Apte per a tots els públics

“Jo no puc estar sense disfressar-me”, reconeix la Cristina, “un any no vaig desfilar i no vaig aguantar ni cinc minuts entre el públic”. Cristina Llatas, 45 anys, dependenta, porta més de tres dècades desfilant al carnaval de Roses. Es disfressen ella i tota la família, perquè els seus pares i les seves filles senten la mateixa passió pel Carnaval.

Diuen que el carnaval no té edat, i a Roses ho confirmen. Algunes famílies, com la Llatas, preparen aquests dies roba per a totes les generacions. En d'altres cases, els avis han passat l'herència a fills i néts, però col•laboren encantats en els preparatius de la gran festa de l'hivern.

L'avi de la família, Josep Maria Llatas, encara es disfressa als seus 75 anys. Ho fa des que van arribar a Roses, als anys setanta. “La festa ha canviat molt”, assegura. “Abans els rosincs es disfressaven però totes les celebracions eren a la sala (Sala d'Unió Fraternal). Amb el temps, la gent es va aficionar, es va unir en colles i van arribar a fer grans vestits”. Ara, en canvi, diu que el carnestoltes s'ha massificat i “quan hi ha tanta gent, s'espatlla una mica”.

Qui s'ho passa com sempre és una de les filles Llatas. La Cristina amaga, rere la seva timidesa, una gran devoció pel Carnaval. Es disfressa des dels 11 anys i recorda haver sortit amb disfresses de tot tipus. A Roses expliquen que la família Llatas sempre ha dut vestits molt originals i confeccionats a la perfecció. De fet, les germanes Llatas recollien premis de dos en dos quan eren joves i van recórrer concursos de disfresses d'arreu de Catalunya.

I sembla que les nétes de la família segueixen el mateix camí. La Cristina explica que “a les meves dues filles els agrada el carnaval, però sobretot a la petita”. La petita és l'Ariadna, de 12 anys, que ens comenta: “ajudo a tallar la roba, a marcar-la i a repartir-la entre la gent de la colla”. Algun dia ha estat ajudant la seva mare fins ben entrada la matinada. La pubilla de la casa, la Judit, de 18 anys, no dubta ni un moment: “seguirem la tradició dels nostres avis, el carnaval no s’acabarà”.

L'avi, un veterà dels carnestoltes, i l'àvia, que s'hi ha acabat apuntant, seran aquest any els reis de la gent gran. Les nétes ens comenten que estan molt il•lusionats i que passen els nervis de sempre. “Anirem de brasilers”, anuncia en Josep Maria, “una bona disfressa per celebrar una data especial”. Es disfressen amb el casal d’avis. I qui s'ocupa de la roba?, preguntem. “La nostra filla, que és l'artista de la confecció”, contesten orgullosos.

La Cristina encara no ha acabat el vestit dels seus pares, i el va començar a l'octubre. Aquests dies té tanta feina amb les agulles que no sap si podrà anar a veure la proclamació dels reis del carnaval, explica amb resignació. Es passa els caps de setmana cosint i últimament només dorm cinc hores diàries. “A mi m'encanta”, diu, però reconeix que és molta feina. Cristina Llatas dirigeix la confecció del vestuari de la seva colla, que reuneix gent de totes les edats i suma més de 250 integrants.

“El millor moment del Carnaval és divendres al vespre, a les nou, quan baixem cap a la passada”. Ja està tot apunt: els retocs dels vestits, els detalls del maquillatge, tot. “Són moltes emocions de cop”, comenta la filla Llatas. I els esperen una dies en què Roses viu llargues hores de ball, de riures col•lectius, de sentiment de colla i, a vegades, d'excessos etílics. Les tres generacions estan d’acord: la inversió de temps, diners i esforç val la pena. Però dilluns al vespre acabarà arribant. La Cristina és franca: “Quan s'acaba el carnestoltes, sento un buit total”.

Publicat al setmanari Empordà, del 29 de gener de 2008