"Es necessita, es necessita, perquè cuidar una persona denpenent són molts diners", reconeix Pilar Barbarà. Ella i les seves germanes van demanar des del primer dia les ajudes previstes per la llei de la dependència. La seva mare, Anna Portell, de 83 anys, necessita atenció per qualsevol petita acció quotidiana. "No es val per si mateixa", explica Barbarà, "i quan ens van concedir l'ajuda vam estar molt contentes". La prestació els permet cobrir gran part de les despeses: adaptar el llit amb travesseres, buscar un matalàs idoni o instal·lar una grua per moure la seva mare.
Fa tot just dos anys que entrava en vigor la llei de la dependència. El govern de Zapatero la va presentar com el quart pilar de l'Estat del Benestar. El seu objectiu era millorar l'atenció a totes aquelles persones que presenten algun grau de dependència, independentment de l'edat o de si pateixen alguna discapacitat física o intel·lectual. Anna Portell presenta el grau 3 de dependència. Són els anomenats grans dependents, persones sense autonomia personal i que requereixen atenció individualitzada per realitzar accions quotidianes. L'any 2008 tots els grans dependents haurien d'haver rebut l'ajuda. Però no és així. L'administració pública reconeix que hi ha retards en els tràmits i en la rebuda de l'ajuda.
"No tindria sentit no reconèixer els retards. Són una evidència", sentencia Joan Garcia. Els enderrariments s'han convertit en l'altra cara de la prometedora llei. Es calcula que la meitat dels catalans amb grau 3 de dependència encara no reben la prestació. Garcia, un rosinc de 29 anys, pateix osteogènesis imperfecta, coneguda popularment com la malaltia dels ossos de vidre. És un gran dependent, però encara no rep l'ajuda. "En cap moment m'han donat la data en què començaré a rebre-la", assegura. L'àvia nonagenària de Joan Garcia patia la mateixa espera, el mateix endarreriment. La setmana passada va morir sense que la promesa ajuda arribés.
Ni del nombre de peticions, ni del nombre d'ajudes rebudes, ni del nombre de retards. A nivell rosinc no hi ha xifres concretes, perquè la prestació es pot tramitar a través de diferents organismes. Ho asseguren Alba Garcia i Elisa Rigau, treballadores socials de l'Ajuntament de Roses. Recorden l'allau de sol·licituds des del primer matí en què es podia optar a rebre l'ajuda. L'entusiasme general del principi s'ha convertit ara en carpetes amb enderrariments i expedients amb dades pendents. "Nosaltres som els referents de la gent, som els que hem de donar la cara", comenta per telèfon Elisa Rigau.
Les treballadores socials asseguren que es respira decepció respecte la Llei. "Molta", exclama Garcia. "Sí, i tant", corrobora Rigau. "No pot ser que algú estigui esperant tant temps. I sovint quan els informen de la quantitat econòmica o la plaça de residència no s'ho acaben de creure, s'esperaven una altra cosa". Ens comenten que l'atípica quantitat d'institucions implicades en la llei dificulta els processos. Que si aquí confirmen l'ajuda, que si allà no els consta res.
Càlculs a la baixa
"Les sol·licituds van començar a tramitar-se un dilluns", recorda Rigau. "Doncs el divendres abans vam marxar a casa sense cap tipus de model o informació sobre el procés. Vam saber com funcionava amb la gent davant". Una altra de les causes dels retards és aquesta: la falta de previsió. La llei es va tramitar a partir del Llibre Blanc de la Dependència, però no existia cap cens oficial de persones dependents a Espanya. Els càlculs es van fer a la baixa. Joan Garcia, un dels afectats per l'enderrariment de les prestacions, es mostra crític: "Abans de fer una promesa d'aquesta envergadura, s'han de comprovar els recursos disponibles i la situació de les persones amb discapacitat o dependència al país. I llavors que facin la promesa".
"No ens podem queixar gaire", afegeix Garcia, "perquè tal com està la situació econòmica...". Els recursos econòmics han estat una trava més en el desplegament de la llei. Primer, perquè la Generalitat assegura que l'Estat espanyol no compleix la seva part de l'acord. El Departament d'Acció Social i Ciutadania ha confirmat a aquesta publicació que per cada euro que aporta l'Estat, Catalunya en posa tres. I segon problema econòmic, la crisi, que redueix dia rere dia els ingressos de l'adminitració pública.
Les germanes Barbarà s'ocupen de cuidar la seva mare, Anna Portell, que viu a casa. "Tenim dues noies joves que ens ajuden esporàdicament. Més que res per vigilar-la, per no tenir-la sola", explica Pilar Barbarà. El problema afegit és que Espanya no té una bona xarxa de cuidadors per a persones dependents. D'una banda, no hi ha prou gent ni prou formada. I de l'altre, no surt rentable que un familiar decideixi convertir-se en el cuidador de la persona amb dependència: "¿Qui deixa una feina per ajudar algun familiar per 500 euros al mes?", es pregunta la treballadora social Elisa Rigau. I sentencia: "La dependència és un tema important, que ens hem de plantejar tots plegats".
Joan Garcia
“He après a conviure amb la malaltia”
En sortir de casa, la seva mare l'ajuda a col·locar-se a la cadira de rodes. S'acomiaden. Tarda grisa i freda de dissabte. I Joan Garcia enfila el carrer amb força, xerra, no necessita cap ajuda. Cap ajuda, fins que topem amb l'escaló del bar. Una barrera. “Com que la meva malaltia és de naixement he après a conviure amb ella. M'he fet una vida adaptada a la meva situació. Faig com qualsevol persona, però amb les meves limitacions i amb les meves ajudes”.
Garcia, de 29 anys, transmet energia. Treballa a l'Ajuntament de Roses, a l'àrea de Festes. Mentre espera el tallat parla de la seva malaltia, els ossos de vidre: “Afecta al creixement i a la fortalesa dels ossos. Arriba un punt, passada l'adolescència, que la malaltia es queda parada. A partir dels 18 anys és més fàcil de portar”.
Li preguntem sobre la fortalesa psicològica per resistir-ho. “Hi ha algun moment dur, però aprens a conviure-hi. Necessito ajuda per moltes coses quotidianes, però tenir una cadira de rodes amb motor dóna certa llibertat”. Diu que el més difícil va ser de nen, que la seva malaltia no és gaire freqüent i la mainada no ho acaba d'entendre. “Quan més adult ets, més accepten la situació”.
Li agrada trobar-se amb els amics i ajudar als altres. Ha fet tasques de voluntariat amb gent gran. S'acaba el tallat. Li sona el mòbil. Queda d'aquí una estona.
Publicat al setmanari Empordà, 27 de gener de 2009.
.jpg)
1 comentari:
preberite celoten blog, kar dober
Publica un comentari a l'entrada