix a nivell comarcal, autonòmic i estatal. És per això que l’executiu de José Luis Rodríguez Zapatero va promoure el maig del 2007 la Llei d’Igualtat.

La nova legislació obliga a aplicar a les llistes electorals uns percentatges que asseguren una presència mínima i màxima de persones de cada sexe, de manera equilibrada en el conjunt de la candidatura. En aquest assumpte cada regidora té la seva opinió, independentment del seu color polític. La regidora Mindan no sap quin sistema s’hauria d’aplicar per involucrar més les dones, però creu que “l’obligatorietat implica que a vegades es sacrifiqui el valor d’una persona”. Per la seva part, la regidora de Benestar Social, Francis Martín, creu que les quotes són una bona solució.

Martín, mare, de 41 anys, era la cinquena a les llistes del PSC en les darreres eleccions. I no s’amaga de reconèixer que li van oferir aquest lloc per complir amb la nova llei de Paritat. “En cap moment vaig pensar que sortiria escollida, però després de la sorpresa inicial, ara estic contenta”, explica des del seu despatx.

Fa pocs mesos que Francis Martín es mou per les dependències, ja antiquades, de Benestar Social. Malgrat això, la seva vinculació amb la política i el sindicalisme ve de lluny. “La meva mare és socialista de tota la vida i sempre m’havia portat a reunions i mítings des de ben petita. Ja fa anys que, de tant en tant, anava a les reunions del PSC de Roses. A més, abans de les eleccions estava preparant una llista d’UGT per presentar-la a l’empresa on treballava”, narra Martin amb un to de veu que sembla fet per explicar contes.

Pocs antecedents
Un 30% dels representants a l’Ajuntament rosinc són dones. Aquesta és la legislatura amb la major presència femenina de la història de Roses. Ens ho confirma l’arxiver municipal, Josep Maria Barris, que reconeix que la presència de dones a la política rosinca ha estat escassa.

La primera dona regidora va ser Dolors Pujol, del PSC, entre l’any 1981 i 83. La seva entrada va ser casual. Va presentar-se novena en les primeres eleccions democràtiques després del franquisme, però a mitja legislatura va entrar a la sala de plens per substituir el cinquè. “La meva entrada va ser una cosa puntual, jo no era militant però combregava amb les idees socialistes. Era jove i no estàvem acostumats a això de la política. Em venia tot de nou”, explica Pujol, una mestra que ara viu a Figueres. Recorda el seu primer ple: “hi va haver qui va fer un acudit per la meva presència, però jo no era conscient d’estar obrint una nova etapa”. Des de llavors, cap dona fins l'any 1995 . Va ser quan la convergent Sílvia Ferrer , ara Jutgessa de Pau, entra al consistori i al govern.

Històricament, la presència de dones en la política rosinca ha estat escassa.

Les xifres il·lustren que encara hi ha desigualtat en la política, però sembla que poc a poc la presència de dones creix. “La generació dels meus fills troben molt normal que la dona s’equipari a l’home”, diu Montserrat Mindan. Coincideix amb la seva rival política, Magda Casamitjana, que afirma: “Avui dia la dona ja no és tant esclava. La societat s’ocupa més dels nens i els ancians. I les dones tenen clar que poden assolir els seus objectius”.




Publicat al Setmanari Empordà, del 4 de març de 2008

Com som els rosincs

L’Ajuntament disposa d’un informe amb centenars de dades sobre l’economia i societat rosinca d’entre 1996 i 2005. És l’Informe socioeconòmic 2005, un dossier d’un centenar de pàgines elaborat per dos economistes de la Universitat de Girona, Modest Fluvià i Ricard Rigall. L’objectiu era “examinar la capacitat de Roses per continuar creixent i proveint benestar als ciutadans”. És una radiografia de Roses.

L'habitatge
A Roses hi ha gairebé 23.000 habitatges, una xifra que convertiria molts habitants en propietaris de més d’una llar. Si no fos perquè, segons l’estudi, el 80% dels habitatges censats a Roses són de segona residència, un percentatge inusual a Catalunya.

Del total de vivendes, 6 de cada 10 són comprades, tot i que Roses té un percentatge de lloguers superior a la mitjana. Les cases i apartaments acostumen a tenir una superfície d’entre 60 i 120 metres quadrats.

I la mitjana d’habitants per llar és de 2’63 persones. La majoria dels habitatges rosincs no tenen descendència, però els que sí, cuiden d’1 o 2 fills de mitjana.

L'economia
El món dels serveis és el gran motor econòmic de la població. De fet, genera el 80% del producte interior brut rosinc. Això significa que el món del turisme, comerç i serveis crea la major part de llocs de treball. 7 de cada 10 rosincs es dedica al sector terciari.

Els negocis de comerç i els serveis estan encarats al turisme. La majoria de comerços es dediquen als aliments, a la roba i al calçat. Per contra, els negocis dels llibres i la premsa, dels articles per a la llar o de productes químics se situen per sota de la mitjana catalana. Més enllà del comerç, la hoteleria capta la major part dels serveis: el 35% dels establiments, el doble que a la resta de Catalunya.

Al món de la pesca, cada vegada s’hi dediquen menys rosincs. Tot i això, el port pesquer és, segons l’informe i amb dades de 2004, el segon de Catalunya en nombre de captures. Fa 3 anys, el port feia el 10’5% de les captures catalanes i creava uns ingressos anuals d’13 milions d’euros.

Mentre es parla de la urgència de posar en marxa la zona industrial rosinca, les dades són contundents. Només el 2’7% de la població s’hi dedica, quan la mitjana catalana és del triple.

L'ocupació
El 53% dels rosincs i rosinques majors de 16 anys treballen. La resta, busca feina (6’4%), estudia (25’4%), treballa a casa (11’8%) o és pensionista (17’8%). La desigualtat entre homes i dones segueix present. Hi ha més persones del sexe femení a l’atur o que no treballen fora de casa.

L’atur a Roses és, segons els autors de l’estudi, “de perfil cíclic molt marcat i estretament relacionat amb la temporada turística”. Mentre que l’atur pot arribar al miler de persones en temporada baixa, a l’estiu no supera els 300. Una tendencia molt més marcada en l’àmbit de l’hoteleria i que afecta més a les rosinques.

Aquesta dependència del turisme té un altra conseqüència. El 90% dels contractes fets a Roses són temporals segons Informe socioeconòmic Roses 2005. Per tant, el nivell de contractes indefinits és molt menor que la mitjana catalana i estatal.

El turisme
7.300 places hoteleres, 5.100 en apartaments i 3.200 en càmping. Aquesta és la quantitat de places que disposava el sector turístic rosinc l’any 2005 durant la temporada alta.

Pel que fa als hotels, tenen millor categoria que a la resta de Catalunya. 6 de cada 10 places hoteleres són de 3 estrelles. Durant el període de major demanda (juliol i agost), els visitants acostumen a passar una mitjana de 4’5 nits.

En els càmpings, les pernoctacions són molt superiors: una mitjana de 7 per viatger. Tot i això, gairebé la totalitat dels campaments són de categoria mitjana i no n’hi ha cap de categoria superior o de luxe.

L’àmbit dels apartaments, una activitat lleugerament a la baixa, registre el màxim de pernoctacions, 11 de mitjana.

Els estudis
“El nivell d’instrucció de la població de Roses és clarament menor que el de la resta de l’Alt Empordà i Catalunya”, conclou l’estudi. El 17% de la població no té cap titulació acadèmica i només el 6’5% té una diplomatura o llicenciatura.

En relació al coneixement de català, el 90’3% l’entén. Les dades, referents al 2001, revelen que el 69’5% el sap parlar i la meitat pot escriure’l.

El transport
L’informe revela que, a Roses, hi ha 0’75 vehicles per habitant. La dada supera la mitjana catalana, però és inferior a la comarcal. 7 de cada 10 són turismes.

5.500 rosincs utilitzen un vehicle per raons de feina. La gran majoria utilitzen el transport individual. A més, 600 persones es mouen en vehicle dins o fora la vila per motius d’estudi.

L'oci
Segons l’estudi Roses disposa de 25 pistes de tennis, 6 sales esportives i 46 piscines a l’aire lliure. Això fa que Roses tingui 1 de cada 3 piscines de la comarca.

Pel que fa als equipaments culturals, l’estudi recull dades de principis de la dècada. Però des de llavors, s’ha inaugurat un teatre, un museu, dues sales de cinema i una nova biblioteca.


Publicat a Revista de Roses, novembre 2007

El 'quart poder' rosinc

Enric Badosa
DIRECTOR D'EMPORDÀ TELEVISIÓ

"La nostra emissora ha respectat sempre la pluralitat"

A la televisió tot es veu més gran. I segur que en les ments de molts rosincs, la redacció d’Empordà Televisió també és molt més gran que en la realitat. Els estudis de l’emissora, encara coneguda com Televisió de Roses, són estrets, petits, i l’espai està molt ben aprofitat. El director de la cadena amb seu a Roses, Enric Badosa, explica que la redacció d’Empordà TV va digitalitzar-se abans que les grans cadenes estatals. I no s’està de reconèixer que els seus informatius utilizen teleprompter, un aparell per dissimular que el locutor està llegint. Sí, el tenen, però el van fabricar ells mateixos. És el món de la televisió local, un món on cal enginy i empenta per emetre. Diu Badosa que, a la cadena, ell fa de tot, menys de director.

La política rosinca sap del seguiment que té TV Roses, i recorre a vostès per difondre els mis-satges. Creu que la seva emissora té una influència significativa a Roses?
No crec que siguem el quart poder, ni res per l’estil. La clau és que aquí no fem opinió. El que sí que té influència és allò que diu el polític des de la nostre emissora. I també és influent, sens dubte, L’hora de l’alcalde. Els alcaldes tenen a tots els regidors i caps de serveis pendents del televisor per solucionar aquells problemes que s’han exposat en antena. Els continguts són els que tenen influència.

Per què ara L’hora de l’alcalde utilitza el fil directe telefònic?
Perquè havia arribat un moment en què es posava en dubte la nostra honorabilitat en passar les trucades. Totes les trucades es passaven, excepte si la persona utilitzava l’anonimat per faltar al respecte i honor del polític.

Per tant, va ser una decisió de la pròpia cadena?
Sí, i ho hem exportat a tots els programes de la casa.

Fa uns mesos, el regidor Agustí Donat es queixava que la seva cadena no reflectia correctament les accions de govern. Creu que els serveis informatius reflecteixen la pluralitat política rosinca?
A la nostra cadena hi ha tota la pluralitat que vulguin. Ningú pot dir que Televisió de Roses li ha negat el micròfon per parlar. Per ser sincers, que dos polítics s’enfrontin és el millor que ens pot passar a la televisió. Això crea audiència.

Hi ha qui s’empara en aquell toc d’atenció que el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) els va fer el 2005 per “no respectar els criteris de proporcionalitat a l’hora d’informar”.
L’estudi del CAC deia que no es reflectien bé els grups d’ERC i ICV. Però l’estudi es va fer durant una sola setmana. Si n’haguessin analitzat una altra, els resultats haurien estat a l’inversa. La pluralitat s’ha respectat sempre: en les campanyes electorals els polítics apareixen a toc de rellotge i segons els resultats de les eleccions anteriors. I si no s’han obtingut regidors, no intervenen. L’any 2003, Joan Esteve Danés es va plantar a les portes de la cadena per queixar-se. Però enguany ha sortit perquè tenia representació.

Però no hi va haver debat en la darrera campanya electoral.
És cert, no hi va haver debat perquè un dels candidats no volia sortir-hi. Per això vam emetre els mítings.
Quin és el programa estrella?
Les notícies sempre han estat el programa estrella. La prova n’és la publicitat. Els anunciants es barallen per aparèixer durant l’informatiu, sobretot abans dels titulars. Els titulats són sagrats per a l’espectador.

Per què ordenen les notícies per població i no per importància?
Aquest és un dilema que sempre hem tingut. Al principi, quan Castelló es va sumar a les notícies rosinques, tenia la seva lògica. Ara estem negociant acords amb diversos ajuntaments de la comarca i ens estem plantejant un canvi. El més probable és que Roses i Figueres apareguin al primer bloc segons la importància de la notícia, després seguirà Castelló, i al final, la resta de pobles.

Els convenis amb els ajuntaments garanteix la independència dels professionals?
Aquí és cada redactor que es busca les notícies perquè a diari emetem un nombre concret d’informacions per poble. Els polítics no influeixen la nostra tasca. És més, nosaltres infuïm l’entorn: els diaris publiquen allò que nosaltres hem explicat.

> Passat i futur

Televisió de Roses es crea l’any 1991. Per què va néixer l’emissora en aquells moments?
Hi havia un buit legal per crear una emissora llavors, i no es necessitava gaire més que una càmera i un vídeo. I vam decidir provar-ho, va sortir bé i vam continuar.

Com van ser les primeres emissions?
La senyal es donava des de l’hotel Karina. En la primera emissió, vam fer una carta d’ajustament, bastant aconseguida. Emetíem videoclips, fèiem alguna notícia, vam preparar continguts sobre les eleccions que se celebraven al maig... Tots en vam aprendre a base d’errors.

Va ser difícil regularitzar les emissions?
Va costar temps. Al principi, sempre ens volien tancar: venia la Guàrdia Civil i ens precintava els equips. De fet, la situació no es va regularitzar del tot fins que la Generalitat va concedir les llicències de la TDT (Televisió Digital Terrestre).

La seva cadena va rebre la llicència per emetre en TDT. Quins factors els van ajudar?
L’experiència. Un dels factors que més puntuava en el concurs era el temps que es portava emetent. A més, complíem amb els criteris lingüístics, perquè ens vam comprometre a fer un 90% de la programació en català. I finalment nosaltres fem la totalitat de continguts de producció pròpia, un fet poc corrent en la televisió local.

Precisament abans formaven part de plataformes d’emissores locals: la Xarxa de Televisions Locals (XTVL) i Comunicàlia. Ara ja no. A què es deu el canvi?
Ara formem part de Televisions Locals Independents, i ara sí que som independents. La XTVL està tacada pels diners. El seu objectiu és que les cadenes locals emetin els programes que la Xarxa envia: les seves notícies, esports... amb patrocinadors concrets. Nosaltres no volem emetre aquests programes, sinó continguts del que passa aquí, a Roses, a Castelló o a l’Empordà. Això sí que és televisió local.

Serà difícil per la cadena adaptar-se a la TDT?
No. Nosaltres fa anys que treballem en suport digital. A més, emetrem, com ara, des de Rocacorba. Els tècnics d’allà hauran de canviar el senyal actual i connectar-lo a les emissions digitals.

RosesDigital ara inclou vídeos. És una amenaça per vostès?
Gens, i incorporaran també productes d’Empordà TV. De fet, la nostra aspiració és crear un web amb la programació a temps real.

..............................................

+ Una relació de 70.000 euros
Empordà TV és una empresa privada. Però rep subvenció anual de l’Ajuntament, valorada enguany en 69.091 euros, segons el consistori. A aquesta xifra cal sumar-hi gairebé 3.500 euros per emetre els actes de Carnaval. L’alcaldessa, Magda Casamitjana, afirma que aquest conveni permet que l’ens públic prepari diversos continguts per l’emissora, que els ha de difondre obligatòriament. “Fins ara no sabíem què feia Empordà TV amb els nostres diners, ara volem que quedi desglossat en el conveni”, afirma l’alcaldessa, que haurà de renovar el contracte amb l’emissora a finals de gener. “Ens falta parlar amb la resta de partits del govern i l’oposició”, explica.

Més informació: El consistori vol multiplicar la comunicació

Publicat a Revista de Roses, desembre 2007

Les majors comunitats estrangeres

Mohamed Acherkout, Mohamed Mazghari i Alberto Sanz.
President, secretari i coordinador d’Al Wifak

Estem molt contents amb l'acollida del poble de Roses"

Roses acull des de l’any 1999 l’associació d’Immigrants marroquins Al Wifak. El seu objectiu és promoure la integració en tots els àmbits i el desenvolupmanet dels drets fonamentals de les persones. El president i el secretari, Mohamed Acherkouk i Mohamed Mazghari, parlen de la comunitat marroquina. El seu coordinador, el treballador social Alberto Sanz, exposa l’origen i els projectes d’Al Wifak.

Un dels objectius inicials de l’Al Wifak va ser donar ajuda als marroquins que arribaven desatesos. Ha canviat la situació?
“Sí. Ara molts immigrants arriben amb família a la zona. Fa 7 o 8 anys ajudàvem molta gent que arribava aquí sense cap lloc per viure. I d’aquests casos, cada vegada n’hi ha menys. És una bona senyal.”

Com valoren el tracte dels rosincs, per exemple, cap a la comunitat marroquina?
“Ho veiem bé. Estem molt contents. El poble de Roses està acostumat a acollir gent emigrant.”

Perquè neix l’any 1999 Al Wikak?
“Durant aquells anys eren molts els joves il·legals a Roses sense habitatge, alguns van arribar a dormir a la platja o en barraques. La seva situació era molt difícil de regularitzar. És per això que es va constituir Al Wifak. La seva seu era un local amb dos pisos grans, que es va transformar en un lloc d’acollida sense ajuda econòmica de cap institució. Més tard, l’any 2001, amb la nova llei d’estrangeria, molts dels joves van regularitzar la seva associació i els objectius d’Al Wifak es van diversificar.”

Quins projectes van posar en marxa llavors?
“L’associació orientava als membres per buscar feina, els va iniciar en la llengua espanyola i catalana... En aquest sentit, es van fer cursos per tenir el carnet de conduir, perquè per llei les llicències de conduir no comunitàries no eren valides.”

Qui utilitza els serveis de l’Associació?
“Sobretot persones que cercen ajuda a causa de l’emigració. Molts són joves i, per això, treballem molt amb el Departament de Joventut de l’Ajuntament de Roses. També treballem amb famílies i, algun cop, amb grups específics de dones.”

Pels joves hi ha un equip de futbol?
“L’equip de futbol té llarga història. Vamguanyar la Lliga d’Empreses Gironines i vam decidir entrar en la Federació Catalana de Futbol com associació d’immigrants, terme que al principi no van acceptar. Ara ja hem jugat 3 temporades dins la Federació. Alguns dels nostres jugadors han entrat a l’equip de Roses, un gran aspecte d’integració dins la societat. És una feina difícil perquè per l’equip de futbol no rebem cap ajuda de l’Ajuntrament, tot i que ara han anunciat que serien més equitatius en el finançament dels clubs.”

Quins altres projectes han desenvolupat darrerament?
“Hem organitzat un curs de català bàsic per estrangers , i en farem una nova edició a partir del novembre. També organitzem festes culturals com la Festa del Xai, que es converteix en una festa de germanor i solidaritat.

Segueixen ajudant a buscar feina al joves marrquins?
“Actualment, ho fem de manera coordinada amb l’Ajuntament. El programa és diu ‘Busca’t feina’. També amb el Consistori hem iniciat un taller d’iniciació a la música. I cal destacar el projecte ‘Roses al Magreb’, amb què portem al Marroc una quinzena de joves de l’Empordà amb la finalitat d’apropar-los a la realitat social i cultural marrquina. Agrada molt i ja en preparem el tercer viatge.”

Com respon el poble de Roses a la presència d’Al Wifak?
“Cada vegada hi ha un major contacte i coneixement de l’associació i sobretot de la comunitat marroquina. És part d’un llarg procès: cal informació per evitar falsos estereotips. Tant d’una part com de l’altra.”

* * *

Caroline Daullé.
Presidenta de L’Amicale de francesos i francòfons de l’Alt Empordà

La majoria de francesos a Roses són jubilats"

L’associació de francesos i francòfons de l’Alt Empordà, l’Amicale, té la seu a Roses. És un apartament a la Gran Via, amb algunes sales amb prestatges plens de llibres i d’altres buides, amb cadires de plàstic per les reunions i activitats. Durant l’entrevista, realitzada íntegrament en francès, la presidenta, Caroline Daullé, i alguns associats ens descriuen la comunitat francesa a Roses i ens expliquen quin paper manté l’Amicale.

Quines acostumen a ser les causes d’arribada dels francesos a Roses?
“La majoria a Roses són jubilats. En aquest cas per la bellesa del país , perquè el clima és fantàstic i l’acollida ha estat molt calorosa. La prova és que jo porto aquí, a Canyelles, 43 anys i m’he integrat molt bé. La meva filla i la meva neboda s’han casat amb catalans: hem fet Europa abans d’Europa. (Riu).”

Un cop aquí, mantenen el contacte amb el seu país?
"Sí, perquè hi tenim les nostres famílies i amics. La majoria dels nostres fills són a França, per tant, tots hi tornem amb regularitat.”

I quines és la raó que atrau alguns francesos joves?
“Raons de treball. Per exemple, pels negocis, els impostos a Catalunya són molt menors que a França i els tràmits administratius,més fàcils i ràpids. Crear una empresa a Espanya és molt més fàcil.”

Els francesos troben difícil aprendre castellà i català?
“El català és especialment difícil per a nosaltres, perquè la seva pronunciació és més complicada. A més, hi ha francesos que aprenen l’espanyol a l’escola, però el català no.”

> L’ASSOCIACIÓ
Des de quin any i per què van posar en marxa l’associació?
“Fa tretze anys i mig. Preteníem regrupar tots els francesos arribats a Roses i convertir-ho en un lloc per fer-hi amistats. Al principi érem pocs i editaven una pàgina de revista. Ara, en canvi, tenim una gran revista (Le petit poisson) i som aproximadament 380 socis.”

Quin perfil tenen els associats?
“La majoria som jubilats. Darrerament s’hi han adherit més França joves: dentistes, metges, massatgistes,empresaris que han vingut a instal•lar-se a Roses.”

Quin tipus d’activitats desenvolupen?
“Fem activitats gairebé cada dia, per exemple, jocs de cartes, jocs de taula, cineclub, coral, informàtica,excursions i viatges, àpats en grup.. Els divendres a la tarda la nostre seu és oberta a tothom..”

Fer aquestes activitats entre francòfons és una bona manera per integrar-se i comunicar-se amb els rosincs?
“Sí. Ens apuntem a viatges organitzats amb gent catalana i no ens molesta, sinó al contrari. Contractem els viatges i excursions a una agència de Roses. Per tant, fem treballar la gent del poble i intentem relacionar-nos amb ells. A més, participem a moltes activitats que organitza l’Ajuntament.”

Publicat a Revista de Roses, octubre de 2007

Els secrets de la pesca rosinca, a Perpinyà

Maria Velasco exposa al festival Visa Off el seu treball "Diàlegs amb el mar"



En un carrer cèntric de Perpinyà, oneja aquests dies un pòster de grans dimensions amb un home que cus una xarxa. És diu Toni i és rosinc. El cartell anuncia l’exposició Diàlegs amb el mar de la fotògrafa Maria Velasco, que s’endinsa en la rutina i els personatges de la pesca a Roses i que s’exhibeix a Perpinyà fins el dia 15 de setembre.

La mostra, com la resta d’exposicions del festival Visa Off, s’exhibeix en una botiga. Són gairebé una vintena d’instantànies emmarcades en un comerç de petites dimensions, estret i acollidor, decorat amb cordes, xarxes i làmpades de taberna de mar. Així, sobre la porta del provador, el visitant descobreix un primer pla d’anxoves pescades a Roses o pot intuir la silueta d’una remendadora, la Carmeta, darrere d’unes bruses de colors pàl•lids que estan d’oferta.“La botiga es converteix en una barreja de fotos i articles de roba que lliguen molt”, afirma Eric Valentin, propietari de la botiga Découverte Marine, on s’exhibeix l’exposició.

Maria Velasco, l’autora de les imatges, explica: “la veritat és que he anat a parar al festival Off per casualitat, perquè em vaig trobar en una mostra fotogràfica amb un dels seus organitzadors”. La seva participació no respon a grans ambicions professionals, sinó que “m’ajuda a nivell personal: no m’hi vull guanyar la vida amb la fotografia”, diu Velasco.

Tot i això, l’obra de Velasco està sotmesa a concurs. El primer dia de la mostra una representació del jurat prenia notes sobre les imatges. “El tema i les fotografies són bones: construeix un bon reportatge”, valorava el jurat, “l’únic inconvenient que veig personalment és que no tenen peus explicatius i hi falten marcs de foto”. Velasco hi treu importància: “la foto és important per ella mateixa; a més, no rebem cap subvenció per organitzar l’exposició”.

La fotògrafa rosinca no ha estat la guanyadora del festival, però probablement s’ha fet conèixer. El festival Visa Off, el conforma una mostra de treballs de fotografies amateur repartida per comerços de tota la ciutat, des de restaurants fins a clíniques. De fet, és una mostra paral•lela al Visa pour l’Image de Perpinyà, un veterà festival de fotoperiodisme reconegut arreu del món. “L’ambient de Perpinyà aquests dies és genial, penso que és un lloc que s’hi ha d’anar si et dediques a aquest món”, sentencia la fotògrafa rosinca.


Més informació sobre Visa pour l'image (reportatge)

Eleccions municipals: Roses pren la paraula

El 27 de maig, la gent de Roses pren la paraula. Decideix votar o no votar. I el nostre vot o la nostra abstenció estan determinats per infinites variables: pel que veiem, sentim, pensem, sospitem o recordem. Aquesta és una mostra, no representativa, de l’opinió d’alguns rosincs i rosinques sobre el seu poble. Parlen del que ens afecta: d’economia, de salut i d’educació, siguin o no temes de competència municipal. Perquè, a l’hora de prendre la paraula, ens influeix tot.


Anna Masip
Ensenyant jubilada i voluntària de Càritas

“CALDRIA APOSTAR PER CICLES FORMATIUS ENCARATS AL TURISME I LA GASTRONOMIA”

Què cal millorar en el sector turístic rosinc?
Ha millorat molt en els darrers anys. Sembla que Roses ha optat pel turisme familiar. Els turistes ja troben platges i hotels confortables, però caldria potenciar les activitats encarades a la família en un sentit lúdic i educatiu: Roses hauria de ser una festa infantil a l’estiu. A més, crec que cal apostar per una gastronomia assequible, pel Cap de Creus i potenciar encara més el turisme de vela.

Creu que la pesca és encara un sector econòmic important a Roses?
Sí, però ja no és un sector cabdal com quan vaig arribar a Roses. Llavors, la pesca era el motor econòmic de Roses. Ara, en canvi, ho és el turisme.

En educació, Roses està preparada per absorbir el fort creixement demogràfic?
El creixement de la vila ha estat molt intens. És cert que s’han fet coses: hi ha dos instituts, diverses escoles i el centre Empordà, que s’ha afegit a l’oferta educativa. Però caldria apostar per cicles formatius de grau mitjà i superior, encarats sobretot al turisme i la gastronomia, de cara a molt de jovent.

Roses hauria de tenir un hospital?
És cert que l’atenció sanitària a Roses ha quedat minvada, però penso que no es poden atomitzar massa les institucions hospitalàries perquè han de reunir les instal·lacions suficients. A Roses, caldria un pas previ a l’hospital de Figueres, per descongestionar-lo mitjançant les cures bàsiques o hospitalitzacions curtes.

La política en general i la local en particular és propera a la ciutadania?
Hauria de ser més propera per a que els ciutadans puguin accedir a les institucions amb més facilitat. També crec que els temes de futur s’han de decidir entre tothom, de manera participativa. Amb el POUM es va intentar, però no crec que s’aconseguís perquè la població que es va implicar va ser mínima.




> Dolors Climent
Mestressa de casa

“EL ‘CAP’ HA QUEDAT PETIT I A LA MÍNIMA HAS DE MARXAR A L’HOSPITAL DE FIGUERES”

Què cal millorar en el sector turístic rosinc?
Caldria buscar un turisme de més qualitat. I això implica millorar les prestacions que oferim als visitants, per exemple, cal augmentar els aparcaments a la vila o apostar per la gastronomia. Hem d’aconseguir que la temporada duri més temps i no concentrar-la únicament al juny, juliol, agost i setembre. Cal renovar-se.

Creu que la pesca és encara un sector econòmic important a Roses?
Si, encara és important. Moltes famílies viuen de la pesca. El problema és que en un futur es deixi de pescar. Si es venen les barques de pesca i cada vegada hi ha menys quantitat de peix, una activitat econòmica com aquesta perdrà tota la importància que fins ara ha tingut.

En educació, Roses està preparada per absorbir el fort creixement demogràfic?
Ara mateix no tinc fills en edat escolar i, per tant, no ho visc en primera persona. Però tinc la sensació que hi ha una certa massificació a les escoles i instituts.

Roses hauria de tenir un hospital?
Sí. Almenys un petit hospital amb uns quants llits, amb servei de radiografies, amb major atenció ginecològica per a poder fer mamografies o ecografies. El centre d’atenció primària ha quedat petit i a la mínima has de marxar a Figueres. Si algú es trenca un peu, ha d’anar a l’Hospital comarcal a fer-se les radiografies. No és un problema dels metges, sinó de l’equipament.

La política en general i la local en particular és propera a la ciutadania?
No. Els polítics han d’escoltar més la gent, ser més propers la ciutadania. Quan les eleccions són a prop es prometen moltes coses, però després s’obliden d’alguns temes que fan falta, que afecten i preocupen a la gent.

> Ferran Climent
Administratiu de la Confraria de Roses

“EL NOSTRE PEIX ÉS DE QUALITAT, PERÒ EL PREU NO ÉS COMPETITIU DAVANT DE L’ALTA OFERTA"

Què cal millorar en el sector turístic rosinc?
S’estan fent moltes coses, un exemple és el port esportiu. Tot i això només atrau un perfil concret de turisme. No tot el turista que arriba a Roses té el nivell econòmic que requereix el món de la nàutica. Potser, caldria apostar més per un turisme cultural.

Creu que la pesca és encara un sector econòmic important a Roses?
És un sector important, tot i que el turisme estigui per davant de la pesca. De fet, és la segona potència en creació de llocs de treball a Roses. Però la pesca poc a poc empitjora: els caladors estan molt castigats, el preu del combustible és molt alt i entra molt de peix de fora. El nostre peix és de qualitat, però el preu no és competitiu davant de l’alta oferta forana.

En educació, Roses està preparada per absorbir el fort creixement demogràfic?
No. La població creix sense parar i d’escoles no se’n fan prous. Les classes s’estan quedant petites. Tinc la sensació que es tendeix a classes de molts alumnes i hi ha pocs mestres. Hi hauria d’haver una proporció més equilibrada entre professorat i alumnat per garantir un ensenyament de qualitat.

Roses hauria de tenir un hospital?
Sí. Depenem de l’hospital de Figueres, que està saturat. Roses ja té més de 18.000 habitants i és un punt d’atracció migratòria. Per tant, el centre d’atenció primària s’està quedant petit. A més, un centre hospitalari de Roses podria ser viable perquè moltes poblacions de la zona podrien utilitzar-lo: Cadaqués, Palau Saverdera...

La política en general i la local en particular és propera a la ciutadania?
No. Crec que cal més consens i treball conjunt entre tots els partits polítics per buscar l’interès general. A molts pobles, hi ha majories i crec que no beneficia gaire a la ciutadania.


Mohamed Acherkouk
Encarregat de magatzem i president de l’associació Al Wifak

“EL TURISME HA MILLORAT BASTANT: S’HAN FET MOLTES COSES EN INFRAESTRUCTURES"

Què cal millorar en el sector turístic rosinc?
Ha millorat bastant, s’han fet moltes coses en infraestructures: l’entrada de Roses i l’autovia que ens uneix amb Figueres, en són exemple. Tenim un nivell alt per acollir el turisme si ens comparem amb altres pobles de costa. Sí que és veritat que el turisme de Roses tendeix a tenir un perfil econòmic baix i caldria buscar un turisme per a tot l’any.

Creu que la pesca és encara un sector econòmic important a Roses?
Sí, és molt important. És cert que els darrers anys el seu pes en l’economia rosinca ha baixat una mica. Molta gent ara plega de pescar i ven les seves embarcacions.

En educació, Roses està preparada per absorbir el fort creixement demogràfic?
Roses té un creixement important, és evident. Tot i això, la vila està prou preparada per absorbir aquesta població. Tinc la sensació que s’està fent un esforç destacable en el tema educatiu. Pel que veig, hi ha un nombre suficient de centres educatius i no hi ha massificació d’alumnes a les escoles.

Roses hauria de tenir un hospital?
Un hospital aniria bé, però és difícil que un poble com Roses tingui un hospital, que ja es troba a Figueres. Però, resulta evident que el centre d’atenció primària s’ha quedat insuficient: hi ha moltes cues darrerament perquè cada dia més gent necessita els serveis del centre. Veig que la demanda ha augmentat molt en els últims set o vuit anys.

La política en general i la local en particular és propera a la ciutadania?
Sí. Es fan moltes coses per millorar Roses. Jo veig un gran canvi a Roses en els darrers deu anys. Crec que la política local és prou atenta a les necessitats del poble i de la gent.

> Pep Curiel
Restaurador. Propietari del restaurant Tramonti.

“CAL OFERIR MÉS OFERTA ALS VISITANTS, MÉS ENLLÀ DEL TURISME DE SOL I PLATJA”

Què cal millorar en el sector turístic rosinc?
Crec que gastronòmicament l’oferta és força bona, podríem arribar a dir que som la capital del món. Però cal oferir més oferta als visitants, més enllà del turisme de sol i platja. Ja fa molts d’anys que Roses es dedica al turisme i ara hem de modernitzar-nos, no hem de deixar que les coses se’ns quedin antigues. Vivint a Roses, sento que formo part d’una cosa important que no pot quedar-se enrere. S’hauria d’invertir en cultura i infraestructures, per exemple.

Creu que la pesca és encara un sector econòmic important a Roses?
Hi ha molta gent que viu i ha viscut de la pesca, a qui cal recolzar. Caldria un canvi a molts nivells, des de instal·lacions més productives, petites fàbriques... més enllà de pescar peix amb la barca. Els caldria una petita indústria artesana.

En educació, Roses està preparada per absorbir el fort creixement demogràfic?
Roses està vivint un creixement molt bèstia en els últims anys i no sé si som capaços d’assumir-ho bé. L’educació és el nostre futur i potser no hi ha prous centres ni prou professorat per cobrir la demanda. A això se li suma que la immigració tendeix a ser global i, per tant, calen inversions per aconseguir una major integració de les diferents cultures.

Roses hauria de tenir un hospital?
Sí. Seria convenient perquè la població rosinca ja és nombrosa. Caldria un centre amb més prestacions que les d’un centre d’atenció primària. No cal tenir un gran hospital al mateix nivell que el de Figueres, però sí unes instal·lacions ben equipades per a garantir una millor atenció als pacients.

La política en general i la local en particular és propera a la ciutadania?
Evidentment, la general no és propera. No segueixo gaire la política municipal, però si una política local fa coses pel poble és una política correcte.


Thais León
Estudiant en pràctiques del cicle formatiu de grau superior d’Admistració

“NO TOTA LA CULPA ÉS DELS POLÍTICS, CAL UNA MAJOR IMPLICACIÓ DE LA CIUTADANIA”

Què cal millorar en el sector turístic rosinc?
Crec que abans el turisme de Roses tenia una clientela d’elit, però actualment té un perfil econòmic molt menor. Malgrat que la gent passa uns dies a Roses, el turista no gasta gaire en l’economia local. Per exemple, en lloc de sopar en un restaurant, mengen qualsevol cosa comprada en una xarcuteria o en un forn. Hauríem d’atraure un turisme de qualitat. Tot i això, aquest turisme podria encarir més els preus, que ja són prou alts per a la població durant l’estiu. Seria ideal tenir una targeta de resident: els habitants no hauríem de pagar els productes a preu de turista.

Creu que la pesca és encara un sector econòmic important a Roses?
Cal fomentar més la pesca a Roses. Sinó, a llarg termini, per diverses raons mediambientals o socials, la pesca perdrà molta importància.

En educació, Roses està preparada per absorbir el fort creixement demogràfic?
No, gens. Fa un parell o tres d’anys es va inaugurar l’IES Illa de Rodes i ja està ple. Crec que calen més places d’institut davant del creixement de població. D’altra banda, jo estudio un cicle formatiu de grau superior i veig que hi ha una oferta mínima de mòduls de formació professional. A la mínima, cal marxar a estudiar fora del poble, amb l’elevat cost econòmic que implica.

Roses hauria de tenir un hospital?
Sí. Roses creix i és lògic que els serveis sanitaris no donin a l’abast.

La política en general i la local en particular és propera a la ciutadania?
És propera quan hi ha eleccions. Quan no n’hi ha a prop, es distancien una mica del poble. Tampoc és just dir que tota la culpa és dels polítics. Cal una major implicació de la ciutadania, les dades d’abstenció en són la prova.

Publicat a Revista de Roses del maig de 2007

Un rosinc al Iemen: "L'atemptat del Iemen ha estat excepcional"

“El Iemen és un país meravellós i la gent és hospitalària, accepta encantada els turistes”, sentencia Julio Martín, un rosinc que ha visitat tres vegades el Iemen amb la seva esposa, Carmen Oliden. I remarca: “l’atemptat ha estat quelcom excepcional”. Martín, que és cap de vendes en una promotora rosinca, sembla trasbalsat per l’atemptat: “quan ho vaig saber vaig sentir molta pena pels nou morts i preocupació pels iemenites, un poble que vol tirar endavant i que n’és el primer perjudicat”. Aquests dies, després de la tragèdia, manté contacte diari amb els seus coneguts al Iemen, que estan “indignats” per la massacra.

El matrimoni rosinc ha viatjat les darreres vegades al Iemen sense agència de viatge, però mai ha passat por al país. Ell, Julio Martín, diu que “si féssim cas a les recomanacions del Ministeri d’Exteriors, no aniríem enlloc”. Tot i això, el panorama social del Iemen és complex, “hi ha controls cada quaranta kilòmetres”. És un país amb moltes tribus, algunes radicals i contràries al govern. “Són tribus conflictives, no perilloses”, opina Martín. Creu que el perill de segrestos d’estrangers és real, tot i que només els veu com instruments de pressió al govern. A zones com la de Mareb, on va tenir lloc l’atemptat, l’Estat iemenita obliga a dur protecció, però “les escortes són molt incòmodes” i a vegades ha pagat suborns per a no tenir-ne, reconeix Julio.

El matrimoni va conèixer el país àrab per casualitat i afirma que com més hi van, més l’entenen. Al Iemen la majoria d’homes van armats, “van carregats amb pistoles i metralladores, és un atribut masculí per a ells”, raona Martín. I constata que al Iemen ”no hi ha gana, però sí pobresa”. El turisme, que segueix sent minoritari, era fins ara un emergent motor de desenvolupament. Julio tem que deixi de ser-ho.

El turista rosinc diu que “viatjar al Iemen és retrocedir set-cents anys en el temps”. És això que fa del Iemen un dels seus destins predilectes. A Julio Martín, a qui la cara li canvia quan parla del Iemen, l’atemptat no el fa dubtar: ell i la seva esposa Carmen tenen previst tornar-hi la propera primavera. “Si tingués bitllets per dissabte, marxaria sense pensar-m’ho”, afirma el rosinc.

Publicat al Setmari de l'Alt Empordà del 24 de juliol de 2007

Roses també s'escriu

Com se celebrava el carnaval a Roses fa una quarantena d’anys? Des de quin segle es té constància de la Torre d’en Sastre? Quin aspecte tenia la Basílica de Santa Maria l’any 1910? Les respostes són en paper, als llibres sobre Roses. I és que, tot i que la vila no supera els 20.000 habitants, hi ha un nombre considerable de publicacions que tracten el passat i el present de Roses. Ara que Sant Jordi és s'apropa, va bé fer-hi una ullada. Aquests en són alguns títols a l’atzar.

De llibres rosincs, n’hi ha de diverses temàtiques. N’hi ha que repassen o indaguen en la història de la població. “Els acostuma a comprar gent que ho va viure o que n’han sentit a parlar”, ens expliquen a la Llibreria Ametller. D’altres, els de fotografia, tenen com a clients els turistes, o rosincs que fan un regal a gent forana: hi famílies que els compren “per als intercanvis a l’estranger, alguns han arribat a Amèrica”. També n’hi ha de tècnics o de documentació sobre Roses, que compren “alguns estudiosos de la zona”, segons la Llibreria Cova del Drac.

A una altra llibreria, a la Galindaines, hi tenen exposat entre les novetats editorials Els Carnavals de Roses en blanc i negre, de Josep Maria Pastor. “Em sabia greu que es perdés la memòria i volia deixar testimoni que els carnavals eren diferents”, explica l’autor. L’obra s’endinsa en els carnavals de les dècades dels 50 als 70. Els escrits van acompanyats de fotografies que Pastor ha recollit “a base d’un treball de recerca, trobant persones” que en podien conservar. El llibre està editat per l’Ajuntament de Roses, un dels màxims promotors de publicacions sobre la vila. També el consistori va publicar l’any 2005 un dels seus llibres més emblemàtics: La gent gran de Roses, que recollia els retrats de les 100 persones més grans de la vila. En totes les històries de l’obra, escrita per Toni Sala, hi és gairebé omnipresent la cruenta Guerra Civil. A més, hi és palpable la creixent importància del comerç durant el segle XX o l’arribada des dels anys 60 d’emigrants d’Almería, Beas de Segura o El Campello. Amb fotografies de Judith Ijsselstein, hi trobem la vida de Josefina Teixidor, que va seguir el mossèn Joan per allà on anava, o les històries de contraban d’Anna Berta.

Un dels best-sellers ha estat Els masos de Roses, un recorregut per una seixantena de masos i torres rosinques. El seu autor, Joan Rabell i Coll, va acompanyar les explicacions històriques per il·lustracions fetes per la seva pròpia mà. “Quan es va publicar, es va vendre molt bé”, diuen en Felip i la Neus, de la Llibreria Ametller. També és curiós de veure el recull de fotografies Imatges i records, que recull instantànies de les col·leccions de Mariona Giró, d’Isabel Juanola i de l’arxiver municipal, Josep Maria Barris.

En la investigació sobre la història de Roses destaca la figura de Pepita Barbarà. L’autora, gairebé nonagenària, encara repassa i rebusca, sempre que pot, entre la multitud de documents que té. La Pepita reconeix: “Sóc una apassionada de la història, hi tinc una dèria”. Una de les seves obres, La badia de Roses, recull plànols, fotografies, documents i explicacions sobre el passat de la Badia.

NOVEL·LA, REFLEXIÓ I POESIA AMB FIRMA ROSINCA

“És orgull ser de Roses/ és un orgull ser rosinc/ ser pescador d’aquest poble i ser de Roses un fill”. Aquests versos, de Josep Forner “Pitu”, del llibre Poemes, són un exemple de la poesia escrita per gent del poble. Si “Pitu” encarna el poeta autodidacta i popular, el contrapunt són els versos intimistes i existencials de l’obra Miratges de Claror, d’Esteve Sala.

Un dels autors més prolífics és Jordi Vila, que ha publicat més de mitja dotzena de novel·les, entre les que hi destaquen Quan vivíem de l’estraperlo, Estimats i odiats carlins o la seva darrera obra L’home de Perpinyà. Les seves novel·les es caracteritzen per un llenguatge senzill i directe, amb un rerefons històric i una trama amorosa entremig. Jordi Vila va començar a escriure a mitjans dels noranta, però “sempre m’ha agradat explicar històries i ja havia escrit abans més de 100 poemes”, ens explica. Ara té entre mans un nou projecte, encara prematur, ambientat a Figueres durant la Segona Guerra Mundial.

Un altre exemple d’escriptor rosinc, en aquest cas d’assaig, és Joan Juanola, que va publicar coincidint amb el centenari del naixement de Dalí, Codis Dalinians. A la introducció defineix el llibre com un recull de “14 articles (tants versos com té un sonet) concebuts per ajudar a entendre el complex món dalinià”. Entre els articles, s’hi explica la història i la importància de la fotografia de Dalí amb García Lorca a Cadaqués l’any 1927 o l’origen del Teatre-Museu de Figueres.

LA POLÍTICA TAMBÉ S’ESCRIU
Preparant motors per la campanya electoral, Magda Casamitjana, candidata a l’alcaldia pel PSC de Roses, va presentar dissabte 24 el llibre Roses, més enllà del dia a dia, on hi recull els seus articles publicats en premsa. Segons va dir l’autora a la presentació, els articles parlen de “coses que em preocupen a mi i a la gent del carrer”. Els socialistes rosincs han apostat fort pel llibre: el recull d’articles inclou un pròleg de l’ex-conseller d’Educació, Joan Manuel del Pozo, i l’acte de presentació era a càrrec de la consellera de Salut, Marina Geli, i de qui fou president de la Generalitat, Pasqual Maragall. Roses s’escriu; la política, també.

tot i que la vila no supera els 20.000 habitants, hi ha un nombre considerable de publicacions que tracten el passat i el present de Roses.

Publicat a Revista de Roses de l'abril 2007

La vida dels estudiants rosincs a Barcelona

Una corredissa de maletes de rodes, motxilles i un centenar de persones provoca curiositat als viatgers de l’Estació de Sants de Barcelona. És divendres a la tarda i el panell d’informació de l’estació acaba d’anunciar la via del Catalunya Express destinació Figueres, només cinc minuts abans de l’hora de sortida i a la via 3, a l’altra punta de l’estació. Molts dels viatgers són estudiants universitaris, que tornen a casa després de passar la setmana a la capital. Una d’ells és l’Ariadna Juan, una rosinca (i figuerenca alhora) que estudia primer de Farmàcia a la Universitat de Barcelona i que marxa cada divendres amb “un grup de tres o quatre noies de la residència”.


El nombre de rosincs i rosinques que estudia a Barcelona és difícil de determinar. Les universitats no acostumen a facilitar les dades, com la Universitat Ramon Llull, que afirma necessitar l’autorització “prèvia dels propis estudiants”. Només la Pompeu Fabra dóna dades exactes: té dos rosincs matriculats, “un estudiant de Periodisme i un altre de Ciències Polítiques i de l'Administració”. Sembla, sense dades oficials, que el major nombre d’estudiants rosincs cursen la carrera a Girona. Però a Barcelona “hi ha una major oferta de carreres i recursos”, diu l’Ariadna. La capital catalana també atreu estudiants per la seva condició de ciutat cosmopolita i per tenir centres d’estudis de major prestigi.


Qui estudia a Barcelona acostuma a veure avantatges a això de viure a la capital. L’Àngel Compte, estudiant rosinc de Direcció i Administració d’Empreses a ESADE, destaca la gran oferta cultural de la ciutat: “cinema, teatre, fires, conferències, exposicions...”. D’altres, com la Laura Alabau, una rosinca que estudia tercer de Periodisme a la Universitat Autònoma, es queden amb la “diversitat ètnica” de la ciutat, on pots passar desapercebut vagis com vagis i siguis qui siguis. L’Ariadna creu que importaria a Roses el sistema de transport públic de l’Àrea Metropolitana, amb un servei gairebé permanent les 24 hores del dia.


No són tot meravelles, però. La Laura veu la vida a Barcelona molt cara: l’alimentació i el transport, per exemple. No va gaire errada perquè Barcelona és la província més cara de l’Estat segons la Fundació Espanyola de Caixes d’Estalvi. A aquestes despeses cal sumar-hi l’allotjament. La fórmula de la residència normalment no baixa dels 600 euros mensuals. L’experiència, diuen, s’ho val. L’Àngel i l’Ariadna viuen a dues residències i ressalten l’ambient familiar i de companyonia que s’hi troben. La Laura, que aquest curs viu en un pis, creu que el col·legi major és la millor opció fins que “coneixes bé Barcelona”. Llavors arriba el pis, un pas més d’independència i responsabilitat, també a uns preus desorbitats.


I, a més, cal sumar-hi el tren cap a Figueres. El preu, segons l’Àngel, és “acceptable” gràcies al Carnet Jove; però la Laura el veu “excessiu”. El preu d’un viatge amb el Carnet costa al voltant de 7’5 euros i, si s’opta per l’abonament de 10 viatges, val 6’95 cada trajecte. El servei té mancances i en més d’una ocasió hi hagut algun retràs considerable (de 45 minuts a 1 hora) o algun episodi de falta d’informació.


Han constatat que hi ha prejudicis i desconeixement de Roses i la comarca. Alguns veuen l’Empordà com un lloc de “pagesos”; d’altres no saben on és Roses, només coneixen Cadaqués. També hi ha qui coneix Roses com a punt d’atracció turística i de riquesa considerable. No obstant això, ser de comarques no els desagrada, sinó al contrari. Tots destaquen que Roses és un lloc relaxant i tranquil que contrasta amb el fragor urbà. Un moviment que no evita de tant en quant un fugaç sentiment de sol·litud. És la paradoxa de la gran ciutat.