Roses homenatja el seu millor paladar, Roger Viusà

Ple absolut a l’homenatge del poble de Roses al sommelier Roger Viusà. Hi havia corredisses dels treballadors municipals per fer encabir tothom al teatre. Però l’ambient era familiar i tendre. “S’ho mereix, és d’aquelles persones que es fa estimar”, se sent per aquí. Per allà una familiar bromeja: “Quan pugi a l’escenari hem de cridar: guapo!”. Viusà, guardonat divendres passat amb la màxima distinció del consistori rosinc, la Dracma de Plata, rebia felicitacions de totes bandes: autoritats, però també familiars, amics, coneguts i saludats. I de tot arreu: de Roses i de Palau Saverdera, els seus dos bressols.

El sommelier, agraït per la distinció, va recordar l’important paper del vi a Roses: “Sense el poble de Roses, l’Empordà, la tramuntana, el mar, la terra i el vi no seríem com som. Són els valors que tenim i el vi n’és un d’ells”. La carrera de Roger Viusà, de trenta anys, és vertiginosa: iniciat a l’hostelaria a la comarca, format al gironí Celler de Can Roca, crescut al restaurant Moo de Barcelona i coronat enguany com el segon millor sommelier del món. L’alcaldessa, Magda Casamitjana, va ressaltar l’impecable trajectòria de Viusà, la seva prometedora carrera professional i va agrair-li “portar el nom de Roses al món”.

El vi va ser present a la festa. De forma simbòlica, amb el frenètic ball del Xirimí del Grup de danses tradicionals de Roses. I també de forma material, amb una degustació de vins dels cellers amb firma rosinca. Aquí també, ple absolut.

Publicat al setmanari Empordà, del 19 d'agost de 2008

La cultura s'encara al mal temps

Festa Major 2008

Ni el vent ni la pluja van espantar la Festa Major de Roses, que va concentrar 45 actes en nou dies. Propostes a totes hores i per a tots els gustos. “Hem volgut adaptar la festa al poble i als visitants”, comenta el regidor de Festes, Carles Ferrer. El cel només va anul·lar dues cites: la nit andalusa a causa de la pluja i la travessia de natació de divendres a per la tramuntana, que podia posar en perill la seguretat dels nedadors.



Amb una tempesta d’aquelles que la sequera havia fet oblidar. Així es llevava Roses el passat divendres, dia central de les festes. Al silenciós carrer només corria algun rosinc amb paraigua i algun turista amb jersei esmorzava torrades. Però, de sobte, es va sentir música. Eren les gralles i els tambors dels geganters de Roses, que s’encaraven al mal temps, mullats, amb les galtes i les mans vermelles. “Vam fer matinades des de quarts de nou i durant el dia només el vent va molestar una mica algun gegant”, explica la cap de colla, Laia Segura. I és que la tramuntana va arribar. La jornada va omplir-se de gegants d’arreu, dels sorollosos Miquelets i trabucaires, dels salvatges correbous i de balls al carrer. Des del grup de danses, Cristina Barceló, explicava: “La gent ha entès que el nostre taller és per fer ball de plaça, ha ballat moltíssima gent”.

“Els concerts semblen de posseïts i la caixa ha anat regular”, reneguen en una barraca. “Ens ha anat molt bé, hem servit molts menjars”, diuen a la vora. Uns altres afegeixen: “La música d’aquest any ha animat molt les nits”. A les barraques de nit, gestionades per colles de Carnaval, només hi ha unanimitat en un punt: la gran majoria de clients són del poble. Aquí, al recinte de fires, es respirava flaire de carnaval. Fins i tot un vespre, l’Ajuntament va aprofitar l’escenari per descobrir el cartell del proper carnestoltes. La guanyadora és una rosinca que estudia disseny, Lorena Blanco: “El cartell és una màscara que representa el carnaval, que vol ocultar allò que ets a diari”, ens explicava contenta.

Les nits de Festa Major van sonar a la música dels grups locals, de cobles sardanistes i del concert de Posta de Sol, que la pluja va aigualir en les últimes peces. I la nit del passat divendres, a Cançó catalana a càrrec del figuerenc Joanjo Bosk i l’Orquestra de Cambra de l’Empordà. Cançons de la Cançó va celebrar-se finalment al teatre, però el públic se’n va assabentar: cap butaca lliure. L’organització va afegir tres fileres de cadires a tocar dels músics i parlava de 400 assistents. No va ser un concert gaire acadèmic, potser pel crit de “papa” del fill de cantant en ple recital o per l’error que va obligar a tornar a començar una cançó. El públic, convençut, va dedicar una càlida ovació als artistes.

D’altres van ser rebuts amb xiulets: la nit de teatre a la fresca, dimecres passat, arrencava amb gairebé mitja hora de retard. L’escàs públic d’enguany, vora 500 espectadors, no va saber que el vent havia causat problemes tècnics.

Tradicions, també n’hi va haver. El portaveu de l’organització de l’Empaitada d’ànecs, Joan Prats, en resumia les xifres: 400 participants, 100 ànecs i un 10% d’animals retornats. I diumenge l’Ajuntament va fer renéixer una vella tradició: el concurs de paletes, amb deu parelles concursant i centenars de curiosos al llarg del matí. El repte era construir en quatre hores una volta gaudiniana. Els guanyadors, del Vendrell, deien que sempre treballen plegats i que són aficionats als concursos.

El regidor de Festes, Carles Ferrer, conclou: “Hem apostat per una festa llarga, de nou dies, per donar un valor afegit als visitants. El temps no ens ha acompanyat del tot, però ha sortit molt bé i el poble ha seguit la festa”. Des del principal grup de l’oposició, CIU, enguany sí que donen suport a les fires perquè asseguren que compleixen les mesures de seguretat. “La Festa Major és una continuació del que vam instituir durant catorze anys, com els gegants o l’entrega de la Dracma”, comenta el convergent Carles Pàramo, amb un braç embenat després de cremar-se amb el canó dels Miquelets. Imprevistos de Festa Major.

Publicat al setmanari Empordà, del 19 d'agost de 2008

Apte per a tots els públics

“Jo no puc estar sense disfressar-me”, reconeix la Cristina, “un any no vaig desfilar i no vaig aguantar ni cinc minuts entre el públic”. Cristina Llatas, 45 anys, dependenta, porta més de tres dècades desfilant al carnaval de Roses. Es disfressen ella i tota la família, perquè els seus pares i les seves filles senten la mateixa passió pel Carnaval.

Diuen que el carnaval no té edat, i a Roses ho confirmen. Algunes famílies, com la Llatas, preparen aquests dies roba per a totes les generacions. En d'altres cases, els avis han passat l'herència a fills i néts, però col•laboren encantats en els preparatius de la gran festa de l'hivern.

L'avi de la família, Josep Maria Llatas, encara es disfressa als seus 75 anys. Ho fa des que van arribar a Roses, als anys setanta. “La festa ha canviat molt”, assegura. “Abans els rosincs es disfressaven però totes les celebracions eren a la sala (Sala d'Unió Fraternal). Amb el temps, la gent es va aficionar, es va unir en colles i van arribar a fer grans vestits”. Ara, en canvi, diu que el carnestoltes s'ha massificat i “quan hi ha tanta gent, s'espatlla una mica”.

Qui s'ho passa com sempre és una de les filles Llatas. La Cristina amaga, rere la seva timidesa, una gran devoció pel Carnaval. Es disfressa des dels 11 anys i recorda haver sortit amb disfresses de tot tipus. A Roses expliquen que la família Llatas sempre ha dut vestits molt originals i confeccionats a la perfecció. De fet, les germanes Llatas recollien premis de dos en dos quan eren joves i van recórrer concursos de disfresses d'arreu de Catalunya.

I sembla que les nétes de la família segueixen el mateix camí. La Cristina explica que “a les meves dues filles els agrada el carnaval, però sobretot a la petita”. La petita és l'Ariadna, de 12 anys, que ens comenta: “ajudo a tallar la roba, a marcar-la i a repartir-la entre la gent de la colla”. Algun dia ha estat ajudant la seva mare fins ben entrada la matinada. La pubilla de la casa, la Judit, de 18 anys, no dubta ni un moment: “seguirem la tradició dels nostres avis, el carnaval no s’acabarà”.

L'avi, un veterà dels carnestoltes, i l'àvia, que s'hi ha acabat apuntant, seran aquest any els reis de la gent gran. Les nétes ens comenten que estan molt il•lusionats i que passen els nervis de sempre. “Anirem de brasilers”, anuncia en Josep Maria, “una bona disfressa per celebrar una data especial”. Es disfressen amb el casal d’avis. I qui s'ocupa de la roba?, preguntem. “La nostra filla, que és l'artista de la confecció”, contesten orgullosos.

La Cristina encara no ha acabat el vestit dels seus pares, i el va començar a l'octubre. Aquests dies té tanta feina amb les agulles que no sap si podrà anar a veure la proclamació dels reis del carnaval, explica amb resignació. Es passa els caps de setmana cosint i últimament només dorm cinc hores diàries. “A mi m'encanta”, diu, però reconeix que és molta feina. Cristina Llatas dirigeix la confecció del vestuari de la seva colla, que reuneix gent de totes les edats i suma més de 250 integrants.

“El millor moment del Carnaval és divendres al vespre, a les nou, quan baixem cap a la passada”. Ja està tot apunt: els retocs dels vestits, els detalls del maquillatge, tot. “Són moltes emocions de cop”, comenta la filla Llatas. I els esperen una dies en què Roses viu llargues hores de ball, de riures col•lectius, de sentiment de colla i, a vegades, d'excessos etílics. Les tres generacions estan d’acord: la inversió de temps, diners i esforç val la pena. Però dilluns al vespre acabarà arribant. La Cristina és franca: “Quan s'acaba el carnestoltes, sento un buit total”.

Publicat al setmanari Empordà, del 29 de gener de 2008

La Cançó respira aires empordanesos

Festa Major: el concert

Quan Lluís Llach va escriure la cançó I si canto trist, el cantant figuerenc Joanjo Bosk encara no havia nascut. Tot i això, Bosk (Figueres, 1976) és qui posa veu a un concert que recupera I si canto trist, i que repassa peces claus de la Nova Cançó i d’altres cantautors catalans dels vuitanta. Posa veu a “Cançons de la Cançó. D’un temps, d’un país” acompanyat per les notes de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, dirigida per Carles Coll. L’espectacle, estrenat al Jardí de Figueres fa un parell de mesos, arriba ara a Roses, al pic de la Festa Major i a l’emblemàtica església de Santa Maria dins el recinte de la Ciutadella.

Però quan Lluís Llach va escriure la cançó Insubmís, el cantant figuerenc Juanjo Bosk acabava de declarar-s’hi. Primeres coincidències. “He seguit bona part dels cantautors que interpretem. Durant molt anys he estat força implicat amb moviments socials i polítics. I d’alguna manera tots i cada un dels cantautors que interpretem són símbols culturals i, fins i tot, polítics de la lluita antifranquista, que encara era ben viva als anys noranta, quan vaig tenir la meva època més militant”, explica el cantant. Així, el concert recull cançons com el sentit País Petit de Llach, el reivindicatiu Pare de Serrat o la delicada Àliga Negra de Maria del Mar Bonet.

"D’alguna manera tots i cada un dels cantautors que interpretem són símbols culturals i, fins i tot, polítics de la lluita antifranquista", comenta el cantant, Joanjo Bosk.

I també Raimon, Pi de la Serra, Sisa, Joan Isaac, Pau Riba i Ramon Muntaner. Són les veus de la Nova Cançó que va encendre un llum en la fosca dictadura i les veus dels cantautors catalans que no van callar en la democràcia ja instaurada. “Són cançons que formen part de la memòria del públic i de la nostra cultura i història”, explica el figuerenc Bosk.

L’experiment és poc convencional: una premiada orquestra de cambra acostumada a música clàssica i un jove cantant amb talent format en escenaris de rock. Però diu Joanjo Bosk que es van posar d’acord, que van buscar un punt d’unió: la Cançó catalana. I no es queixa: “Vinc de formacions on el volum és força considerable, per tant, cantar sobre una orquestra de cambra és un plaer, crea un coixí molt interessant a l’hora d’interpretar”.

La medieval església de Santa Maria, a la Ciutadella de Roses, els espera el 15 d’agost, a les deu del vespre, amb dues cançons més que no van interpretar a l’estrena figuerenca. Llach i Raimon sonen com a noms probables. De moment, l’experiència avança amb bona nota perquè han aconseguit aixecar el públic de les seves butaques, i no precisament a mig concert. Asseguren que és un molt bon símptoma.

Publicat al setmanari Empordà, del 5 d'agost de 2008

Neda que nedaràs

Festa Major: les Cucanyes i l'Empaitada d'Ànecs

“Veus que durant vint minuts l’ànec aquell neda i neda i s’escapa. I el noi darrere, i no l’agafa, i quan ja sembla que el té, torna a escapar! És molt divertit”, explica Joan Prats amb un somriure d’orella a orella. Prats és el portaveu dels Amics de les festes i tradicions de Roses, una entitat cívica que concentra la seva feina per Festa Major. Organitza el dia 16 l’Empaitada, la festa del primer que agafa l’ànec, i les Cucanyes, la celebració de l’últim que cau a l’aigua. Diu el portaveu que són dos actes oberts, participatius, gratuïts, on tothom pot col•laborar-hi.

Ja fa més d’un lustre que els Amics de les tradicions rosinques treballen en plena Festa Major. L’associació nasqué de forma espontània quan l’Ajuntament de Roses va voler deixar d’empaitar ànecs. Un grup de joves i no tan joves es va entossudir en salvar la festa, en conservar una de les més veteranes tradicions del poble. En Joan fa memòria: “Vam recollir firmes i vam poder demostrar que no érem quatre sinó 1.500 persones a favor de la festa”. I sí, van arribar a un acord. L’associació organitza la festa i l’Ajuntament hi dóna suport. Esperen que enguany l’Empaitada compti amb cent ànecs, mig miler de participants i un nombrós públic. “N’hi ha molts que miren i s’hi acaben tirant”, remarca.



El portaveu dels Amics sembla cansat de la polèmica sobre l’Empaitada, sobre si els ànecs pateixen i sobre si la festa incompleix la llei. Actualment l’associació suma 200 rosincs, i fer-s’hi amic és lliure i gratuït. “Som gent que hem viscut la festa des que érem petits”, comenta el portaveu. I és que s’explica per Roses que l’Empaitada d’ànecs és una de les tradicions més antigues del poble. Està documentada des de 1918, però molts autòctons asseguren que els avantpassats ja perseguien aus al mar des de molt abans. “Avui dia és una festa molt integradora”, assegura amb orgull en Joan. “Hi ha gent de Roses de tota la vida, hi ha els fills dels immigrants castellans que van venir fa trenta anys i ara també hi ha magrebins, francesos i alemanys que viuen al poble”.

La cara d’en Joan s’il•lumina quan parla dels ànecs i les cucanyes, dels riures del públic i les caigudes dels més intrèpids. Ell hi participa? No, no pot. Potser d’aquí uns anys la seva joveníssima filla seguirà la tradició. Però no, no pot, respon amb certa pena. Forma part de l’organització i ha de controlar l’espectacle. “Cada any posem més mesures de seguretat per a les persones i els animals”, assegura. I es marca un repte: “Hem d’anar inculcant a la gent que no tingui en males condicions l’ànec que ha agafat. O el mates i el menges com marca la tradició, o el tens en un bon lloc: amb aigua, menjar, sense gaire sol”. Els Amics de les festes i tradicions de Roses compren els ànecs sota registre sanitari i donen l’opció als participants de retornar l’animal un cop pescat.

Xof
L’Empaitada és l’acte que reuneix més curiosos, més participants i més expectació. Però també el dia 16, una estona, els Amics celebren les Cucanyes. Qui aconsegueix creuar un pal greixós i relliscós sense caure, premi, una tovallola enguany. Qui no arriba a la bandera del final, xof, cau a l’aigua. “Ets allà amb els companys”, recorda. “És molt divertit: aviam si aquell l’agafa, mira aquell que ha caigut, l’altre ha fet només un pas... si vas en grup, rius molt”.

I riu, aliè al despatx des d’on es contempla el taller de motos que regenta. Veu futur a l’Empaitada i a les Cucanyes? “Sí,sí,sí, i tant. Veiem futur a la festa, tenim el suport de l’Ajuntament, posem moltes mesures de seguretat i atraiem molta gent”.

Les Cucanyes
“La gent es tira a l’aigua, un mitjà hostil a l’home i propici a l’ànec. Des d’una barca es tiren ànecs i la gent intenta agafar-los. Si ho aconsegueix, pot endur-se l’ànec”

L’Empaitada
“Consisteix en un pal de fusta rodó sobre el mar que l’omplim de greix i té una bandera al final. Si aconsegueixes arribar-hi abans de caure a l’aigua, tens premi”

Publicat al Setmanari Empordà, del 5 d'agost de 2008

“L’humor és el millor catalitzador de desgràcies”

GILBERT BOSCH.
DIRECTOR I AUTOR DE L’OBRA "TERÀPIA DE GRUP PER A GAFES".

Qui s’hagi quedat sense benzina el dia que anava amb presses. Qui hagi perdut la cobertura del mòbil en mig de la més important de les trucades de feina. O qui hagi llençat per error el paperet on hi havia el telèfon de l’amant en potència. Qualsevol gafe o, parlant bé, malastruc té cita la nit del dimecres 13 a la Ciutadella de Roses. Té hora per a una Terapia de grup per a gafes, “un espectacle molt digerible i molt ben interpretat”, segons el seu director, Gilbert Bosch.



Amb un currículum dilatat, que inclou noms com Els Joglars o les sèries més populars catalanes, Gilbert Bosch (Vilafranca del Penedés, 1956) va fundar fa vint anys la companyia Grappa Teatre amb Teresa Ros, de qui es va enamorar. Necessitava actuar, sí, però també crear, dirigir, produir, ser un complet home de teatre. I ho ha fet. Ara arriba a Roses com a autor i director de Teràpia de grup per a gafes, la història d’uns terapeutes que ajuden a conviure amb la malastrugança.

L’obra té dos pilars: els gafes i les teràpies per a tot. Per quina raó ha tractat la mala sort, la malastrugança?
La portem tots a sobre. Quan parles en qualsevol grup o reunió, sempre hi ha qui diu que avui té un dia fatal, que avui té la malastruga a sobre... I ens vam donar compte que era un bon tema per dur-lo a l’escenari. Això sí, sempre des de l’humor, ja que nosaltres creiem que és el millor catalitzador per lliurar-se de totes les desgràcies.

L’obra inclou la seva pròpia experiència?
Potser sí que hi ha alguna cosa meva, però no és un text personal. Encara que tot el material podria ser extret de la vida diària, és una obra còmica amb situacions portades al límit. És una comèdia divertida i alhora una mica mordaç.

I com ha reaccionat el públic fins ara?
El públic reacciona molt bé. El que nosaltres busquem és una identificació amb l’espectador. Segur que hi ha molta gent que pensa ‘òndia, això em va passar a mi’. Curiosament, en algunes actuacions, algun espectador ens va venir a dir que havia viscut la mateixa situació. I encara que no els hagi passat, es senten vinculats amb les històries.



I el segon tema, les teràpies miraculoses per a tot. Per quina raó?
És un tema que està en boca de tothom, quan mires el diari hi ha teràpies per a tot i per a tothom. I vaig trobar que era ideal per donar-ne la nostra visió. De fet, l’obra no dóna solucions sinó que presenta les teràpies que un club de psicòlegs difon arreu del món.

Busca una crítica social?
No hi ha dubte que el teatre és una arma, més que pel missatge en sí, per la reflexió. I és evident pel propi títol, Teràpia de grup per a gafes, que dóna peu a que la gent pensi sobre allò que expliquem i representem.

I els intèrprets són joves actors en l’època del teatre mediàtic. Com a director i, sobretot, com productor no l’atemoria?
Sí, la companyia acaba de fer vint anys i la idea d’aquesta obra l’arrossegava des de fa temps. Tenia dues opcions: o agafar gent mediàtica, on tens assegurat l’èxit tant de públic com de crítica, o confiar en gent més aviat desconeguda. I em vaig decantar per aquesta última, perquè les coses són com són i els catxés van com van. A més, els actors són gent que coneixia perfectament de quan vaig ser professor de l’Institut del Teatre. Per tant, podia treballar-los millor i coneixia la seva manera de ser. De tota manera, vaig agafar els més gafes que vaig trobar [Riu].


Per tant, bona experiència dirigint-los?
Sí, ha estat molt interessant i ho han treballat molt bé. Per exemple, hi ha un actor gallec i fa d’argentí, i tothom creu que és d’Argentina. I una altra és brasilenya i parla el català perfectament. Ha estat molt maco. Jo em dedico molt a la docència de teatre i s’assembla en alguns aspectes a la direcció.

Una docència teatral, centrada en la Comèdia de l’Art. En què consisteix?
És una tècnica teatral del segle XV i XVI que neix a França i s’estén a Itàlia. És una tècnica molt concreta perquè no només es refereix als personatges i les seves característiques. També és alhora tot un món, tota una manera de fer diferent. Té un ritme molt àgil.

Es nota a “Teràpia de grup per a gafes”?
Sí, aquest espectacle té un ritme copiat de la Comèdia de l’Art. És molt ràpid, vertiginós, les contestes verbals són molt àgils. Hi ha molts acudits verbals i gestuals, que és el que nosaltres treballem. Pràcticament apareix un acudit i el públic encara hi pensa quan en surt un altre.

I els actors improvisen?
Sempre hi ha una mica d’improvisació perquè en aquesta obra trenquem la quarta paret, vull dir que parlem directament amb el públic. Això fa que a vegades els espectadors contestin i els actors hagin d’adaptar-s’hi. Però bé, és un text força tancat.


Quina és l’essència de la seva companyia, Grappa Teatre?
No hi ha dubte que és l’humor. Com dèiem abans, nosaltres creiem que l’humor és el millor catalitzador de la quotidianitat, de l’estrès, de les desgràcies... Nosaltres fem un tipus de comèdia que anem variant depenent de com va el vent, o sigui, de les condicions socials. Hem fent obres on tot era gest i, en canvi, en aquesta obra sí que parlem. I anem fent.

A part dels actors, el nucli de companyia està formada per pare, mare i fill. Una formació poc ortodoxa...
Sí, inicialment érem la Teresa [Ros] i jo. El nostre fill des de ben petit va impregnar-se d’aquest món, ens veia assajar al menjador de casa, venia al teatre, als assajos... Nosaltres el que vam fer va ser obrir-li portetes: abans d’entrar a la universitat va treballar en forces sèries i ara ens ajuda, perquè ell en sap molt, explicar històries.

De fet, tots tres tenen importants currículums en teatre i televisió. Llavors per què van decidir crear la seva pròpia companyia?
Quan formes part d’una companyia de teatre, en el meu cas Els Joglars, sempre hi ha un moment en què toques un sostre, en què veus que a partir de llavors sempre faràs el mateix. I és quan t’animes a tastar altres àmbits, com és la direcció, la creació i la producció. I mira, acabem de celebrar els vint anys i anem subsistint. Tenim un públic fidel que ens segueix arreu. Per tant, molt contents, perquè la cosa no està per llençar coets.


L’obra ja ha recorregut molts pobles de Catalunya. Com veu la situació de la cultura més enllà de Barcelona?
Nosaltres anem fent, tenim representacions i la gent ens va contractant. Però crec que falta una infraestructura cultural més coherent al que demana la societat. Jo crec que la cultura és un pilar per sostenir la societat i sembla que, a vegades, la cultura és la darrera preocupació des de la política. Conec casos d’altres companys que ho passen malament i fan coses molt bones. I això encara és més trist.

Per acabar, què li diria a l’espectador que encara no sap si es comprarà l’entrada?
Si fa dies que no riu, que vingui a veure-la perquè no en sortirà indiferent. És un espectacle molt digerible i, jo crec, molt ben interpretat pels actors. Si volen passar una bona estona i gaudir d’un bon record de Festa Major, que s’apropin a la Ciutadella a veure l’obra.

“Nosaltres sempre arribem una mica abans al lloc per anar a prendre alguna cosa, visitar el poble i comprar coses típiques. Allò que en diuen fer una mica de turisme”, comenta el director Gilbert Bosch, amb la seva veu emfàtica i extravertida, encara que la conversa sigui per telèfon. Bosch va ser a Roses representant Clochard, de Paco Mir el gener de 2007, i assegura que la vila és “un lloc preciós”. Ara duu a la Ciutadella la història dels membres de l’associació GAFE (Grup d’Ajut a la Fatalitat Emergent), que desenvolupen teràpies per ajudar a les persones que pateixen gafisme o malastrugança.
Des de l’Ajuntament de Roses asseguren que aquest tipus d’obra és perfecte pels actes de Festa Major, que és el millor complement per la programació d’hivern al Teatre Municipal. “A l’estiu busquem una cosa d’humor, lleugera, de divertimento a l’aire lliure”, comenta el tècnic de l’Àrea de Cultura, Enric Matarrodona. I assegura: “Com a nom la companyia Grappa Teatre potser no està a dalt de tot, però la qualitat i la diversió estan garantides”.

Publicat al setmanari Empordà, del 5 d'agost de 2008

Tresors i secrets plens de bellesa

Sovint desconeguda, ignorada i, fins i tot, oblidada. Descuidada durant dècades i silenciada per la mediàtica Empúries. La Ciutadella de Roses, marcada per segles d’història, demana ara que la contemplin, que l’elogiïn, que la visitin. I és que les platges rosinques atrauen milers de turistes i veïns empordanesos, però en total només ocupen cinc quilòmetres de longitud. Només, si ho comparem amb els 46 quilòmetres quadrats del terme municipal de Roses, una de les majors superfícies de la comarca. Una extensió que acull la terra humida d’aiguamolls, l’abrupta costa del Cap de Creus i senders elevats amb vistes inabastables, però també un notable patrimoni històric, sovint subestimat.

“La Ciutadella és encara força desconeguda, està per descobrir”, reconeix Gemma Vieyra, arqueòloga responsable de la difusió del patrimoni del recinte monumental. Explica que molts estiuejants queden sorpresos quan entren a la Ciutadella. Diuen que és més gran del que es pensaven, que mira que havien passat vegades per allà davant sense aturar-se. “S’hi pot venir a gaudir, a passejar, a llegir sota un arbre o a fer fotos de racons preciosos”, enumera la Gemma asseguda de bon matí en un banc amb vistes al recinte. “Però també s’hi pot venir a conèixer el lloc, perquè aquí hi ha recollida tota la història de Roses”. Anys enrere, la Ciutadella dormia oblidada i només rebia la visita de la mainada del poble que s’hi colava per jugar: “era un lloc salvatge i feréstec”, recorda Vieyra. No obstant, les conegudes com muralles ara volen i poden apropar a la gent la història renaixentista, medieval i clàssica.

I més enllà. Si el visitant vol indagar més enllà, en els orígens humans, en la prehistòria, l’espera a Roses una passejada completament aïllada del tràfec del turisme de masses: la ruta megalítica. És una recepta excel•lent per qui vulgui veure dolmens i menhirs, descobrir la flora del Cap de Creus o, simplement, gaudir de panoràmiques excepcionals del mar i de la terra de l’Empordà vora el dolmen més gran de Catalunya. Se sent llibertat contemplant aquestes vistes o circulant per la carretera que duu a Jóncols. D’una banda, natura verda sense embuts i de l’altre, la immensa mar, a vegades brusca i brava quan la tramuntana fa de les seves.

Hi ha espectacle al matí quan les barques surten a pescar amb tanta pressa que qualsevol diria que el peix s'acaba.

Faci el que faci la tramuntana, el port pesquer pot ser una indret per passejar. No ens enganyem, la seva bellesa no eclipsa al visitant però té el seu encant, perfumat per aquella olor de peix i mar alhora. Hi ha espectacle, per exemple, al matí quan les barques surten a pescar amb tanta pressa que qualsevol diria que el peix és a punt d’acabar-se. I mentrestant, la sirena de sortida i les gavines ressonen per mig poble, llavors amb els carrers buits, com si les masses de turistes no existissin. De fet, els rosincs ja se les empesquen per desconnectar dels milers de visitants que arriben per tenyir les seves pells de vermell. Les cales són una bona solució: allunyades, discretes, menys concorregudes i d’una bellesa extraordinària. Com si fos un secret dels autòctons, hi ha cales que s’omplen de rosincs els diumenges. La Pelosa, per exemple, una cala petita i íntima, antic refugi de pescadors, a tocar del Cap Norfeu. Els rosincs la gaudeixen, i desitgen que no hi arribin els forasters. Ben pensat, per complir el seu desig, hauria estat millor no desvetllar el nom de la cala. Conservar el secret.

Publicat al setmanari Empordà, de l'1 de juliol de 2008.

Sergi López, actor.

´És un monòleg surrealista i caòtic, però sobretot és una comèdia que fa riure´

Centenars de personatges sobre l'escenari, i un sol actor. Això és "Non Solum", l'obra que l'actor Sergi López (Vilanova i la Geltrú, 1965) representa dissabte al Teatre Municipal de Roses. L'actor explica que coneix Roses, que li agrada passejar-s'hi i "anar a cal Ferran Adrià". I ara arriba a la vila per ensenyar un fill, un monòleg personal i trencador, creat pel mateix Sergi López i el dramaturg Jorge Picó.

-Hi ha manera d'explicar què és "Non Solum"?
-És difícil. És una obra de creació, poc convencional, però en el fons acabava sent teatre pur. Non Solum és un monòleg que ni s'assembla al teatre clàssic ni segueix cap estructura ja coneguda. És una peça surrealista i caòtica, però sobretot és una comèdia que fa riure a la gent. Encarno un personatge que està posseït per un munt de personalitats. I jo, com a partícip de la creació, m'hi veig molt reflectit. Hem transportat a l'escena moltes idees que m'han acompanyat durant anys.

-Una obra trencadora i poc convencional. No té por que algú faci un pas enrere abans d'entrar a la sala?
-Abans d'entrar, no. Quan ja són dins la sala, sí que s'espanten. La gent que no m'ha vist al teatre no s'espera aquesta obra ni sap què esperar-se. L' obra és arriscada, hi ha continguts que poden molestar i que són políticament incorrectes. La nostra intenció és fugir d'allò banal, lleuger i intranscendent. Hi ha coses gruixudes: es parla malament, hi ha insults i sexe explícit. Malgrat això, estem impressionats per la reacció del públic, que s'ho passa molt bé i queda molt sorprès.

-Per tant, el públic s'hi sent identificat?
-Moltíssim. És un monòleg molt ex?cèntric, però el millor és que en el fons parla de la condició humana, els nostres dubtes i les coses que vivim. Justament la gent riu perquè s'hi veu projecta?da. Per exemple, parlem d'un hipotètic ?càr?rec públic i alguns espectadors s'han sentit incomodats, molestos. Però tots tenim ganes d'insultar en algun moment aquells que ens manen. És un sentiment molt contemporani.

-Els espectadors van a veure "Non Solum" o el mediàtic Sergi López sobre l'escenari?
-És un fet que molta gent ve a veure l'actor. I això em pot agradar més o menys, però només fal?taria que em queixés. Si hi ha un parell o una vintena d'espectadors que vénen a l'obra perquè han sentit el meu nom i els fa gràcia veure'm a l'escenari, benvinguts siguin. És un privilegi per a mi. Del que estic més orgullós és que la gent, vingui per una o altra raó, acaba entusiasmada amb l'espectacle perquè té una força que s'encomana.

-Com és que un actor de renom es dedica ara a recórrer petits teatres?
-Sempre he fet teatre. És com vaig descobrir aquest ofici de fer de pallasso i actor. Els meus inicis estan molt lligats als escenaris. De fet, la meva entrada al món del cinema va ser gairebé per accident. Amb aquesta obra he pogut retrobar el moment d'actuar amb el públic en directe i totes les sensacions que hi van unides. El teatre em carrega les piles, m'ajuda a no treure els peus de terra... El públic és davant teu, i respira, reacciona, riu.

-De fet, vostè va pujar als escenaris l'any 1986 amb "Brams o la kumèdia dels herrors". Ha canviat molt l'escena catalana des de llavors?
-Crec que sí. El món ha canviat molt i no hem sabut reaccionar. Ara, per exemple, hi ha menys com?panyies de teatre i els actors treballen de manera molt més individualista. S'ha perdut l'esperit de la companyia de teatre, aquell grup de gent que s'unia perquè volia explicar unes històries, crear un llenguatge i trobar un públic. També ha canviat el públic. Molta gent busca les obres amb actors coneguts, amb els que surten a la televisió. O consumeixen cultura des de casa i de franc. Canvis n'hi ha: al meu poble, a Vilanova i la Geltrú, abans teníem quatre sales de teatre. Ara cap.

-Vostè hi segueix molt vinculat, a la seva vila natal. Des d'aquesta òptica, creu que la cultura catalana peca de centralisme cap a Barcelona?
-Totalment. Sempre he pensat que a Catalunya hi ha dos sistemes culturals. Hi ha l'oferta de Barcelona, que sembla que és l'única cosa que existeix. I després hi ha desenes de companyies de teatre a la resta de Catalunya, que existeixen, que creen, que es mouen. Però no tenen els mitjans econòmics per arribar a actuar a la capital. Sembla que no existeixin, però hi són.

-Té una visió crítica de la cultura catalana, i tot sovint elogia el sistema francès. Què ens diferencia?
-Hi ha diferències abismals. A França ja fa molt temps que han assumit que la cultura té una doble vessant: és una indústria que genera diners, però també és un tresor que cal cuidar i conservar. I per aconseguir-ho, les decisions polítiques han estat bàsiques. La implicació de l'Estat és brutal. A les viles petites inverteixen en infraestructures culturals amb unes instal·lacions que ens faciliten el treball. Però també intenten fidelitzar el públic, amb descomptes i una programació estable. Aquí a Catalunya, si no es té un nom, és molt difícil crear.

Publicat a Diari de Girona, del 14 de febrer de 2008

Quan als olivars hi havia vida

Una excursió recorre les antigues terres de conreu del Cap de Creus



“El Cap de Creus és tot un món”. Així va començar Arnald Plujà, historiador i gran coneixedor del Cap de Creus, una visita per les terres que envolten Cala Jòncols el passat diumenge. Plujà va revelar que, darrere de cada rierol o cada feixa, s’hi amaga una història. Perquè al Cap de Creus, ara amb les terres abandonades i altament protegides, hi havia bategat vida anys enrere.

Els pagesos havien viscut i, sobretot, treballat en aquestes terres. Però ara, d’aquella vida, només en queden restes. Moltes feixes, que separaven els terrenys desnivellats de la zona, s’han convertit en murs semiderruïts i envoltats de pedra esmicolada. I els cultius, oliveres i vinyes, veuen passar les estacions sense que ningú es preocupi pels seus fruits.

Hi ha una excepció: l’olivar de Jòncols. Ningú se n’ocupa, però es conserva gairebé intacte. “Aquest olivar és descomunal”, deia apassionadament Plujà, “cada esgraó està treballat de manera extraordinària”. Les feixes segueixen immòbils i resistents. I encara hi ha barraques, fetes de roques del propi terreny, on s’hi pot entrar, asseure-s’hi i estar a la fresca com feien els pagesos fa un segle.

Els camperols, que venien de Roses o Cadaqués, disposaven de per vida de les terres, sempre i quan cedissin una part al senyors. Però la temuda fil•loxera, l’implacable fred de 1956 o l’atractiva feina que generà el turisme van ser factors determinants per allunyar els camperols dels olivars i de les vinyes, argumentava Plujà.

El públic escoltava encuriosit les explicacions del guia. Era una trentena de persones de totes les edats, que va trobar “molt curiós i meravellós” l’olivar i els seus secrets. L’Hotel Jòncols va organitzar la sortida. De fet, era una caminada inaugural perquè l’organització té previst convertir l’hotel en un punt de trobada d’excursionistes del Cap de Creus. I és per això que a partir del març, quan el negoci reobri, prepararan sortides mensuals obertes a tot el públic interessat en el patrimoni natural de la zona.

Publicat al setmanari Empordà, del 6 de novembre de 2007

Els secrets de la pesca rosinca, a Perpinyà

Maria Velasco exposa al festival Visa Off el seu treball "Diàlegs amb el mar"



En un carrer cèntric de Perpinyà, oneja aquests dies un pòster de grans dimensions amb un home que cus una xarxa. És diu Toni i és rosinc. El cartell anuncia l’exposició Diàlegs amb el mar de la fotògrafa Maria Velasco, que s’endinsa en la rutina i els personatges de la pesca a Roses i que s’exhibeix a Perpinyà fins el dia 15 de setembre.

La mostra, com la resta d’exposicions del festival Visa Off, s’exhibeix en una botiga. Són gairebé una vintena d’instantànies emmarcades en un comerç de petites dimensions, estret i acollidor, decorat amb cordes, xarxes i làmpades de taberna de mar. Així, sobre la porta del provador, el visitant descobreix un primer pla d’anxoves pescades a Roses o pot intuir la silueta d’una remendadora, la Carmeta, darrere d’unes bruses de colors pàl•lids que estan d’oferta.“La botiga es converteix en una barreja de fotos i articles de roba que lliguen molt”, afirma Eric Valentin, propietari de la botiga Découverte Marine, on s’exhibeix l’exposició.

Maria Velasco, l’autora de les imatges, explica: “la veritat és que he anat a parar al festival Off per casualitat, perquè em vaig trobar en una mostra fotogràfica amb un dels seus organitzadors”. La seva participació no respon a grans ambicions professionals, sinó que “m’ajuda a nivell personal: no m’hi vull guanyar la vida amb la fotografia”, diu Velasco.

Tot i això, l’obra de Velasco està sotmesa a concurs. El primer dia de la mostra una representació del jurat prenia notes sobre les imatges. “El tema i les fotografies són bones: construeix un bon reportatge”, valorava el jurat, “l’únic inconvenient que veig personalment és que no tenen peus explicatius i hi falten marcs de foto”. Velasco hi treu importància: “la foto és important per ella mateixa; a més, no rebem cap subvenció per organitzar l’exposició”.

La fotògrafa rosinca no ha estat la guanyadora del festival, però probablement s’ha fet conèixer. El festival Visa Off, el conforma una mostra de treballs de fotografies amateur repartida per comerços de tota la ciutat, des de restaurants fins a clíniques. De fet, és una mostra paral•lela al Visa pour l’Image de Perpinyà, un veterà festival de fotoperiodisme reconegut arreu del món. “L’ambient de Perpinyà aquests dies és genial, penso que és un lloc que s’hi ha d’anar si et dediques a aquest món”, sentencia la fotògrafa rosinca.


Més informació sobre Visa pour l'image (reportatge)

La biblioteca: Silenci entre paraules

38.000 volums, 762 metres quadrats, 8 diaris d’informació general i un centenar de revistes, una desena punts de connexió a internet, una xarxa sense cables de Wi-Fi, activitats per a infants de 6 mesos a 3 anys, blocs de participació en xarxa... Això és, en part, la Biblioteca Jaume Vicens Vives de Roses. El seu objectiu oficial és “facilitar a tots els ciutadans l’accés lliure al coneixement, el pensament, la cultura i la informació”.

En entrar a la Biblioteca, s’hi descobreix un altre ritme i un altre to de les coses. I entrar-hi, no vol dir trobar-hi només llibres: “tenim usuaris molt diversificats”, diu l’Anna Ribera, una de les bibliotecàries. De seccions, n’hi ha diverses. Una d’elles és la zona de lectura de premsa i hemeroteca, digne “per a passar una bona estona”, ens explica en Miquel, un usuari rosinc que repassa cada dia tots els diaris. Troba que és un bon lloc: ampli, tranquil i amb llum. A part dels diaris, hi ha una quarantena de revistes, des de L’Avenç fins a Clara, passant per un mensual de l’Institut Agrícola.

A més, hi ha una secció d’audiovisuals amb films clàssics i novetats; una altra de música, des de sardanes fins al jazz o una col·lecció local, amb les obres en DVD del Grup de Teatre de Roses incloses. A part de la narrativa en català i castellà, hi ha novel·les en llengües europees. Una de les usuàries de la secció és l’Annita, que llegeix novel·les en anglès i alemany, però que troba que potser “hi falten llibres, aquí”.

La gran majoria dels documents poden agafar-se en préstec. Això sí, l’Anna Ribera ens recorda que hi un nombre considerable de persones que es passen del termini o, fins i tot, hi ha qui no torna els volums prestats. La biblioteca forma part de la Xarxa de Biblioteques Púbiques de Catalunya i, per tant, els usuaris poden demanar llibres d’altres centres. Ens asseguren que “és un servei que funciona molt bé de cara a l’usuari”, però que als professionals de la biblioteca els significa “molta feina i molt de temps”.

A la Biblioteca, dirigida per Pilar Cortés, actualment hi treballen 5 persones entre bibliotecaris i auxiliars. L’Anna Ribera ens explica que la manera d’accedir-hi és com per “qualsevol lloc de treball en la funció pública”: oposicions. La Biblioteca Jaume Vicens Vives és de titularitat municipal, transferida per la Generalitat l’any 1990. Es finança a tres bandes. Gràcies a la Generalitat, que entre altres coses aporta “suports tècnics”; la Diputació, que “cuida molt” les biblioteques i l’Ajuntament, amb qui hi ha “una bona relació” i els dóna un ampli grau de maniobra, segons la bibliotecària.

Lectors des de ben petits
“Un estudi que van fer pediatres i psicòlegs conclou que els hàbits de lectura es conformen dels 0 als 3 anys”, ens explica l’Anna Ribera. És per això que la Biblioteca, com milers a tot Europa, ha posat en marxa des de fa un any el projecte “Nascuts per Llegir”. A Roses, la iniciativa té dues aplicacions. Hi ha activitats mensuals per a bebès i pares i mares, com el previst pel 10 de març amb cançons populars i nanes a càrrec de l’artista rosinca Anna Gratacós. A més, hi ha una cuidada secció permanent. Pels petits, hi ha contes amb formes ben curioses i peluixos amb històries al seu interior i pels grans, llibres que els orienten en la seva tasca d’educadors. A Roses, el programa “ha estat una experiència molt positiva, ha tingut molt èxit i hi ve molta gent”. Pels no tant petits, no cal oblidar un clàssic, “L’Hora del Conte”, ara amb dues franges d’edat: de 7 a 12 anys i d’1 a 6 anys, aquest darrer sota el nom “Petits Contes”. A més, totes aquestes activitats estan reforçades per la secció infantil i juvenil. En Mohamed, de 14 anys, n’és un dels habituals: “hi vinc quan no tinc gaires deures”, diu. Hi llegeix revistes, llibres i fa consultes per Internet, per treballs de l’escola i per visitar blocs.

Tot i això, la franja dels 12 als 16 anys “és una edat difícil”. “Semblava que [els adolescents] no acabaven de treure-hi suc a la Biblioteca”, ens expliquen. Per això, s’ha posat en marxa la “Biblioteca Jove”, un projecte amb una vessant lúdica i una altra d’educativa amb tallers setmanals que ja tenen un públic fidel, una vintena de persones, de Roses de tota la vida o del Marroc i d’Amèrica Llatina. De fet, la iniciativa s’inclou dins el Pla d’Entorn Educatiu que desenvolupa l’Administració catalana a viles amb una àmplia diversitat cultural. A Roses, el Pla també ha possibilitat l’obertura de les Biblioteques Escolars en sortir de classe. Per cert, també per a joves, la Biblioteca organitza visites escolars. Tant per a alumnes de primària, a qui presenten les normes i funcions de la Biblioteca, com per a estudiants de secundària, a qui se’ls ensenya a buscar informació.

La polivalent lletra Z
Un dels grans beneficis del canvi d’ubicació de la Biblioteca ha estat l’Espai Z. A l’antic local “si fèiem un acte, calia gairebé tancar la biblioteca”, ens recorden. L’espai Z, una sala polivalent annexa a la nau principal, ha acollit exposicions, xerrades, col·loquis o la mateixa “L’hora del Conte”. Pel que fa les exposicions, “serveixen mútuament de reclam”. Els usuaris de la Biblioteca s’hi paren i els visitants de l’exposició aprofiten per a fer un vol per la resta de seccions. Una altra activitat ja consolidada és el “Club de lectura”, herència de l’associació cultural Baruch Spinoza. “Hi ha un públic fidel: són 8 o 9 persones que pràcticament vénen sempre” i una altra desena que hi assisteix “segons el llibre o el temps”, constata l’Anna Rivera. El “Club de lectura” té projectes nous. Es preveu l’organització d’actes conjuntament amb l’Associació de Dones Rhodes i ha posat en marxa recentment un bloc a Internet .

Sembla que la direcció de la biblioteca no dóna l’esquena a les noves tecnologies, estar al dia “és no quedar-se enrere”, asseguren. L’últim servei que ofereix és una xarxa sense cables d’Internet, una xarxa Wi-Fi. “L’utilitza més gent de la que teníem prevista” i després de les deficiències dels primers dies, ara funciona sense cap problema. Ho constata Nasser, un veí de Roses que utilitza la xarxa sense fils sovint, quan té una estona lliure a la feina, per exemple. “Haurien d’haver-ho instal·lat molt abans”, ens explica satisfet del servei.

El silenci s’agraeix
La Nuri ─envoltada de papers, el Diccionari de l’IEC, fluorescents i bolígrafs─ està preparant oposicions i agraeix profundament el silenci que troba a la biblioteca, sobretot al matí. Utilitza amb freqüència els serveis que s’hi ofereixen i els valora positivament. Tot i això, troba insuficient l’horari matinal perquè la Biblioteca només obre dos dies feiners a la setmana.

El públic és divers. Geogràficament també, perquè hi ha rosincs, gent de les poblacions veïnes i, fins i tot, figuerencs i figuerenques. Una de les raons, segons la Biblioteca, és que hi ha “un fons molt actualitzat”. Un exemple d’aquesta diversitat és en Paul, un pensionista francès que passa tres setmanes al mes a Roses i visita a diari, matí i tarda, la Biblioteca. Evidentment a l’estiu hi ha un nombre destacable de turistes que s’hi passen. Malgrat tot, l’Anna Ribera reconeix que “hi ha un tipus d’usuari potencial que no acaba d’arribar a la biblioteca”. Són persones d’edat i classe mitjana. “Els hem de fer creure que la Biblioteca és necessària”, diuen marcant un repte.

Publicat a Revista de Roses del març de 2007

Roses també s'escriu

Com se celebrava el carnaval a Roses fa una quarantena d’anys? Des de quin segle es té constància de la Torre d’en Sastre? Quin aspecte tenia la Basílica de Santa Maria l’any 1910? Les respostes són en paper, als llibres sobre Roses. I és que, tot i que la vila no supera els 20.000 habitants, hi ha un nombre considerable de publicacions que tracten el passat i el present de Roses. Ara que Sant Jordi és s'apropa, va bé fer-hi una ullada. Aquests en són alguns títols a l’atzar.

De llibres rosincs, n’hi ha de diverses temàtiques. N’hi ha que repassen o indaguen en la història de la població. “Els acostuma a comprar gent que ho va viure o que n’han sentit a parlar”, ens expliquen a la Llibreria Ametller. D’altres, els de fotografia, tenen com a clients els turistes, o rosincs que fan un regal a gent forana: hi famílies que els compren “per als intercanvis a l’estranger, alguns han arribat a Amèrica”. També n’hi ha de tècnics o de documentació sobre Roses, que compren “alguns estudiosos de la zona”, segons la Llibreria Cova del Drac.

A una altra llibreria, a la Galindaines, hi tenen exposat entre les novetats editorials Els Carnavals de Roses en blanc i negre, de Josep Maria Pastor. “Em sabia greu que es perdés la memòria i volia deixar testimoni que els carnavals eren diferents”, explica l’autor. L’obra s’endinsa en els carnavals de les dècades dels 50 als 70. Els escrits van acompanyats de fotografies que Pastor ha recollit “a base d’un treball de recerca, trobant persones” que en podien conservar. El llibre està editat per l’Ajuntament de Roses, un dels màxims promotors de publicacions sobre la vila. També el consistori va publicar l’any 2005 un dels seus llibres més emblemàtics: La gent gran de Roses, que recollia els retrats de les 100 persones més grans de la vila. En totes les històries de l’obra, escrita per Toni Sala, hi és gairebé omnipresent la cruenta Guerra Civil. A més, hi és palpable la creixent importància del comerç durant el segle XX o l’arribada des dels anys 60 d’emigrants d’Almería, Beas de Segura o El Campello. Amb fotografies de Judith Ijsselstein, hi trobem la vida de Josefina Teixidor, que va seguir el mossèn Joan per allà on anava, o les històries de contraban d’Anna Berta.

Un dels best-sellers ha estat Els masos de Roses, un recorregut per una seixantena de masos i torres rosinques. El seu autor, Joan Rabell i Coll, va acompanyar les explicacions històriques per il·lustracions fetes per la seva pròpia mà. “Quan es va publicar, es va vendre molt bé”, diuen en Felip i la Neus, de la Llibreria Ametller. També és curiós de veure el recull de fotografies Imatges i records, que recull instantànies de les col·leccions de Mariona Giró, d’Isabel Juanola i de l’arxiver municipal, Josep Maria Barris.

En la investigació sobre la història de Roses destaca la figura de Pepita Barbarà. L’autora, gairebé nonagenària, encara repassa i rebusca, sempre que pot, entre la multitud de documents que té. La Pepita reconeix: “Sóc una apassionada de la història, hi tinc una dèria”. Una de les seves obres, La badia de Roses, recull plànols, fotografies, documents i explicacions sobre el passat de la Badia.

NOVEL·LA, REFLEXIÓ I POESIA AMB FIRMA ROSINCA

“És orgull ser de Roses/ és un orgull ser rosinc/ ser pescador d’aquest poble i ser de Roses un fill”. Aquests versos, de Josep Forner “Pitu”, del llibre Poemes, són un exemple de la poesia escrita per gent del poble. Si “Pitu” encarna el poeta autodidacta i popular, el contrapunt són els versos intimistes i existencials de l’obra Miratges de Claror, d’Esteve Sala.

Un dels autors més prolífics és Jordi Vila, que ha publicat més de mitja dotzena de novel·les, entre les que hi destaquen Quan vivíem de l’estraperlo, Estimats i odiats carlins o la seva darrera obra L’home de Perpinyà. Les seves novel·les es caracteritzen per un llenguatge senzill i directe, amb un rerefons històric i una trama amorosa entremig. Jordi Vila va començar a escriure a mitjans dels noranta, però “sempre m’ha agradat explicar històries i ja havia escrit abans més de 100 poemes”, ens explica. Ara té entre mans un nou projecte, encara prematur, ambientat a Figueres durant la Segona Guerra Mundial.

Un altre exemple d’escriptor rosinc, en aquest cas d’assaig, és Joan Juanola, que va publicar coincidint amb el centenari del naixement de Dalí, Codis Dalinians. A la introducció defineix el llibre com un recull de “14 articles (tants versos com té un sonet) concebuts per ajudar a entendre el complex món dalinià”. Entre els articles, s’hi explica la història i la importància de la fotografia de Dalí amb García Lorca a Cadaqués l’any 1927 o l’origen del Teatre-Museu de Figueres.

LA POLÍTICA TAMBÉ S’ESCRIU
Preparant motors per la campanya electoral, Magda Casamitjana, candidata a l’alcaldia pel PSC de Roses, va presentar dissabte 24 el llibre Roses, més enllà del dia a dia, on hi recull els seus articles publicats en premsa. Segons va dir l’autora a la presentació, els articles parlen de “coses que em preocupen a mi i a la gent del carrer”. Els socialistes rosincs han apostat fort pel llibre: el recull d’articles inclou un pròleg de l’ex-conseller d’Educació, Joan Manuel del Pozo, i l’acte de presentació era a càrrec de la consellera de Salut, Marina Geli, i de qui fou president de la Generalitat, Pasqual Maragall. Roses s’escriu; la política, també.

tot i que la vila no supera els 20.000 habitants, hi ha un nombre considerable de publicacions que tracten el passat i el present de Roses.

Publicat a Revista de Roses de l'abril 2007

Festa Major: Una història a ritme de corranda

Roses celebra aquesta Festa Major els deu anys de la recuperació de les
Nyacres i la Bolangera, dos balls tradicionals




Ja fa una dècada. Una dècada d’aquella tarda d’agost, en plena Festa Major, en què un grup de rosincs va tornar a ballar, després de gairebé mig segle d’oblit, les Nyacres i la Bolangera, dues danses tradicionals de Roses. “Recordo les ganes, el córrer i l’entortolligar-se de tots nosaltres”, explica amb mirada nostàlgica Cristina Barceló, en l’actualitat directora del Grup de Danses Tradicionals de Roses. La recuperació dels dos balls rosincs va ser l’embrió de l’actual grup de danses i per això, han decidit celebrar el desè aniversari d’aquella ballada d’una manera especial. Amb l’actuació, la tarda del 15 d’agost, de totes aquelles persones que algun any hagin format part del taller de danses.

El vespre del passat 27 de juliol, al teatre municipal, era el dia clau: el retrobament. S’hi veien somriures i els rostres semblaven reviure molts records. Descalços o amb espardenyes, van repassar, entre d’altres, les danses que feien deu anys: la Bolangera i les Nyacres. De la Bolangera de Roses, Cristina Barceló en subratlla la singularitat: “és la bolangera catalana amb més figures i fa una aixecada final única, de totes sis parelles a la vegada”. L’altre ball, les Nyacres de la Badia de Roses, “té una explicació, que serà certa o no: mentre els homes pescaven, les dones feien sorolls amb les nyacres [cloïsses buides] des de la platja per a que el peix pugés”, diu Barceló.

Un tresor en blanc i negre
Com si fos un petit tresor, Cristina Barceló ens ensenya una fotografia en blanc i negre, amb una trentena de dansaires. Diu que aquell és l’origen dels balls i l’esperit ballador. I és que a Roses, mig segle abans d’aquella tarda de festa major de l’any 1997, va haver-hi un esbart dansaire que va recuperar balls populars. Corrien els anys cinquanta i un mestre clandestí de català, el senyor Batlle, va començar a donar classes de balls populars, permesos pel Règim. Sílvia Ferrer, ara Jutgessa de Pau de la Vila, recorda aquelles classes: “m’ho passava molt bé, érem molta gent i fèiem unes classes molt disciplinades”. I afegeix: “per la Festa Major o l’homenatge a la Vellesa, ens vestíem de catalans i ballàvem”.

I closa aquella època, les danses populars a Roses es van acabar. Fou durant l’organització de l’agermanament amb Rodhos (Grècia) que els balls van tornar a sortir a la llum. Al Grup de Teatre de Roses, se li havia encarregat un espectacle per presentar a Grècia i l’impedient de l’idioma va decidir-los per les corrandes, sempre comprensibles, de la dansa tradicional. Ajudats per Carme Muñoz, de l’Esbart d’Argentona, van donar vida de nou a un ball de mar, d’homenatge al peix i a la pesca -les Naycres-, i a una dansa viva, boja, de festa i diversió -la Bolangera-.

Poc a poc, el repertori i el nombre d’alumnes va anar creixent. El grup va parlar amb gent que recordava les danses i va recórrer, segons Barceló, a “costumaris, bibliografia d’Aurèlia Capmany i articles” per reconstruir antigues danses de Roses, l’Empordà i Catalunya. En aquests deu anys han ballat en actes benèfics rosincs, a fires i festes de la comarca i a Beas de Segura (Jaén), en motiu de l’agermanament amb Roses. I, uns dels espectacles més destacats, fou a Barcelona, dins dels actes de la Mercè, l’any 2004: “va ser fantàstic perquè no és fàcil que t’invitin a la Mercè, perquè vam poder fer l’espectacle en un entorn com la plaça del Rei i perquè vam participar en un cercavila divertidíssim”, diu Barceló.

Aquests dies la directora i els dansaires estan ocupats en la preparació de l’espectacle de la Festa Major. Han d’estar a punt els balls, amb passos múltiples; la música, amb la cobla Tres Quartans en directe; i la roba, dissenyada pel propi grup. I després de la Festa Major, “hem de fer recerca, treballar més coses noves”, es proposa Barceló.


Entrevista
Cristina Barceló / Directora del Grup de Danses Tradicionals de Roses

“El nostre plantejament és 'ballem i divertim-nos'”

Quina és la fórmula per haver-se mantingut i crescut aquesta dècada?
Jo crec que a la gent li ve de gust ballar i aquí ho té molt a l’abast. Quan parlem d’una escola de dansa, parlem de quelcom molt estructurat i amb uns horaris molt concrets. En canvi nosaltres volem ballar allò tradicional i no fer una punta de peu perfecte. El nostre plantejament és ballem i divertim-nos, sempre amb una mínima estructura.
Així i tot, és difícil dirigir les classes?
No, és bastant fàcil. Amb els joves sempre hi ha moments, però jo m’adapto perquè si veig que estan alterats, ballem alguna cosa que hi jugui.
Quin és el perfil dels alumnes del grup?
Són perfils molt diversos perquè no hi ha cap exigència prèvia. Hi ha grans i petits. De fet, molts pares de la mainada, s’engresquen i acaben ballant.
I que n’aprèn vostè dels alumnes?
Quantitat de coses. Aprenc petits detalls, el que senten, el que pensen, et fan revisar la teva manera d’ensenyar. A més, durant les actuacions, hi ha frases molt maques i situacions molt enriquidores
Es passen nervis a les actuacions?
Sí, molts, i intento que no sigui així perquè en definitiva no ens juguem res, som un grup d’aficionats.
I a l’escenari?
L’escenari és perfecte, s’han acabat els problemes. S’ha d’estar alerta de la història, però si algú s’equivoca, solucionen ràpid el problema. En realitat, quan balles, el que vols és comunicar amb el públic.
Ho aconsegueixen?
Jo crec que sí. La prova és que, quan fem actuacions, venen a veure’ns de nou.
Amb quin balls es queda?
Amb la Bolangera i la Dansà. La Bolangera és un ball absolutament magnífic, de gaudir, de desfocar-te. I amb la Dansà, de creació pròpia, he flipat molt amb l’intercanvi de percepcions amb la resta del grup. Al primer ball hi has de posar tota la força i al segon, la sensibilitat.


Publicat al Setmanari de l'Alt Empordà, del 7 d'agost de 2007