Un punt d'inflexió a Catalunya Nord

“Que no em conaixau?”, pregunta un home en veu alta i accent tancat a un parell de nens. Ells, jugant, no s’immuten. “Nem”, li diu l’un a l’altre, i baixen corrent per un dels carrers escarpats, estrets i bruts del barri de Sant Jaume de Perpinyà. I és que a Sant Jaume, un barri marginal de la capital rossellonesa poblat per gitanos i àrabs, se sent parlar el català. Cap al migdia, els veïns gitanos, elegants i ben vestits, formen cercles de conversa amb una clara absència del francès. “Els paios [francesos] entre ells només parlen en francès, en canvi els gitanos parlem en català, des dels més petits fins els més jaios [vells]”, comenta Manel Borràs, coordinador del Centre Intercultural, una oficina menuda plena de gent i de fum, al mateix barri de Sant Jaume.

El català no és oficial a la Catalunya Nord i, salvant excepcions com Sant Jaume, el francès és la llengua d’ús en gairebé tots els àmbits de la vida quotidiana. En la majoria d’institucions, de tràmits administratius, de mitjans de comunicació, de comerços... i al carrer. “No hi ha cap document que reconegui el català com a oficial”, sentencia, a la Universitat de Perpinyà, Jean Becat. La política centralista de l’Estat Francès ha fet minvar al llarg dels segles el paper del rossellonès, el dialecte català de la Catalunya Nord, fins al punt que “ja s’ha perdut la transmissió oral des de fa quaranta anys”, assegura l’escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís. Això sí, fa uns mesos, l’administració regional, l’anomenat Consell General dels Pirineus Orientals, va reconèixer el català com a llengua institucional juntament amb el francès. Un pas important, asseguren els promotors.

El 65% dels nord-catalans entén el català i un 37% el sap parlar, segons una enquesta encarregada l’any 2005 per la Generalitat de Catalunya i realitzada en francès. Però, l’ús social del català és mínim, sobretot al món urbà: tant amb els fills (usat per un 6’7%), els comerciants (6’2%), els amics (6%) i els veïns (3’9%). És davant d’aquestes dades que Joan-Lluís Lluís subratlla: “És quan una llengua desapareix que la societat pren consciència”. I això sembla. El mateix estudi revelava que el 58% dels enquestats voldria saber parlar el català i el 63% creu que els infants l’han d’aprendre.

La voluntat hi és. Es calcula que unes 20.000 persones estan aprenent el català. Els ajuntaments i l’associació Òmnium Cultural organitzen cursos per a adults, mentre que les escoles bilingües i d’immersió en llengua catalana estan plenes i tenen moltes famílies en llistes d’espera. Les causes de tot plegat van més enllà de les culturals i identitàries. Des de la Catalunya Nord, una de les zones més pobres de França, és percep el Sud com un mercat pròsper i adient per a comerciar-hi o treballar-hi. I l’expectació creix amb el futur Eurodistricte, que hauria de facilitar les relacions econòmiques entre els dos costats dels Pirineus. “Nosaltres espiem pas cap a París sinó cap a Barcelona”, reconeix Mireia Casavella, bibliotecària, “tinc col·legues que marxaran al sud quan arribi el TGV”.


Fills bilingües
Una trentena d’anys enrere, a la Catalunya Nord, es va posar en marxa un projecte revolucionari: les escoles Bressola, que es defineixen com a centres catalans, immersius, associatius, laics i concertats. “Havíem de crear un sistema educatiu diferent al francès, que no sembla que passi per un bon moment”, recorda el seu director general, Joan Pere Le Bihan, des del seu despatx, un mòdul prefabricat de l’institut d’El Soler (Rosselló). A una Bressola de Perpinyà, la de Sant Galdric, el seu director, David Altimir, assegura que fa una quinzena anys treien “la catifa vermella a les famílies que venien”. Ara ja no. El seu centre té una notable llista d’espera i l’excés de demanda és generalitzat.

Les famílies volen fills bilingües, i no precisament per seguir l’exemple que troben a casa. “Un 95% de les famílies dels nostres alumnes a casa només parla francès”, apunta Altimir. Llavors, per què matriculen els fills a la Bressola? Les raons són múltiples: perquè és la llengua dels avis, diuen uns; perquè el TGV augmentarà les relacions econòmiques amb el sud, diuen d’altres; o perquè no volen inscriure els fills en l’escola pública, argumenta més d’un pare. Sigui com sigui, un factor estrella és la fórmula del bilingüisme. “El que els interessa és que aprenguin una segona llengua, independentment de quina sigui”, afirma Jean Becat, de la Universitat de Perpinyà.

Un punt dèbil segons Joan-Lluís Lluís: “És un problema perquè per a ells el català és una llengua d’escola i no d’ús a la vida”.

Una part de les Bressoles reben ajudes de les alcaldies, de la regió i de la Generalitat de Catalunya, fet que les converteix en centres concertats, fórmula atípica a França davant del gairebé monopoli de l’escola nacional. A les vuit escoles Bressola distribuïdes per la Catalunya Nord, la majoria de classes es fan en català, els mestres només parlen català i al pati, assegura Le Bihan, tothom es relaciona en català. És l’hora de l’esbarjo al centre perpinyanès de Sant Galdric. Sota el sol del migdia un grup de nenes parla i juga de manera escandalosa. Unes xerren en català; d’altres, en francès, perquè quan arriben amb 3 o 4 anys mai abans havien escoltat el català, es disculpa el professorat. Però fora dels murs de les escoles, la vida parla francès, un punt dèbil segons Joan-Lluís Lluís: “És un problema perquè per a ells el català és una llengua d’escola i no d’ús a la vida”.

I quinze anys enrere, es va començar a introduir el català a l’escola pública, que, per tant, depèn del ministeri d’Educació del Govern francès. La fórmula, posada en marxa l’any 1993 quan el centrista François Bayrou era ministre, és diferent a La Bressola. “Utilitzem la paritat horària entre el català i francès”, explica Coleta Planas, que és consellera pedagògica de català a les escoles públiques. Així mateix, reconeix que “el problema és la falta de mestres, que han de conèixer igual de bé el francès que el català”.

A la Universitat de Perpinyà formen futurs professors de la llengua. Des del seu despatx aïllat del tràfec estudiantil, Jean Becat, professor i membre de l’Institut Franco-Català Transfronterer, ho exposa: “Hi ha un centenar llarg d’estudiants en la llicenciatura d’Estudis catalans”. Explica que el títol inclou coneixements de dret, història, llengua i cultura, i assegura que té sortida professional. “Qui sap català, té feina aquí”. A més, en els propers mesos, es posarà en marxa a la Universitat la Casa dels Països Catalans, que pretén ser un lloc de debat sobre la llengua i cultura catalanes.

Des de l’Ajuntament de Perpinyà també aposten per l’ensenyament del català des del 2004, quan es va crear el Centre d’Autoaprenantge de Català, un espai cèntric, petit i equipat amb recursos per aprendre la llengua amb llibertat. Hi passa “un esprectre molt ampli de persones: des de joves fins a jubilats”, apunta un dels treballadors, Joan Miquel Cross-Roca.



Presència “testimonial”
“Bon dia, els governs francès i espanyol firmen avui l’acord per la interconnexió elèctrica...”. Així comença el butlletí informatiu de les deu, de Ràdio Arrels, una emissora feta a la Catalunya Nord i que emet íntegrament en català. És, de fet, una excepció perquè la presència del català als mitjans és escassa. Pere Manzanares, el seu director, reconeix que és difícil tirar endavant la programació. Ràdio Arrels és una emissora associativa i ha renunciat a la publicitat. La graella consta de programes informatius, d’entrevistes, de música, de sardanes i l’audiència mitjana és d’uns 5.000 oients diaris, segons una enquesta independent. “És una oportunitat d’expressar-se en català i de fer pedagogia”, afirma Manzanares.

Un altra mitjà que també té un paper cabdal en la difusió del català és TV3. “La meitat dels nord-catalans mira alguna vegada un programa televisiu en català i la majoria ho fa a TV3”, afirma l’acadèmic Jean Becat. Segons el delegat de Televisió de Catalunya a Perpinyà, Pere Codonyan, és comprensible: “És la única emissora que emet 24 hores íntegrament en català”. Els programes més seguits al Nord són, segons Codonyan, la previsió meteorològica i els esports. La seva recepció fou difícil als inicis i es va aconseguir amb un finançament repartit a parts iguals entre la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments empordanesos. Ara el futur té un sabor agredolç. Dolç, perquè el Consell General dels Pirineus Orientals va firmar fa uns mesos un conveni amb la televisió pública catalana. L’acord vol potenciar la delegació perpinyanesa de TV3 i inclou la instal·lació d’una càmera que ja permet veure la ciutat de Perpinyà als espais meteorològics de la casa. I sabor agre, perquè la implantació de la televisió digital atemoreix alguns col·lectius nord-catalans, com demostra un manifest que circula a favor de la TDT catalana. “La televisió en català és cada cop més absent i més amenaçada de desaparició als televisors nord-catalans”, augura la carta dirigida als polítics de la zona.

Ara el futur de la televisió en català té un sabor agredolç.

“La presència del català a la televisió pública és testimonial”, sentencia el corresponsal de TV3. France 3, l’emissora pública que va néixer amb vocació regional, només produeix dos programes en llengua catalana. El primer, de periodicitat setmanal, és un telenotícies de set minuts que resumeix l’actualitat en català, especifica Céline Llambrich, una de les periodistes de la redacció. El segon és un magazine de mitja hora. La redactora de France 3 reconeix que “la presència del català és insuficient i quasi inexistent” i afirma que, tot i les propostes fetes pels periodistes, la direcció no vol ampliar la programació en català. Una prova més del poder del francès.

Mentrestant, la societat nord-catalana sembla interessada en injectar aire al català, en tornar-lo a aprendre, encara que sigui per raons pràctiques. “El nostre desig és que les noves generacions que aprenen el català el parlin en un futur”, diuen els catalanoparlants. Però, de moment, el francès respira tranquil·lament en tots els àmbits de la vida diària. Al mateix barri de Sant Jaume es pot apreciar. Al mercat, que a mig matí el tràfec el fa gairebé intransitable, hi ha parades regentades per gitanos, que entre ells parlen català, però cara al client gairebé sempre utilitzen el francès. “Una cosa és saber parlar el català i una altra molt diferent usar-lo”, recorda el professor Jean Becat. La voluntat creix. I el temps dirà.

Publicat al setmanari El Temps, 26 d'agost de 2008